(Barcelona, vers 1113 – Borgo San Dalmazzo, Itàlia, 7 agost 1162)

“el Sant”  Comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya (1131-62) i príncep d’Aragó (1137-62). Fill i successor de Ramon Berenguer III.

Quan a Aragó la mort d’Alfons I el Bataller (1104-34) i l’accidentada entronització de Ramir II el Monjo (1134-37) possibilitaren la invasió castellana del Regnum Caesaraugustanum, els aragonesos cercaren el suport dels catalans.

En aquell temps Ermengol VI d’Urgell, Arnau Mir de Pallars i Guillem Ramon de Montcada eren personalitats influents a la cort aragonesa. Probablement tots ells, i sobretot sant Oleguer, bisbe de Barcelona, propiciaren la solució de la crisi a base de concertar el matrimoni de Peronella, filla i hereva de Ramir II, amb Ramon Berenguer IV (a Barbastre, l’agost de 1137).

Tot i que, a causa de la minoritat de Peronella, el matrimoni no se celebrà fins al 1150, d’ençà del 1137 Ramon Berenguer exercí el govern efectiu d’Aragó, però sense autotitular-se rei, dignitat que conservà el seu sogre.

Pel tractat de Carrión (22 febrer 1140) el comte de Barcelona obtingué la retirada de les tropes castellanes a canvi de reconèixer-se vassall d’Alfons VII de Castella pel Regnum, i més tard arriba a uns acords satisfactoris amb els ordes militars del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple, els quals, d’acord amb el testament del Bataller, eren els hereus del tron.

Solucionats els problemes d’Aragó, ajudà el seu germà Berenguer Ramon I de Provença, amenaçat a l’interior per revoltes nobiliàries i a l’exterior pel comte de Tolosa i per l’emperador. A la mort d’aquest (1144), es féu càrrec directament dels assumptes provençals per minoritat del seu nebot Ramon Berenguer III i aconseguí que la noblesa provençal i les poderoses cases nobiliàries de Baus i Tolosa reconeguessin la seva autoritat.

En virtut del vassallatge degut per les ciutats aragoneses, al capdavant d’una esquadra catalano-genovesa, ajudà Alfons VII de Castella a conquerir Almeria (17 octubre 1147) i després va poder dedicar tots els seus esforços a la reconquesta catalano-aragonesa.

El 29 de juny de 1148 salpà de Barcelona al capdavant d’una esquadra de 426 naus, amb notable participació genovesa i occitana, i posà setge a Tortosa, que capitulà el 31 de desembre d’aquell any. Immediatament després emprengué un atac simultani a Lleida i Fraga, amb el concurs dels comtes d’Urgell, Empúries i Pallars; ambdues capitals es rendiren el 24 d’octubre de 1149.

Tortosa (30 novembre 1149) i Lleida (gener 1150) reberen sengles cartes de població i franqueses, i la caiguda de Mequinensa (1149), assenyalà la fi de l’antic regne sarraí de Lleida.

Assegurada la unió catalano-aragonesa pel matrimoni amb Peronella (Lleida 1150), Ramon Berenguer IV firmà amb el castellà Alfons VII el tractat de Tudellén (27 gener 1151), pel qual es concertà un atac i el repartiment de Navarra, que no fou dut a terme, i es reservà a la corona d’Aragó el dret a la reconquesta de València, Dénia i Múrcia.

Després de la caiguda de Miravet, últim reducte sarraí de l’Ebre, els barcelonins emprengueren una campanya contra els sarraïns que quedaven al Priorat i a les muntanyes de Prades; l’ocupació de Siurana (1153) significà la fi de la reconquesta de Catalunya.

Per impulsar la repoblació dels territoris tot just adquirits, els Montcada fundaren (1150) el monestir cistercenc de Valldaura, més tard traslladat a Santes Creus, i Ramon Berenguer IV el de Poblet (1153).

Com a solució al problema demogràfic plantejat per l’extensió de les conquestes, s’autoritzà i estimulà també la permanència de pobladors sarraïns al territori reconquerit.

Els seus darrers anys de govern foren absorbits pels problemes ultrapirinencs, en aquest camp dugué a terme una activa diplomàcia, que tendia a estendre la seva influència a la zona (el 1150 el vescomte de Carcassona-Besiers li jurà vassallatge; el 1154 una dieta reunida a Canfranc l’elegí protector i governador del Biarn), a acostar-se a l’emperador Frederic I, que ambicionava la Provença (jurament de vassallatge el 1159), a allunyar Lluís XII del sud de França (trobada a Toledo, 1154) i a aliar-se amb Enric II d’Anglaterra, senyor de Gascunya, contra Tolosa.

A la seva mort tots els dominis passaren al seu fill Alfons I de Catalunya.

(Rodés, França, 11 novembre 1082 – Barcelona, 23 gener 1131)

“el Gran”  Comte de Barcelona (1097-1131). Fill de Ramon Berenguer II. Al cap d’un mes d’haver nascut, el seu pare fou assassinat probablement per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II.

En virtut del testament del seu avi Ramon Berenguer I no podia ser comte mentre visqués el seu oncle, fou posat aleshores sota la tutoria de Bernat Ató IV de Besiers. Aquest s’apoderà en nom seu de Carcassona-Rasès, territoris que retingué i que ja no foren restituïts. La crisi que va seguir al fratricidi fou resolta pel juny de 1086 quan els magnats catalans obligaren Berenguer Ramon II a associar el seu nebot al govern, a més de ser-ne nomenat tutor.

Quan el 1097 l’oncle marxà a Terra Santa, Ramon Berenguer III governà com a comte únic, amb l’auxili dels seus fidels, que concertaren el seu matrimoni amb Maria Roderic de Vivar, filla del Cid (1098), i realitzaren una frustrada expedició a Tortosa.

El 1105 col·laborà amb Pedro Ansúrez i Guerau Ponç, vescomte d’Àger, en la reconquesta de Balaguer. En represàlia, els almoràvits envaïren les terres meridionals del comtat barceloní, de les quals foren expulsats (1107-08), esforços que l’impediren de recuperar Carcassona i Rasès.

En morir Bernat III de Besalú (1111) incorporà aquest comtat als seus estats, i l’any següent (3 febrer 1112) es casà, en terceres noces, amb Dolça de Provença, hereva dels comtes de Provença. Paral·lelament, arribà a un acord amb Bernat Ató de Besiers, en virtut del qual aquest li jurà vassallatge per les terres de Carcassona i Rasès (juny 1112).

Entre el 1114 i el 1115 dirigí l’esquadra catalano-pisana que saquejà Eivissa i Mallorca, illes que abandonà per acudir a la defensa de Barcelona, atacada pels almoràvits (1114 i 1115). L’any següent féu un viatge a Itàlia per estrènyer les relacions amb Pisa i Gènova i obtenir del papat la predicació d’una croada encaminada a la reconquesta de Tortosa, i la restauració de Tarragona.

Mort el comte Bernat I de Cerdanya (1117), rebé en herència aquest comtat, i al cap de poc temps aconseguí de preservar la ciutat de Lleida de les ambicions d’Alfons el Bataller i impulsà la repoblació de les Garrigues i de Tarragona.

El 1125 arribà a un acord amb el comte de Tolosa, el seu rival a Occitània, pel qual aquest li reconegué els drets sobre la Provença marítima.

Cap a la fi del seu govern, derrotat pels almoràvits a Corbins (1126), s’alià amb els reis d’Aragó i Castella (1128) i firmà tractats amb Sicília i Gènova (1127).

En el seu testament deixà el comtat de Barcelona al seu primogènit Ramon Berenguer IV, i el comtat de Provença al seu altre fill Berenguer Ramon.

(Barcelona, 1053 – la Perxa de l’Astor, Vallès Oriental, 5 desembre 1082)

“el Cap d’Estopes”  Comte de Barcelona (1076-82). Fill i hereu de Ramon Berenguer I. En virtut del testament patern hagué de governar juntament amb Berenguer Ramon II, el seu germà bessó. Això fou motiu de greus desavinences, que intentaren de resoldre’s pels acords del 1078 i el 1079 a base d’estipular un repartiment del patrimoni familiar.

El papa Gregori VII intentà d’intervenir entre ambdós germans, mantingué bones relacions diplomàtiques amb la cort de Barcelona, i sembla que influí en el casament de Ramon Berenguer amb Mafalda, filla de Robert Guiscard de Sicília. Va prestar suport a al-Mutamid de Sevilla per a la conquesta de Múrcia.

Fou assassinat durant una cacera a l’actual terme de Gualba, sembla que per ordre del seu germà Berenguer Ramon II, al qual s’anomena, per aquest motiu, el Fratricida.

(Barcelona, 1023 – 26 maig 1076)

“el Vell”  Comte de Barcelona i de Girona (1035-76), d’Olèrdola (1049-76) i d’Osona (1054-76). Fill de Berenguer Ramon I i de Sança de Castella. El 1039 es casà amb Elisabet de Narbona, de la qual tingué tres fills, Berenguer, Arnau i Pere Ramon.

Durant la seva minoritat s’encarregà del govern la seva àvia Ermessenda de Carcassona, auxiliada pels bisbes Oliba de Vic i Pere de Girona, el jurista Ponç Bonfill March i el conseller Gombau de Besora.

En els primers anys hagué de lluitar contra el comte Ramon I de Cerdanya, en ajut d’Ermengol III d’Urgell, amb qui també col·laborà contra els sarraïns, que havien ocupat la vall d’Àger (1041). Poc temps després, un cop obtinguda del seu germà Sanç de Barcelona la renúncia del comtat d’Olèrdola (1049), veia perillar la seva situació a conseqüència de la rebel·lió de Mir Geribert, que dominava el Penedès i que no aconseguí de sotmetre definitivament fins al 1059.

A partir del 1045 emprengué sistemàtiques campanyes contra els sarraïns de Saragossa, Lleida i Tortosa, que li valgueren l’ocupació de Camarasa (1050) i l’establiment del règim de pàries.

En morir la seva primera muller (1050) va contraure noves núpcies amb Blanca (1051), la qual repudià al cap de poc temps i es casà amb Almodis de la Marca (1062), mare de Berenguer Ramon II i Ramon Berenguer II, la qual associà al govern.

Per aquest matrimoni i per dissensions sorgides amb la vella comtessa Ermessenda, els esposos foren excomunicats i la seva situació esdevingué novament inestable, tot i que el seu germà Guillem I d’Osona li cedí el comtat d’Osona (1054). La crisi fou superada el 1057, quan el comte aconseguí l’aixecament de l’excomunió i la renúncia d’Ermessenda als seus drets sobre els comtats.

El govern entrà aleshores en una fase de plenitud. Pactà aliances amb els comtes d’Urgell, Cerdanya i Pallars (1057), obtingué la submissió de Mir Geribert, i entre el 1058 i el 1063 portà a terme una sèrie de noves campanyes contra els sarraïns juntament amb el comte d’Urgell, el resultat de les quals fou la reconquesta de la Baixa Ribagorça, mentre que la repoblació pel sud s’estenia a Tamarit i Ullastrell.

Els tributs satisfets pels sarraïns foren tan onerosos, que pogué encunyar mancusos i comprar els comtats de Carcassona i Rasès (1068-70), iniciant així l’expansió ultrapirinenca de la casa de Barcelona.

Als darrers anys del regnat assistí a l’assassinat de la seva muller pel seu primogènit Pere Ramon, que fou excomunicat i s’exilià.

Sembla que la compilació del nucli inicial dels Usatges es pot remuntar a la seva època, i durant el seu govern el comtat de Barcelona assolí l’hegemonia sobre la resta dels comtats catalans.