(Barcelona, 1722 – 1791)
Advocat, filòleg i historiador. Baró de Santa María das Arenas. Estudià a Cervera, i fou superintendent de Zamora (1752-62).
El 1762 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on llegí treballs d’història, d’epigrafia i d’etimologia catalans.
(Barcelona, 1825 – 5 agost 1887)
Pintor. Conreà sobretot el paisatge (Inspiracions de Catalunya, Entrada d’un poble, etc).
Durant uns quants anys consecutius, fins al 1878, les seves obres figuraren a les exposicions de Barcelona.
Nombroses de les seves aquarel·les d’aspectes urbans de la ciutat comtal es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.
(Barcelona, 1394 – 1475)
Secretari reial d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual s’establí a Itàlia. El 1446 fou batlle general de Catalunya.
Posseí una gran fortuna gràcies al comerç del blat i ajudà financerament Joan II el Sense Fe durant la guerra civil, malgrat formar part de la Biga.
Home culte, tingué relació amb els escriptors italians de l’època humanista.
(Barcelona, 1 maig 1926 – 27 abril 2012)
Guionista i director cinematogràfic. Procedent del cinema amateur, on obtingué premis internacionals, es traslladà a Madrid, on col·laborà com a guionista amb Josep M. Font i Espina a Tierra de todos.
La col·laboració prosseguí en la realització de documentals, com ara Cristo fusilado (1961), Diálogos para la paz (1964).
El 1967 tornà a Barcelona i continuà rodant films industrials, publicitaris i documentals d’actualitat. D’aquesta època són, entre d’altres, Barcelona: una cultura (1969), Català a l’escola (1976) i els llargs metratges Barça. Història del Futbol Club Barcelona (1971-74), Alicia en la España de las maravillas (1977-78) i Som i serem. Història de la Generalitat de Catalunya (1981-82), un documental de muntatge sobre els sis darrers segles de la història de Catalunya.
(Barcelona, 21 setembre 1941 – 22 juliol 2022)
Actriu i cantant. És va iniciar a l’Orfeó Canigó, on també va actuar com a actriu.
Després passà a treballar amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i amb el Teatre Experimental Català, però a partir del 1964 es va dedicar principalment a la cançó, en que debutà acompanyada pel conjunt Els Quatre Gats.
Des d’aleshores ha actuat amb continuïtat i ha realitzat nombrosos enregistraments discogràfics.
Intèrpret dotada d’una gran ductilitat i professionalitat, a més del jazz ha conreat els boleros i els cuplets, així com també cançons populars catalanes i peces de cinema, on ha treballat en alguna ocasió.
(Barcelona, 19 febrer 1865 – París, França, 26 juliol 1922)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, a Madrid i a París, on residí molts anys.
No experimentà la influència de les tendències artístiques d’avantguarda i es mantingué dins una línia academicista d’extrema correcció, bé que poc emotiva.
Bon observador, conreà el paisatge, el retrat, els temes socials i els de la burgesia (La model, El cementiri de Santes Creus, Convalescència).
Com a dibuixant, ocupà un lloc important entre els modernistes.
(Barcelona, novembre 1846 – 11 setembre 1917)
Periodista i polític. Germà de Josep. Es llicencià en dret.
Milità de molt jove, en el partit republicà federal i participà en diverses campanyes amb Francesc Pi i Margall i Estanislau Figueras.
Col·laborador de diversos periòdics i un dels redactors fundadors d’“El Estado Catalán” i del “Diari Català”, de V. Almirall. Més tard passà a la redacció d’“El Diluvio”.
Escriví unes Memorias de un veterano de la República, que no acabà.
Un altre germà seu fou Joan Feliu i Codina (Barcelona, 1848 – segle XIX) Escriptor. Fou rellotger d’ofici i autor d’una monografia sobre l’art de la rellotgeria. Col·laborà a diverses publicacions. Estrenà els drames La juiciosa (1894) i Sol ponent (1898).
(Barcelona, 1674 – després 1721)
Religiós mercedari. Fill de Narcís Feliu i germà de Narcís.
El 1695 era prior del convent de l’orde a Barcelona. Per aquest temps es veié complicat en la pugna que hi hagué entre el Reial Consell i la inquisició, precisament per negar-se a reunir la comunitat i obligar-la a definir-se en un cas on no havia pas de ficar-se. Fou expulsat de Barcelona per uns dies.
El 1702 passà un mes a Alger, com a redemptor de captius, formant part d’un grup de religiosos que aconseguiren la llibertat de 146 presoners. Passà a Barcelona el gran setge de 1713-14. Sembla haver-se significat com a austròfil.
Per l’agost de 1713 fou membre de la junta de teòlegs que autoritzà el govern perquè disposés de l’argent de les esglésies. L’esmentada tendència austròfila, i encara el fet d’ésser germà de Narcís, fou causa que els borbònics l’incloguessin al contingent de religiosos expulsats del país per ordre de 2 d’octubre de 1714.
De moment es traslladà a Sicília, i després a Gènova. El 1721, sense permís, tornà a Barcelona, on sol·licità permís per a desembarcar, encara que trigà bastant a obtenir-lo, al final hi reeixí sota la condició de recloure’s per complet al convent de l’orde.
(Barcelona, octubre-novembre 1646 – 14 febrer 1712)
Advocat, publicista i historiador. Fill de Narcís Feliu i germà de Salvador. Assolí el grau de doctor en lleis. Fou l’home que centrà la recuperació econòmica catalana durant el darrer quart del segle XVII i el primer del XVIII, fins al 1714.
Tant en el camp de l’acció pràctica com en els seus escrits intentà d’introduir a Catalunya el marcantilisme comercial dels grans ports europeus. Portaveu dels gremis, aviat es convertí en l’home més important del grup actiu i progressista de la burgesia, que, d’ençà del 1680, començà a plantejar-se la recuperació del floriment de l’antic comerç català.
Membre destacat de la Junta de Comerç de Barcelona, el 1681 va publicar Político discurso en defensa de comercio y las artes de Cataluña, a petició dels gremis tèxtils barcelonins. Va publicar també Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas (1683), l’obra més representativa del moment històric i de l’ideari de Feliu i del seu col·laborador Martí Piles.
El 1691 féu publicar, sota el nom de Phesio Mayo, un Ramellet de tintures. El 1709 publicà Anales de Cataluña y epílogo de los hechos de la Nación catalana desde la primera población de España hasta el presente año (3 volums).
Les seves obres són escrites en castellà, bé que declara fer-ho per raons de propaganda.
Defensor de les pretensions dinàstiques de Carles d’Àustria, va ésser perseguit i empresonat per les autoritats borbòniques durant el període 1704-05. Després va ésser advocat del rei Carles III, que li va concedir l’hàbit de l’orde de Sant Jaume.
(Barcelona, 1674 – Vilassar de Dalt, Maresme, 8 novembre 1733)
Comerciant i polític. Probablement nebot de Narcís, que fou tutor seu.
Home de recursos econòmics, promogué la fundació de la Companyia Nova de Gibraltar (1709), de la qual es reservà la major part del capital i la direcció.
Partidari de l’arxiduc Carles, del qual rebé el títol de ciutadà honrat (1708). Durant el setge borbònic a Barcelona va estar a càrrec dels proveïments de la ciutat i fou elegit conseller segon, va succeir a Casanova quan aquest va ésser ferit.
Ve retré la ciutat a Patiño (11 setembre 1714), i fer lliurament de les insígnies dels consellers.
Els filipistes li confiscaren els béns i el desterraren, fins el 1717.
Dades dels Països Catalans 