(Catalunya, segle XV)
Lul·lista. Canonge de Girona i després beneficiat del Pi a Barcelona, succeí Joan Ros com a mestre de l’escola lul·liana de Barcelona.
El 1460 escriví des de Girona una carta, en català, com a elogi fúnebre del lul·lista Joan Llobet.
Arnau Descatllar (Rosselló, segle XIV) Framenor. Germà de Ponç. El 1344, sumant-se a l’actitud del seu germà, predicà al convent perpinyanès del seu orde a favor de la incorporació del Rosselló que acabava de realitzar Pere III el Cerimoniós a expenses de Jaume III de Mallorca.
Macià Descatllar (Ripoll ?, Ripollès, segle XVII – Catalunya, segle XVII) Frare caputxí. Era anomenat fra Jeroni de Ripoll dins de l’orde. Gaudí d’una veritable veneració popular a causa de les seves virtuts.
Ponç Descatllar (Catalunya ?, segle XIV – segle XV) Cavaller. Procurà la fortificació del castell de Llívia. Per aquesta possessió tingué algunes rivalitats amb la vila de Puigcerdà.
Hug Desbac (Catalunya, segle XIV – la Seu d’Urgell, 1361) Prelat i frare benedictí. El 1326 fou nomenat abat de Ripoll. Deixà l’abadiat en ésser elegit bisbe d’Urgell (1351), on fou successor de l’italià Nicolau Capoci. Fou succeït pel bisbe Guillem Arnau de Patau.
Joan Desbac (Illes Balears, segle XV – 1522) Cavaller i escriptor. Autor de Curiosos records de coses d’Espanya. Fou mort pels agermanats a les revoltes de 1522.
Pere Desbac (Catalunya, segle XV) Castlà de Rocabruna. Lluità a favor de Joan II de Catalunya durant la guerra civil catalana. El 1478 bescanvià unes violentes lletres de batalla, des del castell de Rocabruna, amb Pere Galceran de Cruïlles, des del de Calonge. Pel seu matrimoni amb Margarida d’Avellaneda esdevingué senyor d’Orriols i del Vilar de Terradelles.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, 1340)
Prelat. Pertanyia a la comunitat de Santes Creus. Fou nomenat bisbe de Santa Justa (Sardenya) el 1330.
Assistí a Saragossa a la coronació de Pere III el Cerimoniós (1336).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Diplomàtic. Estigué al servei del rei Martí I l’Humà. En 1409-10 fou ambaixador d’aquest a Navarra, Borgonya i França.
Amb Jofre d’Ortigues anà novament d’ambaixador a França, en 1412, representant-hi el rei Ferran I de Catalunya.
(Catalunya, segle XVIII)
Frare franciscà. Fou catedràtic a la Universitat de Cervera.
És autor d’algunes obres dogmàtiques, escrites en llatí.
(Catalunya, segle IX)
Prohom. Feu aprisions al Ripollès i en vengué partides al comte Guifré I el Pilós, l’obra repobladora del qual afavorí destacadament.
(Catalunya, segle XII)
Vescomte de Peralada. Fill de Berenguer d’Empúries i nét del comte Ponç I d’Empúries.
Sembla que era fill seu el Berenguer Renard que ocupà després el vescomtat de Peralada.
Dalmau (Peralada ?, Alt Empordà, segle X – segle XI) Primer vescomte de Peralada entre els coneguts. N’hi ha notícies de l’any 1010 al 1017.
Dalmau (Tarragona, segle XV) Joglar. Fou un prestidigitador extraordinari. Viatjà per diversos països i hi assolí grans èxits. La Inquisició espanyola el perseguí repetidament, atribuint a bruixeria la seva habilitat.
Bernat Dalmau (Catalunya, segle XIV – Palerm, Sicília, Itàlia, 1412) Abat de Santes Creus (1402-12). A la mort de Martí I l’Humà (1410), presidí les ambaixades que el parlament de Catalunya envià a València (novembre 1410 – març 1411) i a Sicília (desembre 1411 – febrer 1412), preparatòries per al Compromís de Casp. Morí al castell de Solento (Palerm) sense poder acabar la segona missió.
Felip Ignasi Dalmau (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Fill de Sebastià Dalmau i Oller. Després de la guerra de Successió romangué a Barcelona. Obtingué de Felip V de Borbó el privilegi de cavaller.
Jeroni Dalmau (Catalunya, segle XVI) Jurista. És autor d’un Diccionari jurídic.
Pere Dalmau (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Participà a les campanyes del Rosselló de 1343 i 1344, dirigides per Pere III el Cerimoniós per desposseir Jaume III de Mallorca dels seus dominis. Fou membre del consell reial.
Ramon Dalmau (Catalunya, segle XI – Lleida ?, 1094) Prelat. Fou elegit per aclamació bisbe de Lleida, confirmat pel papa Gregori VII. Destacà pel seu saber i per l’austeritat dels seus costums, la qual cosa el convertí en un eficaç reformador de la vida eclesiàstica. El seu episcopat pertany al període de dominació musulmana.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Erudit. Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Hi presentà una memòria, notable per a l’època, sobre la poesia catalana medieval en llengua occitana (1818).
Dades dels Països Catalans 