(Fuente del Maestre, Extremadura, 15 abril 1947 – )
Dibuixant, escenògraf i pintor. Establert a Manlleu. Assidu col·laborador amb dibuixos (sobretot de caire polític) en diaris i revistes.
Professor d’escenografia de l’Institut del Teatre de Barcelona, ha col·laborat en diversos grups teatrals i ha realitzat màscares per a algunes obres de teatre.
(Las Palmas de Gran Canaria, 27 abril 1885 – Madrid, 2 novembre 1955)
Polític republicà. Residí a Barcelona des del 1904, on estudià dret i prestà suport a Lerroux.
Encapçalà els Jóvenes bárbaros i formà part de la redacció de “La Rebeldía”, immediatament abans de la Setmana Tràgica (1909). Després fou un dels advocats defensors dels acusats del Partit Radical.
Fou diputat provincial (1910-15) i diputat a corts en els anys 1931-36. Ministre d’obres públiques entre 1931-34 i el 1935.
(Aguilar de Codés, Navarra, 26 juny 1789 – Estella, Navarra, 18 febrer 1839)
Militar. Cap carlí, fou comandant general de Catalunya i Aragó el 1835, any en que dirigí (agost-novembre) l’anomenada expedició de Guergué, per tal d’organitzar militarment les partides catalanes i provocar un aixecament general aprofitant la reacció davant la crema de convents (juliol).
Amb una divisió de 2.500 infants i 100 cavalls, entrà a Catalunya per la Ribagorça i marxà des de la conca de Tremp fins a Guissona. Davant les dificultats, intentà de tornar, però, en no poder travessar el Cinca, s’endinsà de nou a Catalunya per Sant Joan de l’Erm.
Victoriós a Calaf i a Guissona i en una incursió per l’Empordà, fracassà davant Solsona, Olot i Tàrrega.
Fou cap de l’estat major i general en cap de l’exèrcit carlí (1838). Moroto, el seu successor, el féu afusellar perquè havia desarticulat el sector del partit partidari de continuar la guerra.
(Comillas, Cantàbria, 24 juny 1874 – Cala d’Or, Mallorca, 17 març 1958)
Polític. Fill d’Eusebi Güell i Bacigalupi. Segon comte de Güell, tercer marquès de Comillas i comte de San Pedro de Ruiseñada.
Llicenciat en dret, lluità en la guerra del Marroc (1912) i intervingué en les negociacions per a l’entrada dels espanyols a Tetuan. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou comissari reial de turisme, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1928), alcalde de Barcelona (1930-31) i president de la Companyia Transatlàntica.
La Lliga Regionalista el presentà com a candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya el 1932. Durant la guerra civil es negà a passar a la zona nacionalista i restà a l’exili fins que accedí a retirar-se a Mallorca, on morí.
Creà, en cèdula testamentària, la Fundació Güell per a la protecció d’artistes.
Entre les seves obres destaquen Ensayo sociológico sobre el código de la edad media (1901), Notes pedagògiques i projecte d’una escola moral de comerç (1903), Escultura policroma religiosa española (Una colección) (1925), Elogi de la cultura catalana (1935) i Journal d’un expatrié catalan, 1935-1945 (1946).
(Tricio, Rioja, 24 gener 1809 – Madrid, 14 febrer 1898)
Entomòleg. Fill d’Ignasi Graells i Ferrer. Establert a Madrid, on obtingué una càtedra de medicina (1843), introduí a Espanya la piscicultura i l’ostreïcultura.
Membre fundador de la Societat Entomològica de França, publicà estudis i tractats d’entomologia i ictiologia. Ajudà a propagar els ceps americans, estudià la fil·loxera.
És cèlebre pel seu descobriment i estudi de la papallona Graellsia isabellae, que pren nom d’ell i de la reina Isabel II de Borbó, a la qual la dedicà. Reglamentà la propagació dels mariscs i la pesca i cria de crustacis.
Entre les seves obres cal citar Catálogo de los moluscos terrestres y de agua dulce observados en España, y descripción y notas de algunas especies nuevas o poco conocidas (1846), Descripción de un lepidóptero nuevo (1852), Catálogo de los peces de las costas de Cataluña (1869), Zoografía de la animales vertebrados (1877), La philloxera vastratix (1881) i Acuicultura (1887).
(La Unión, Múrcia, 1909 – Barcelona, 1980)
Escultor. Resident a Barcelona des de petit. Va ésser el deixeble predilecte de Josep Llimona.
Estilísticament, l’obra de l’artista reflecteix el seu origen, barrejat amb una clara concepció mediterranista.
Moltes vegades firmà solament amb el seu nom: Antoni Ramon.
(Pamplona, Navarra, 1726 – Carabanchel, Madrid, 19 agost 1793)
Militar, comte d’El Asalto i marquès de Grigny.
Després de lluitar a l’Havana per Carles III de Borbó, passà a Catalunya, on fou nomenat protector i president (1776) de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Fou capità general de Catalunya (1778-84 i 1784-89), es preocupà de la urbanització del Raval, entre la Rambla i la muralla de la banda de Montjuïc, i hi féu obrir l’anomenat carrer Nou de la Rambla, d’una amplada excepcional, dit del comte d’El Asalto en honor seu.
Féu reconstruir el Teatre de la Santa Creu, incendiat (1787), inaugurat el 1788 amb el sainet al·lusiu al fet El café de Barcelona, de Ramón de la Cruz.
La seva imprevisió davant els Rebomboris del pa, que l’obligaren a refugiar-se a la Ciutadella, i el fet de reprimir-los d’una manera vacil·lant, en motivaren la destitució.
(Navarra, segle XIII – València, 15 juliol 1285)
Dama. Amistançada de Jaume I de Catalunya. Era vídua de Sancho Pérez de Lodosa.
Inicià la seva relació amb Jaume I el 1255, i per tal com aquest li havia fet promesa de casament, el papa considerà que hi havia entre ells autèntic vincle matrimonial.
El 1265 Teresa contragué la lepra, i el rei se’n separà definitivament. Teresa es reclogué al convent de la Saïdia de València, fundat per ella.
Fou mare de Jaume de Xèrica i de Pere d’Ayerbe, legitimats pel rei i cridats a la successió a falta dels fills legítims.
Sobrevisqué al rei.
(Tafalla, Navarra, segle XV – Vic, Osona, 1529)
Pintor. Establert a Vic vers el 1502.
Treballà per a les esglésies rurals de la contrada, i en les seves obres pot veure’s l’evolució des d’unes primeres influències germàniques fins al ple estil italianitzant de la darrera època: retaule de Sant Joan de Fàbregues (vers 1503), retaule de Sant Joan del Galí (1507), retaule de Sant Julià de Vilamirosa (1508), retaule de Sant Romà de Sau (1509), retaule de la Nativitat i de sant Andreu, a la seu de Vic (1505), retaule major del Corcó (1508), retaule de Sant Pere de Vilamajor (1513-16), bancal de Sant Joan de les Abadesses (1515), taula de Santa Bàrbara (1516, Museu Episcopal de Vic), calvari de Pruit (1521), retaule de sant Sebastià, a la Mercè de Vic (1523), retaule de sant Bartomeu a l’hospital de Pelegrins de Vic (1525), porta de l’armari de la Tresoreria de la catedral de Vic (1525).
Una Santa Faç (Museu Episcopal de Vic) i els quatre profetes del retaule de Sant Esteve de Granollers li han estat atribuïts modernament.
El seu fill Pere Gascó el succeí en la direcció del taller.
(Alcántara, Extremadura, 1708 – Barcelona, 1783)
Heraldista i arxiver. Des de molt jove residí a Barcelona.
Director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1740), traslladà l’arxiu del Palau Reial Major al de la Generalitat, féu catàlegs i inventaris dels documents i intentà de reunir a Barcelona tots els documents referents a la casa reial de Catalunya i Aragó existents a Saragossa, a Mallorca i a València. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1747).
Escriví el manual heràldic Adarga catalana, arte heráldica y prácticas reglas de blasón… (obra prevista en 12 volums, dels quals n’escriví 4 i en publicà 2, 1753), un Tratado de los sellos, on són copiats els segells dels comtes de Barcelona, i diversos Mapa del obispado de Barcelona (1762), Mapa del Principado de Cataluña y condado de Rossellón, continuà també el Teatro universal de España: descripción eclesiástica y secular de todos los reinos y provincias (1738), obra del seu pare, Francisco Javier de Garma y Salcedo, de la qual publicà el quart volum (1751) i deixà preparat el cinquè.
Dades dels Països Catalans 