(Catalunya, 1940 – 1980)
Empresa de circs ambulants. Formada per Francesc Amorós i Oswald Silvestrini, propietaris-directors de quatre circs ambulants que des del 1940 efectuaren llurs tournées pels pobles i ciutats de Catalunya.
A la mort de Francesc es dissolgué l’empresa.
(Catalunya, 1911)
Film dirigit per Joan M. Codina i fotografia de Fructuós Gelabert. Produït per Films Barcelona.
Especialment notable per la bellesa fotogràfica, l’escenificació i l’ús dramàtic de la profunditat de camp. És una de les millors peces barcelonines del període.
(Catalunya, 1947 – )
Associació fundada amb l’objectiu de protegir i conservar els jardins, parcs, zones verdes i espais naturals de Catalunya d’especial interès botànic i paisatgístic.
De caràcter no lucratiu, ha realitzat una important tasca de difusió a través de cursets, conferències, visites, campanyes, etc. També col·labora en exposicions i fires i edita o patrocina publicacions. Ha organitzat el concurs “Catalunya en Flor” (1987 i 1995).
El 1998, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
(Catalunya, 1977 – )
(AAR) Societat filial de l’IEC. Fundada amb la finalitat de catalogar els monuments romànics i promoure’n la restauració o la recuperació.
Com a activitats divulgadores, organitza conferències, visites i viatges, i mensualment edita una circular interna.
Enllaç web: Amics de l’Art Romànic
(Catalunya, segle XV)
Narració moralitzant, en català. Inclosa dins el Llibre de les nobleses dels reis, de Francesc, cronista de la ciutat de Barcelona, del qual es desconeixen altres obres.
Prosifica una cançó de gesta francesa, ja citada per Francesc Eiximenis, sobre l’amistat dels cavallers Amic i Melis.
(Catalunya)
Personatge imaginari. Per als pastors del Pirineu, simbolitza llur ofici i encarna l’esperit independent i lliure de l’home de muntanya enfront dels prejudicis de l’home del pla.
La llegenda identificà el personatge amb un pastor del Lluçanès, i donà origen a una cançó popular. La cançó de l’Alabau, de caràcter amorós, sembla de la segona meitat del segle XVII. El text fou recollit i publicat per primera vegada per Milà i Fontanals al Romancerillo Catalán (1882).
El simbolisme de llibertat, inherent al personatge, originà una versió política del text, del 1897, sota el títol de Plany.
El tema literari de la cançó assolí una certa fortuna en la literatura popular del segle XIX i començament del XX; és evident la relació o el paral·lelisme amb el Manelic de Terra baixa de Guimerà.
Modernament ha estat objecte d’una versió coral lliure, d’Eduard Toldrà, amb el títol original.
(Catalunya, 29 abril 1996 – )
(AQU) Consorci. Té per objectiu l’avaluació del sistema universitari a Catalunya, l’anàlisi dels seus resultats i la proposta de mesures de millora de la qualitat dels serveis que presten les universitats públiques catalanes, especialment els de la docència i recerca.
Es tracta d’un consorci de dret públic, entre la Generalitat de Catalunya a través del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació i les set universitats públiques catalanes: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la Politècnica de Catalunya, la Pompeu Fabra, la de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili.
Enllaç web: AQU Catalunya
(Catalunya, 1867 – 1870)
Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l’oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Els primers esbossos daten del 1867 -any del casament del pintor-, i n’és el més complet l’aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l’oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s’exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier.
Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l’adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular.
L’obra és una escena de casament que representa la signatura d’un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturista vuitcentista, la que el consagrà mundialment d’una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).
(Catalunya, segles X al XIII)
Corrent artístic i cultural.
ARQUITECTURA: A Catalunya sorgí (segle X) l’anomenat primer romànic català amb carreus rústics, decoració amb arcs cecs i bandes llombardes; al principi s’usà coberta de fusta (Sant Pere del Burgal), però aviat fou substituïda per la volta de canó (Santa Maria d’Amer, Santa Cecília de Montserrat, Sant Martí del Canigó) i, a la primera meitat del segle XI, per una cúpula en el creuer (Santa Maria de Ripoll, Sant Vicenç de Cardona, Sant Miquel de Cruïlles). Les formes del primer romànic es fonen amb d’altres del romànic francès o italià (catedral de la Seu d’Urgell, claustre de Sant Cugat del Vallès, catedral de Girona).
ESCULTURA: Les primeres mostres de Catalunya són a Santa Maria de Ripoll i a Sant Benet de Bages. Florí amb caràcters propis a partir del segle XII (claustres de Sant Pere de Galligants, de Sant Joan de les Abadesses, de la catedral de Girona, de Sant Cugat del Vallès, de la catedral de Tarragona i especialment la façana de Ripoll, decorada amb una sèrie de baixos relleus que reprodueixen amb gran exactitud els dibuixos de la Bíblia de Farfa).
PINTURA: a Catalunya hi ha frescs considerats entre els més valuosos de l’estil, procedents de Sant Quirze de Pedret, del grup de Taüll i de Sant Joan de Boí.
(Catalunya, 1930 – )
(FEEC) Òrgan que agrupa les entitats excursionistes i els practicants d’esports i activitats de muntanya (escalada, excursionisme, esquí de muntanya, alpinisme, bicicleta de muntanya, etc).
S’organitza territorialment en dotze delegacions arreu de Catalunya i comprèn diverses comissions tècniques, que són el Comitè Català de Campaments, el d’Escalada Esportiva, el d’Esquí de Muntanya, el de Marxes, el de Ral·lis de Muntanya, el de Refugis i el de Senders.
També està capacitada per a la formació específica a través de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM), per a l’organització dels Campionats de Catalunya i de la Copa Catalana de les diferents disciplines, a més de tenir competències sobre les seleccions catalanes de curses de muntanya, d’esquí de muntanya i d’escalada esportiva.
Des del 1966 edita la revista “Vèrtex”, i des dels finals dels anys 1990 publica el “Butlletí de la FEEC”. L’any 2000 aplegava més de 300 entitats i tenia més de 13.000 llicències federatives emeses. El mateix any fou la primera federació esportiva catalana reconeguda oficialment com a membre d’un organisme federatiu internacional, la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA).
El precedent de la FEEC fou la Lliga de les Societats Excursionistes de Catalunya, la qual després de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1930 restablí les seves funcions i adoptà el nom actual, sota la presidència del CEC, que exercia Francesc Maspons i Anglasell. Després de la guerra civil la FEEC fou clausurada, fins que el 1977 les entitats excursionistes decidiren recuperar la denominació del 1930 i dotar-se d’un nou estatut, que fou adaptat als neus temps i legislacions abans d’ésser aprovat el 1991.
Enllaç web: Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya
Dades dels Països Catalans 