Arxiu d'etiquetes: França (bio)

Foix i d’Artois, Joana de

Deixa un comentari

(Foix, Occitània, segle XIV – Catalunya, 1358)

Dama. Filla de Gastó I de Foix, i de la princesa Joana d’Artois.

Es casà amb l’infant Pere, fill del rei Jaume II el Just i germà d’Alfons III el Benigne. El seu marit, que fou gran figura durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, era en casar-se comte d’Empúries, però canvià després aquesta possessió per la del comtat de Prades (1341).

N’hagué quatre fills: Alfons I de Gandia, primer comte de Dénia i duc de Gandia; Joan de Prades, que seria comte de Prades; Jaume de Prades, bisbe de Tortosa i de València, després cardenal; i Elionor de Prades, muller del rei Pere I de Xipre.

A la seva mort, el seu marit prengué l’hàbit franciscà el 1358.

Foix, Cecília de

17 Respostes

(Foix, Occitània, segle XIII – 1267)

Comtessa d’Urgell. Filla de Roger Bernat II de Foix i d’Ermengarda de Narbona, germana, per tant, de Roger IV de Foix, que era també vescomte de Castellbó.

En 1256, es casà amb el comte Àlvar d’Urgell, el qual havia considerat invàlid el seu matrimoni anterior i no consumat amb Constança de Montcada. El fet desencadenà una llarga guerra civil, ja que tant els Montcada com el rei Jaume I volgueren forçar Àlvar a desfer-se de Cecília i acceptar el matrimoni amb Constança.

Àlvar arribà a viure un any amb aquesta darrera, però va tornar amb Cecília i fins es refugià amb aquesta a la cort de Foix quan perdé quasi tots els seus territoris a mans dels seus irreductibles adversaris.

Àlvar morí en 1267, deixant Cecília de Foix amb dos fills, Ermengol X i Àlvar d’Ager i una filla, Cecília d’Urgell.

Espenan, Monsieur

3 Respostes

(França, segle XVII)

Militar. En 1639-40 fou comandant del castell de Salses durant l’ocupació francesa. Durant la guerra dels Segadors representà el govern de Lluís XIII en les converses de Narbona (juliol 1640) i en el pacte de Ceret (setembre 1640), celebrats amb el representant de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Vilaplana, per tal d’assegurar l’ajut francès al Principat contra Felip IV.

El desembre de 1640 entrà a Barcelona amb tropes franceses i fou nomenat mestre de camp general d’aquestes i de les forces catalanes. Anà tot seguit a defensar Tarragona, però pactà amb el capità general de les tropes castellanes, marquès de Los Vélez, fet que produí una gran indignació popular a Barcelona.

Obligat a anar a deturar l’exèrcit castellà a Martorell, canvià d’itinerari i fugí amb les seves tropes a França, saquejant els pobles que trobà pel camí. Més tard intentà de justificar-se acusant els catalans de manca de combativitat.

Decaen, comte de

1 Resposta

(Caen, Normandia, França, 13 abril 1769 – Montmorency, Illa de França, 9 setembre 1832)

(Charles Matthieu Isidore Decaen)  Militar. Fou nomenat pels napoleònics governador general de Catalunya, càrrec que ocupà de l’octubre de 1811 al novembre de 1813.

Establert a Girona, fou l’encarregat de publicar el decret de Napoleó d’annexió del Principat a l’Imperi (1812). En compliment d’aquest decret implantà un nou règim civil i creà un Consell d’Intendència a cada capital i un Consell General.

Fou substituït en el govern pel mariscal Suchet.

Sota el govern dels Cent Dies de Napoleó, fou comandant del departament dels Pirineus Orientals.

Dalmau -eclesiàstic, s XI-

Deixa un comentari

(França, segle XI)

Abat de la Grassa i arquebisbe de Narbona (1081-97).

S’oposà a la decisió d’Urbà II (1089) de restaurar la seu metropolitana de Tarragona a favor de Berenguer, bisbe de Vic, i encara que ell i els seus clergues falsificaren alguns documents, la butlla de restabliment fou expedida finalment el 1091.

Davant la seva persistent oposició, el 1092, al concili de Sant Gèli, Berenguer renuncià espectacularment a l’arquebisbat de Tarragona, fet que forçà el concili a pronunciar-se contra Dalmau.

Bonas, mariscal

Deixa un comentari

(França, segle XVII – segle XVIII)

Militar. Subordinat del duc de Berwick durant la invasió de Catalunya per part de la Quàdruple Aliança contra Felip V de Borbó, inicià la penetració per la Vall d’Aran (1719) i n’esdevingué governador.

Ocupà el Pallars fins al Montsec amb la col·laboració de Carrasclet i entrà a la Seu d’Urgell, on anuncià la restauració de les llibertats catalanes abolides per Felip V.

Les forces filipistes obligaren els francesos a retirar-se al principi del 1720.

Bigó I de Tolosa

1 Resposta

(França, segle VIII – 816)

Noble franc. Comte de Tolosa (806-14) i de París (814-16).

Gendre de Carlemany i conseller de l’emperador Lluís el Piadós, participà en la conquesta de Barcelona (801), i en portà la nova a Carlemany.

Cal atribuir-li la reconquesta del Pallars i de Ribagorça. Fou el restaurador del monestir d’Alaó a Ribagorça.

Bernat de Tolosa

1 Resposta

(França ?, segle IX – 872)

(dit “el Vedell“)  Noble. Comte de Tolosa, Pallars i Ribagorça (864-872).

El 870 Carles el Calb convocà la Dieta d’Attigny, per decidir sobre la successió als comtats d’Urgell–Cerdanya, Bernat acudí a la Dieta per defensar els drets del seu pare, Ramon I de Tolosa, sobre Carcassona-Rasès. Però Oliba II fou confirmat en la possessió de Carcassona-Rasès.

Més tard el comtat li fou atorgat a ell, la qual cosa provocà la rebel·lió dels partidaris d’Oliba II i la seva mort a mans d’aquells.

Bernat de Septimània

11 Respostes

(França ?, 804 – 844)

Comte de Tolosa, Narbona i Barcelona (826-832 i 835-844). Fill de Guillem de Tolosa i amic i tresorer de Lluís el Piadós.

Nomenat comte de Barcelona, va haver de sufocar la revolta antifranca del got Aissó i Guillemó, fill de Berà.

Participà en les lluites internes de Lluís el Piadós i els seus fills i, havent-se posat al costat de Pipi II d’Aquitània contra Carles el Calb, fou empresonat, jutjat i executat, i els seus honors foren lliurats a Sunifred I d’Urgell-Cerdanya, pare de Guifré I el Pelós.

Bernat Ató IV de Besiers

3 Respostes

(França, segle XI – 1129)

Vescomte de Besiers (1101-29). Vers el 1083 ocupà Carcassona, sufocà els avalots posteriors a la mort de Ramon Berenguer II “Cap d’estopes“, i aconseguí de Mafalda, el lliurament del comtat juntament amb la tutoria de Ramon Berenguer III.

Des del 1085, però, es titulà vescomte de Carcassona. En reclamar aquest la devolució del comtat (1096), Bernat Ató s’hi negà i fèu fracassar un setge de la ciutat el 1097. Se n’anà a la croada (1101-05) i, en tornar, hagué de reprimir una revolta dels habitants de Carcassona (1107).

El 1112 arribà a un acord amb Ramon Berenguer III, pel qual era reconeguda la sobirania nominal del comte sobre Carcassona, que fou cedida en féu a Bernat Ató.

Una altra revolta (1120) l’obligà a abandonar la ciutat, però la recuperà el 1124.