(Catalunya ?, segle XIII – Barcelona ?, segle XIV)
Frare dominicà. Resident al convent de Barcelona.
És autor de la traducció catalana de l’obra llatina De moribus hominum et de officiis nobilium super ludo scarorum, a la qual extreu conseqüències morals i polítiques del joc dels escacs. Hi ha avui quatre manuscrits de la versió catalana, que no fou impresa fins al 1900.
Cessoles ha estat situat a la comunitat dominicana de Reims per algun investigador francès.
(Catalunya, segle XIII – Barcelona, 28 març 1252)
Bisbe de Barcelona (1243-52). Fill de Gilabert (III).
Canonge de la catedral de Barcelona, oferí a Jaume I de Catalunya (1228) la seva participació en la conquesta de Mallorca.
Elegit bisbe de Barcelona el 1241, en diferí l’acceptació fins el 1243, per tal d’ingressar a l’orde dominicà. Essent bisbe, celebrà sínodes diocesans (1243, 1244, 1245) i en féu publicar les constitucions.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 7 octubre 1592 – Nagasaki, Japó, 8 setembre 1628)
Dominicà i sant. Missioner a les illes Filipines (1615) i al Japó (1621), en els temps de la persecució; fou pres, i després, mort a la foguera.
Escriví una Relación verdadera de la prisión y martirio de los beatos fr. Luis Flores y fr. Pedro de Zúñiga, confrares seus.
Pius IX el beatificà el 1867.
(Catalunya, segle XII – Nàpols, Itàlia, 6 febrer 1253)
Bisbe de Girona (1245-54) i confessor reial. Dominicà. Acompanyà Pere I de Catalunya a la desfeta de Muret (1213).
Al setge de Palma de Mallorca (1229) estimulà amb les seves paraules els combatents catalans. Fou protector del convent de Santa Caterina de Barcelona, l’edificació del qual subvencionà.
Jaume I el Conqueridor li féu tallar la llengua per sospita d’haver revelat secrets de la seva confessió.
(Barcelona, 1387 – Florència, Itàlia, 1 març 1436)
Cardenal. Frare domínic. Estudia teologia a Salamanca (1415-19). Fou mestre del Sacre Col·legi sota Martí V.
Nomenat bisbe de Bossano (Sardenya) el 1424, d’Elna (1425-26), de Vic, si més no nominalment (1426-31), i de Girona (1431-36) i cardenal (1431).
En les disputes entre el papa i el concili de Basilea va anar inicialment a favor del concili, però posteriorment féu costat a Eugeni IV.
Autor del Tractatus de potestate pape et concilii generalis (1435), en dues versions, llarga i abreujada, on defensà el poder papal, In quodam tractatu quem super edidi (pòstum), un Sermo ad Chorum pro dominica 3ª Adventus, pronunciat davant la cort papal el 1432, i una Memoria, a Eugeni IV (les dues darreres obres, inèdites).
(Granollers, Vallès Oriental, 1815 – Barcelona, 1893)
Teòleg. Professà al convent dominicà de Santa Caterina de Barcelona (1832).
Residí molt de temps a Itàlia: professà teologia a La Minerva, de Roma, i fou consultor de l’Índex.
Col·laborà a la “Revista Popular”, de Barcelona.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 1637)
Cronista. Dominicà, ingressà al convent de Santa Caterina de Barcelona (1584).
Escriví la crònica en tres volums Lumen Domus o Annals del convent de santa Caterina de Barcelona, recull informatiu de qualsevol gènere d’esdeveniment ciutadà oficial i privat entre els anys 1219 i 1634; inèdita, és conservada a la Biblioteca Universitària de Barcelona.
(Girona, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)
Religiós dominicà i escriptor. Residí al convent de Santa Caterina de Barcelona.
Publicà un llibre titulat Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona 1657, reeditat a Girona el 1766), on descriu totes les capelles i tots els santuaris marians existents al principat de Catalunya, que ell recorregué personalment, i un Compendio de la vida y costumbres del venerable Fray Dalmacio Ciurana (1690), reeditat a Girona el 1772 i a Barcelona el 1949.
(Moià, Moianès, segle XIII – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1277/79)
Dominicà i inquisidor general. El 1250 el capítol provincial de Toledo el designà, juntament amb altres set religiosos, per a anar a estudiar l’àrab al convent de Tunis.
Per iniciativa de Ramon de Penyafort tornà a Catalunya, on (1257) fou constituït inquisidor general; combaté activament l’heretgia i la usura; intervingué especialment (1258) en la condemnació del cavaller càtar Ramon de Jossa; el 1262 exterminà un extens focus de càtars a Siurana i a Prades; actuà decisivament en la condemnació d’Arnau i d’Ermessenda de Castellbó, fet que influí en el futur polític d’Andorra.
El 1273 fundà el convent dominicà de la Seu d’Urgell, del qual fou prior, alhora que actuava contra els heretges de la regió, els quals, en circumstàncies no prou aclarides, el mataren a cops de pedra el 1277 o el 1279.
Per aquesta raó ha estat venerat com a sant de la Seu d’Urgell i a Moià, juntament amb el seu company en la mort, el també moianès Ponç de Planella; el procés canònic d’ambdós, iniciat el 1866, no ha estat continuat.
Dades dels Països Catalans 