Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Fargas i Soler, Antoni

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1813 – Barcelona, 17 juliol 1888)

Compositor i crític musical. Rebé la seva formació musical a Barcelona, ciutat on residí.

Fundà la Societat Filharmònica de Barcelona (1844), després (1850) Centre Filharmònic. Fou crític musical al “Diario de Barcelona” a partir del 1845, i són notables les seves ressenyes operístiques.

És autor de diverses obres sobre música, com Diccionario de la música (1852), Biografías de los músicos más distinguidos de todos los países (1866), Influencia de la música en la sociedad (1885) i Utilidad de la música (1878).

Sostingué una polèmica amb Joaquim Marsillach, en defensa de l’òpera italiana.

Fou germà seu Pau Fargas i Soler  (Barcelona, 1818 – 1 novembre 1883)  Compositor. En la seva producció destaca una Missa de Rèquiem.

Fargas i Heras, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 octubre 1875 – Mataró, Maresme, 28 desembre 1944)

Compositor i organista. Sacerdot, fou mestre de capella de la basílica de Santa Maria de Mataró.

Autor d’una Missa de la Immaculada Concepció, de sardanes i del drama líric Lo safraner (1908).

Fou cofundador i director de l’Acadèmia Musical Mariana de Mataró.

Fargas i Falp, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 5 març 1926 – 16 abril 2011)

Arquitecte (1952). Amb Enric Tous decorà les dependències del deganat i de la junta de govern del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona (1958-60); tots dos han orientat la seva arquitectura cap a una actitud de recerques tecnològiques complexes.

Entre llurs obres més significatives hi ha la casa Ballvé, a Pedralbes (Barcelona, 1960-61), la Fàbrica Dallan (Sant Feliu de Llobregat, 1963), la central de la Banca Catalana (Barcelona, 1965-68) i l’edifici del Banc Industrial de Catalunya (Barcelona, 1980).

Ha estat degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Farga i Pellicer, Ònia

Deixa un comentari

(Barcelona, 26 novembre 1882 – 6 desembre 1936)

Violinista i compositora. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i amb Matthieu Crickboom.

Féu una carrera brillant com a concertista internacional, i fundà, a Barcelona, l’acadèmia de música del seu nom.

Compongué glosses de cançons populars catalanes i escriví nombroses cançons. Deixà obres per a violí i piano, la sardana de concert Flabiolejant, una missa de rèquiem per a cors, orquestra i orgue i l’obra escènica La bella Lucinda, sobre un text de Frederic Pujulà i Vallès.

Fundà i dirigí l’associació “Música Pro Amore Artis”.

Faraudo i Stagno, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 1820 – Red Oak, Iowa, EUA, 1878)

Diplomàtic. Pare de Lluís Faraudo i de Saint-Germain.

Seguí la carrera diplomàtica, i el 1859 fou vice-cònsol espanyol a Nova Orleans. Fou cònsol a Veracruz (Mèxic) (1863-66), on cooperà amb el desembarcament de tropes comandat pel general Prim, i intervingué en la proclamació de Maximilià com a emperador de Mèxic.

Fou cònsol a Bordeus i a Hong Kong, on denuncià la introducció d’opi a les Filipines.

Viatjà per tot el món.

Faraudo i de Saint-Germain, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 4 juny 1867 – 16 setembre 1957)

Militar i erudit. Fill d’Antoni Faraudo i Stagno. Pertanyia al cos d’intendència i arribà fins al grau de general. Combaté a la guerra colonial de Cuba (1895-98), i posteriorment fou enviat a Jamaica i al Canadà.

Tornà a Barcelona i, paral·lelament a la seva carrera militar, es dedicà a les edicions de texts catalans medievals, com Recull de textes catalans antichs (1906-12, en col·laboració), principalment de caràcter científic: Llibre de la figura de l’ull d’Alcoatí (1933), Les lletres de batalla canviades entre Lluís Cornell i Galceran de Besora (1936), Llibre de les medicines particulars, d’Ibn Wäfid (1943), Llibres de totes maneres de confits (1946), Textos astronòmics en un manuscrit català (1948), El texto primitivo inédito del “Tractat de les mules” de mossén Manuel Díez (1949), El “Llibre de sent Savi”, recetario de cocina catalana medieval (1951).

Aplegà materials per a un diccionari català medieval, del qual donà una mostra en Consideracions entorn d’un pla de glossari raonat de la llengua catalana medieval (Buenos Aires, 1943).

Estudiós de Rabelais, va traduir el Gargantua (1929) en un català medievalitzant i ric. Interessat en temes extravagants o rars. Era membre de la Société des Études Rabelaisiennes de París i fou nomenat membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans (1953).

Signà, de vegades, com a Lluís Deztany.

Faraudo i Condemines, Jeroni

Deixa un comentari

(Barcelona, 8 juny 1823 – 2 maig 1886)

Metge i col·leccionista. Fou catedràtic d’anatomia aplicada a les arts a l’Escola de Llotja de Barcelona.

Publicà diversos treballs de la seva especialitat, fou membre de la Acadèmia de Medicina i Cirurgia i un dels fundadors de l’Associació Artística Arqueològica.

Reuní una important col·lecció d’estampes i gravats, actualment als museus municipals d’Art de Barcelona.

Fando i Rais, Urbà

1 Resposta

(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)

Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.

Falqués i Urpí, Pere

3 Respostes

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 – Barcelona, 22 agost 1916)

Arquitecte (1873). Inicià la seva carrera dins l’entusiasme del romanticisme català per l’art dels períodes medieval i renaixentista. Més tard evolucionà vers un modernisme grandiloqüent i monumentalista, d’accentuats valors expressionistes.

En són exemples alguns edificis importants per a l’Exposició Universal del 1888, pot ésser considerat un dels representants del modernisme municipal barceloní: monuments a Rius i Taulet (1897-1901), a Pitarra (1906), fanals del passeig de Gràcia, ampliació de l’edifici de l’antic Arsenal, al parc de la Ciutadella (1915), amb finalitats museístiques, etc.

Fou l’arquitecte oficial de l’ajuntament de Barcelona des del 1889, i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1899-1900).

Falguera i Sivilla, Antoni de

2 Respostes

(Barcelona, 28 gener 1876 – 12 abril 1947)

Arquitecte (1900) i historiador de l’art. Adscrit al moviment modernista, en representà una vessant esteticista, bé que fou influït per Puig i Cadafalch.

Construí a Sentmenat, Tossa i Castellar del Vallès, llocs d’on fou arquitecte municipal, però les seves obres més representatives estan a Barcelona (Casa de la Lactància, 1910, Casa Chico, 1912, i l’Escola Municipal de Música, 1928).

Publicà una monografia sobre Sant Pere de Roda (1910), prologada per Josep Puig i Cadafalch, amb el qual col·laborà en l’obra bàsica L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18).