(Barcelona, 12 abril 1941 – )
Economista i publicista. Coautor, amb Ernest Lluch, de L’economia del Baix Ebre (1967) i de L’economia de la regió de Tarragona.
Ha escrit també La població catalana, apèndix de la versió catalana de La població (1964), d’Alfred Sauvy, i és coautor de l’obra col·lectiva Economia crítica. Una perspectiva catalana (1972).
Fou professor de l’Escola de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 1806 – Madrid, 1868)
Polític i economista. D’idees liberals, emigrà a França i s’establí a París, on va estudiar finances. En produir-se la revolta del 1832, va lluitar amb Espronceda i altres emigrats a les barricades de París.
Indultat el 1833, va retornar a Espanya. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” (1835-38). Conspirà (1836) per proclamar la Constitució del 1812.
Membre de la Unió Liberal, fou diputat a corts per Reus i director general de la Loteria i de la Casa de la Moneda.
És autor de Memorias sobre la reforma del sistema monetario (1861).
(Mataró, Maresme, 1 setembre 1834 – 27 setembre 1883)
Polític i economista. Fou un dels fundadors de l’Ateneu Mataronès (1854).
Una estada a Anglaterra l’impulsà a treballar per a assolir millores socials, per això, fou un dels promotors de la Caixa d’Estalvis d’aquesta ciutat (1863), de la qual fou secretari, i hi fundà la Biblioteca Popular (1866).
Participà en la revolta del 1869. Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts per Mataró (1881-83).
(Barcelona, segle XVI – segle XVII)
Economista. Era eclesiàstic i, segons Pierre Vilar, possiblement convers.
El Consell de Cent l’envià a Madrid (1611?) per tal de gestionar l’autorització per a devaluar la moneda barcelonina i evitar que s’arruïnés, com la castellana.
El 1615 retornà a Barcelona.
(Arenys de Mar, Maresme, 6 juliol 1893 – Barcelona, 1981)
Industrial i economista. Col·laborà en la creació de l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar (1929), del patronat del qual fou president (1936-56).
Sobre qüestions d’economia va publicar Tabla de precios de venta (1929), Los factores económicos y el momento político catalán (1933), Nacionalismo económico español (1934), Armas de los imperialismos plutocráticos (1938) i Política nacionalista (1939). També va traduir de l’italià diverses obres.
Fou membre del patronat de l’Arxiu Històric i del Museu Fidel Fita d’ençà del 1935.
(Catalunya, 1683)
Obra de Narcís Feliu de la Penya. Escrita en col·laboració amb Martí Piles.
Descriu l’evolució mercantil i industrial de Catalunya en la baixa edat mitjana, fa una anàlisis -força optimista- de la situació contemporània i proposa alguns mitjans de redreçament a partir del model holandès, principalment la constitució d’una gran companyia de comerç de caràcter oficial sota la protecció de la Santa Creu, de la ciutat de Barcelona i de la generalitat.
L’obra va ésser dedicada a Carles II i repartida -com el Político discurso– entre la cort i els cercles governamentals. Sembla que el Fénix, més que reflectir el pensament original de Feliu, fou el portaveu de determinats grups mercantils de Barcelona.
(Barcelona, octubre-novembre 1646 – 14 febrer 1712)
Advocat, publicista i historiador. Fill de Narcís Feliu i germà de Salvador. Assolí el grau de doctor en lleis. Fou l’home que centrà la recuperació econòmica catalana durant el darrer quart del segle XVII i el primer del XVIII, fins al 1714.
Tant en el camp de l’acció pràctica com en els seus escrits intentà d’introduir a Catalunya el marcantilisme comercial dels grans ports europeus. Portaveu dels gremis, aviat es convertí en l’home més important del grup actiu i progressista de la burgesia, que, d’ençà del 1680, començà a plantejar-se la recuperació del floriment de l’antic comerç català.
Membre destacat de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1681 va publicar Político discurso en defensa de comercio y las artes de Cataluña, a petició dels gremis tèxtils barcelonins. Va publicar també Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas (1683), l’obra més representativa del moment històric i de l’ideari de Feliu i del seu col·laborador Martí Piles.
El 1691 féu publicar, sota el nom de Phesio Mayo, un Ramellet de tintures. El 1709 publicà Anales de Cataluña y epílogo de los hechos de la Nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums).
Les seves obres són escrites en castellà, bé que declara fer-ho per raons de propaganda.
Defensor de les pretensions dinàstiques de Carles d’Àustria, va ésser perseguit i empresonat per les autoritats borbòniques durant el període 1704-05. Després va ésser advocat del rei Carles III, que li va concedir l’hàbit de l’orde de Sant Jaume.
(Olot, Garrotxa, 1860 – Barcelona, 7 juny 1929)
Economista. Feu el batxillerat a Girona, i més tard es traslladà a Barcelona com a comerciant de vi. Va abandonar els estudis de medicina per concentrar-se en l’estudi dels problemes plantejats a l’economia espanyola.
Políticament fou monàrquic, contrari al parlamentarisme i crític envers el liberalisme de Cánovas del Castillo i de Sagasta, partidari del stato quo i contrari al moviment vaguista. Opinava que calia donar prioritat a l’economia per sobre de la política, car els polítics espanyols no havien aconseguit d’organitzar una administració pública eficient.
Tenia una visió sobre la decadència d’Espanya influïda per Sempere i Guarinos. Fou un partidari tenaç de la industrialització, preconitzà la necessitat del proteccionisme amb l’objectiu d’evitar la sortida de capitals espanyols cap a l’estranger.
Obres principals: Algo sobre tratados arancelarios, a la luz del sentido común (1894), Perogrullo a los españoles (1899), Una memoria confidencial (1904), Estudios económicos (Girona 1911) i Españolizando!… (Barcelona 1913).
(Barcelona, 24 gener 1855 – 12 desembre 1913)
Advocat, filòsof, economista i geògraf. Fou cofundador i secretari del Foment del Treball Nacional, del qual se separà per a formar el Foment de la Riquesa de Catalunya.
Capdavanter del positivisme, el difongué a través de conferències als ateneus de Barcelona i Madrid, i atacà el krausisme, que aleshores predominava a l’estat espanyol. Aquesta actitud polèmica provocà una escissió a l’Ateneu Barcelonès que donà lloc a l’aparició de l’Ateneu Lliure.
Fou director del “Diario del Comercio” i un dels fundadors de la revista “El Eco de la Producción”; col·laborà al setmanari “Catalunya” (en català, el 1908).
Obres seves són: El positivismo o sistema de las ciencias experimentales (1877), El problema de las nacionalidades (1882), La protección y el libre cambio (1880), Regionalismo econòmico (1887), Instituciones de Derecho Mercantil (1890-95, en vuit volums), Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (1900, que té un interès molt rellevant), etc.
Com a geògraf col·laborà també al volum sobre Catalunya (1908) de la Geografia general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Barcelona, 25 novembre 1848 – Blanes, Selva, 1928)
Advocat, economista i polític. Fill de Josep Antoni Elias i d’Aloy, i germà d’Antoni.
Milità en el partit conservador i fou diputat provincial, diputat a Corts i senador per Tarragona (1914).
Fundà a Barcelona el diari “La Protección Nacional”, dedicat a la defensa de les mesures proteccionistes per a la indústria catalana.
Entre les seves obres destaquen Puertos francos: puertos de Marsella, Génova i Barcelona (1901), La crisis en España y sus remedios (1904), Apostolado y propaganda de las Asociaciones y Sindicatos agrícolas (1912) i Informe social agrario (1925).
També fou germà seu Ramon Elias i de Molins (Barcelona, 1 juny 1853 – 27 octubre 1914) Metge. És autor d’obres mèdiques.
Dades dels Països Catalans 