Veure> bisbat de Roda (diòcesi conflictiva).
Ribagorça, bisbat de *
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Franja Ponent
Peralta, baronia de
(Franja de Ponent, segle XIII – )
Jurisdicció senyorial, creada el segle XIII. Centrada en el castell de Peralta (avui Peralta de la Sal), a Ribagorça, i que arribà a comprendre, a més, altres llocs i castells.
Pertangué ja al segle XIII als Peralta i passà, a la segona meitat del segle XIV, als Castre i d’ells als Pinós, als Cervelló, barons de la Llacuna, als Alagó, senyors d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli.
Països Catalans, els
Conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, situats a la riba occidental de la Mediterrània. La major part dels territoris són enclavats dins de l’estat espanyol (Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Franja de Ponent) i una petita part és dins de l’estat francès (Catalunya del Nord). També en formen part un petit estat independent (Andorra) i una ciutat de l’illa de Sardenya (l’Alguer).
El concepte d’un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada de la llatina, aparegué com a mínim al segle XII.
L’expansió territorial dels segles següents (cap al sud-oest continental i el sud-est marítim), especialment la del segle XIII, que incorporà al poblament català les Illes Balears i el que havia d’esdevenir el País Valencià, donà a la llengua catalana, al tombant del 1300, l’àmbit territorial d’avui, amb lleugeres modificacions esdevingudes al segle XVII i al començament del XVIII (repoblació de terres abandonades pels moriscs i d’altres de despoblades per les guerres dels Segadors i de Successió).
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques. Però la dualitat del nom de Catalunya com a designació d’àmbit nacional i com a nom del Principat féu que ja al segle XIV –a l’estranger, al segle XVI– hom cerqués un altre corònim, especialment des que, després del decrets de Nova Planta (i, definitivament, amb la fi de l’Antic Règim) deixà de tenir vigència la corona catalano-aragonesa, nom que cobrí, fins aleshores, en part, aquesta necessitat.
Al segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però ja l’any 1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista “L’Arc de Sant Martí”; més tard (1900), a la revista “Catalonia”, dirigida per J. Massó i Torrents, i el 1903 a la revista “Catalunya”, dirigida per Josep Carner.
Com a concreció d’un projecte polític, aquest nom es precisà els anys 1930 en els programes d’algun partit (com la Unió Democràtica de Catalunya) o d’algun escriptor (com J. Carbonell i Gener), projecte que havia rebut generalment el nom de Catalunya Gran des de la Renaixença.
Quan afluixà un xic la dura repressió del català imposada per la Guerra Civil de 1936-39, a la dècada del 1950, alguns escriptors, com Alexandre Cirici i sobretot Jaume Fuster, van començar a divulgar un nou concepte de Catalunya Gran, de més abast que el de Principat, que abraçava totes les terres de llengua catalana.
Aquest concepte es va modificar encara a partir del decenni de 1960, quan se’n va excloure l’Alguer, pel seu aïllament en el país sard, i es creà el concepte de Països Catalans, com a realitat geohistòrica més compacta, en què s’incloïen les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca, Andorra, la Franja aragonesa i les terres de parla castellano-aragonesa del País Valencià.
Aquest concepte de Països Catalans és el que va presidir la confecció de les primeres edicions de la Gran Enciclopèdia Catalana, iniciada i posada en marxa per Max Cahner, que fou fins al seu final el director i responsable de l’àrea catalana. El concepte féu fortuna i la denominació entrà dins del lèxic popular i fins d’alguns partits polítics que el prengueren com a base per a reivindicacions nacionalistes.
Oriolf
(França, segle X – Franja de Ponent, segle X)
Abat d’Alaó i bisbe intrús de Ribagorça. Era fill d’Indiscle, senyor de Sopeiva. Essent prevere, a la mort del bisbe Ató fou consagrat, probablement per l’arquebisbe d’Auish, com a bisbe de Ribagorça, alhora que l’arquebisbe de Narbona consagrava Odesind com a bisbe de Roda.
Fidel del comte Unifred I de Ribagorça, aquest obtingué cap al 964 que Oriolf renunciés al bisbat. Fou designat com a abat d’Alaó el 969 (el succeí el seu germà Apó) pels comtes de Ribagorça Unifred, Arnau i Isarn, i beneït pel bisbe Odesind.
Oriolf tingué un fill, Ennegó, que retingué l’alou de Sant Esteve del Mall, que els comtes havien donat a Oriolf el 964. Aquesta renúncia li congracià la liberalitat dels comtes germans, manifestada diverses vegades, especialment amb el privilegi d’immunitat del monestir d’Alaó concedit el 975.
Maella, baronia de
(Catalunya, segle XV)
Jurisdicció senyorial, concedida el 1472 al capità Pere de Rocabertí i d’Erill, baró de Sant Mori.
Liçana, Roderic de
(Aragó, vers 1210 – Somontano, Aragó, 1251)
Noble. Durant la minoritat de Jaume I el Conqueridor, se li alçà en armes amb altres senyors aragonesos.
El 1225 es féu partidari seu i hi col·laborà en la guerra de l’Urgell (1228) i en les conquestes de Mallorca (1230) i de València (1238).
Híxar i de Navarra, Pere Ferrandis d’
(Aragó, segle XIII – després 1323)
Segon senyor de la baronia d’Híxar. Fill i successor de Pere Ferrandis d’Híxar. Serví Jaume II el Just en l’ocupació de Múrcia, assistí a les vistes d’Agreda, on s’acordà la divisió d’aquest regne (1304), i acompanyà el sobirà a la conquesta d’Almeria (1309).
Després d’un viatge a Nàpols i Sicília per tractar la pau entre els reis d’ambdós estats (1316), ingressà a l’orde de predicadors (1319-20).
Heretà la baronia el seu fill Alfons Ferrandis d’Híxar i d’Anglesola.
Híxar i de Centelles, Joan Ferrandis d’
(Aragó, vers 1384 – 1454/58)
Sisè senyor de la baronia d’Híxar. Fill i successor de Alfons Ferrandis d’Híxar i de Mesía. Traí la causa de Jaume II d’Urgell (parlament d’Alcanyís, 1411) i el combaté a Balaguer (1413), motiu pel qual fou recompensat.
Alfons IV el Magnànim el nomenà virrei de Nàpols, on pacificà la Calàbria (1421). Assistí a les corts de Terol (1428) i es beneficià de la confiscació dels béns del rebel comte de Luna (1430-33).
Actuà de mitjancer entre Joan II el Sense Fe i Carles de Viana (1452) i engrandí el seu patrimoni amb els senyorius de Lécera, Vinaceite i Belchite.
El seu fill i successor fou Joan Ferrandis d’Híxar i de Cabrera.
Híxar, Pere Ferrandis d’ -s. XIV/XV-
(Aragó, segle XIV – segle XV)
Fill de Pere Ferrandis, quart baró d’Híxar. Fou comanador de Montalbà.
El 1397, tot just arribat al país Martí I l’Humà, fou un dels qui el visitaren a Badalona formant part de la delegació aragonesa. El 1404, per procurador, era representat a les corts generals de Maella. El 1410 era partidari d’Antoni de Luna.
Assistí l’any següent al Parlament d’Alcanyís, durant l’Interregne, i també a les corts de Saragossa de 1412, les primeres de les presidides pel nou rei Ferran I d’Antequera.
Híxar, Pere Ferrandis d’ -s. XIII-
(Aragó, 1245/49 – Catalunya ?, 1297)
Fill natural de Jaume I de Catalunya-Aragó i de Berenguera Ferrandis. El seu pare el nomenà almirall (1263-64), lloctinent a València (1266-67) i senyor d’Híxar (1268), i el seu germanastre, Pere II el Gran, el nomenà procurador reial del Regne de València (1286-91).
Es destacà en la defensa de la frontera murciana (1273), en la repressió de la revolta dels sarraïns valencians (1276), en la conquesta de Sicília (1282), en la lluita contra la invasió de Catalunya per les tropes de Felip l’Ardit de França (1285) i en els conflictes de la Unió (1284-87).
Fou el pare de Pere Ferrandis d’Híxar i de Navarra.
Dades dels Països Catalans 