(Barcelona, 1889 – 1969)
Missioner evangèlic. Fou administrador del dipòsit barceloní de la Societat Bíblica de Los Angeles fins al 1924, data en què, juntament amb la seva muller, Febe Regojo, filla de missioners a Algèria, inicià la seva labor en aquell país, que durà més de quaranta anys.
Autor de l’Himnari evangèlic català (1924), col·laborà en una traducció del Nou Testament al català, que la guerra civil de 1936-39 destorbà.
(Barcelona, 15 octubre 1931 – Säo Paulo, Brasil, 28 abril 2025)
Escriptor. Fill de Ramon Faus i Esteve; llicenciat en dret i sacerdot de l’Opus Dei.
El viatge (1960), de difícil simbologia, influït per Carles Riba, Hölderlin i Salvador Espriu, vol explicar l’aventura de l’home cap a Déu.
(Barcelona, 8 setembre 1932 – 6 octubre 2006)
Periodista i crític literari. Llicenciat en dret i en filologia catalana.
Ha col·laborat en diverses publicacions, principalment al “Diario de Barcelona” (1962-76) i ha estat director del diari “Avui” (1976-77 i 1986-87).
Secretari dels mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona des del 1980, fou nomenat l’any 1981, cap de premsa de la Generalitat.
Ha publicat Costa Brava (1965), Els nous mossens (1965), Vida de Joan Prim (1966), Calaix de crític (1973), Notes sobre l’any 1906 (1973), L’interludi tràgic 1939-1975 (1981), Premis literaris catalans (1983), Convergència és així (1992) i Diccionari de catalans de ficció (1995).
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
(Barcelona, 1675 – 1729)
Jurisconsult. Participà en la guerra de Successió a favor del rei-arxiduc Carles III.
Hagué d’exiliar-se el 1714, i probablement tornà arran de la pau de Viena del 1725.
Publicà Chria verbalis historico comprobata exemplo Caroli III praecipue hispaniarum regis et indiarum… (1707).
(Barcelona, 1890 – 1974)
Pintor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Llotja i a Itàlia, on anà pensionat (1920-21).
Excel·lí com a retratista i com a pintor de temes religiosos amb obres acadèmiques d’una gran pulcritud formal.
També intervingué en treballs d’ornamentació (Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, en qualitat de col·laborador d’Enric Monserdà) i treballà com a dissenyador gràfic tot realitzant nombrosos cartells, ex-libris, etc. Així mateix, es dedicà a l’ensenyament de l’art.
Es conserven obres seves a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, al Museu Marítim de Barcelona i en diverses col·leccions particulars.
(Barcelona, 7 setembre 1927 – Madrid, 16 setembre 2021)
Pintor, mosaïcista i dissenyador de vitralls. Estudià a Tenerife i a Madrid.
Iniciat en l’àmbit de la figuració, a partir de 1955 evolucionà cap a l’art abstracte fins a arribar a un llenguatge plenament informalista.
Ha treballat el collage i el relleu (aeroport de Barajas, Madrid, 1992), especialment en obres de gran format, i ha exposat arreu del món.
Ha residit a París, Mèxic, Nova York i Madrid, i té obres a museus d’Europa, els EUA i el Japó.
(Barcelona, 1891 – 1948)
Dibuixant i pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, on fou deixeble de Pascó, i després es traslladà a Roma (1907-09), on perfeccionà els seus estudis.
Exposà a Madrid (1910), Londres (1923), París (1925) i diverses vegades a Barcelona fins al 1929. Col·laborà com a dibuixant en moltes revistes d’art i humorístiques.
Evolucionà des del seu primitiu traç nerviós fins a un estil molt anys vint. Féu també publicitat i excel·lí com a especialista en la restauració de quadres. En 1925-32 col·laborà com a crític-corresponsal a “The Studio”.
(Barcelona, 10 febrer 1901 – 21 maig 1978)
Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945). Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona -d’on fou catedràtic des del 1943-, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat.
Com a pintor de frescs fundà una Escola Internacional de Pintura Mural a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.
Té obres als museus d’art modern de Barcelona, Bilbao i Madrid.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
(Barcelona, 7 juliol 1845 – Berga, Berguedà, 1928)
Polític. Pertanyent al partit conservador, representà el districte de Berga-Manresa a la diputació provincial.
En constituir-se Solidaritat Catalana, s’afilià al catalanisme. Fou senador per Girona (1907-08), diputat a corts per Berga (1910-16) i governador civil de Toledo (1921).
Dades dels Països Catalans 