(Barcelona, 1043 – Dénia, Marina Alta, segle XI)
Talmudista i poeta jueu. Estudià a Còrdova i exercí de jutge civil i religiós a la taifa de Dénia.
Es conserven, escrits per ell, un llarg poema de 145 estrofes sobre els preceptes de la Llei, notable per una enginyosa intercalació de versets bíblics, i una desena de poemes religiosos.
Per citacions posteriors hom sap que escriví comentaris a tractats talmídics. L’any 1078 traduí a l’hebreu un llibre jurídic de Hai Gaon.
(Barcelona, 1791 – 1863)
Metge. Participà com a metge militar a la guerra del Francès (1808-14).
A Barcelona contribuí a la lluita contra diverses epidèmies i fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia d’aquesta ciutat.
Publicà una Memoria sobre las enfermedades venéreas (1845).
(Barcelona, 1824 – 1885)
Mestre fonedor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Aprengué al taller del seu pare, fundat en temps del seu avi.
Als vint anys emprengué una llarga sèrie de viatges per Europa, on estudià els procediments galvànics per argentar i daurar els metalls. El 1866 introduí a Catalunya el bronze dit aluminium, usat per a la confecció de vasos sagrats.
Gran expert en metal·lística, obtingué nombrosos premis internacionals i guanyà un alt prestigi entre els especialistes de tot el món.
(Barcelona, 1376 – Alcolea de Cinca, Aragó, 28 gener 1424)
Comtessa d’Urgell. Filla de Pere III el Cerimoniós i de Sibil·la de Fortià.
Fracassat el projecte de matrimoni amb el duc Joan de Neuburg, fill segon del rei Robert I de Germània (1401), es casà (1407) amb Jaume II d’Urgell, que el 1408 esdevingué sobirà del comtat.
En produir-se la revolta d’aquest (1413), adoptà, sense èxit, una actitud conciliadora; obtingué que Ferran I d’Antequera no el condemnés a mort. Els seu béns, però, entre els quals el dot, de 50.000 lliures, li foren confiscats (1413).
Des del 1414 residí a Saragossa, Sixena i Alcolea de Cinca, població que li fou lliurada (1417) per Alfons IV el Magnànim en retornar-li els béns que hom li havia segrestat.
(Barcelona, 4 gener 1271 – Estremoz, Portugal, 4 juliol 1336)
Reina de Portugal. Filla de Pere II el Gran i de Constança de Sicília. El 2 d’abril de 1281, essent encara de poca edat, fou compromesa amb el rei Dionís I de Portugal. El casament fou celebrat a Troncosa el 24 de juny de 1282. Sembla que fins a dates bastant posteriors no tingué una influència efectiva sobre la política portuguesa, la qual es manifestà sempre amb caràcters benèfics i pacificadors.
Secundà la política del seu marit, al qual li donà dos fills: Alfons, hereu del tron (Alfons IV de Portugal), i Constança. El seu marit tingué almenys set bastards, fet que no impedí, en aparença, l’harmonia conjugal.
Procurà en diverses ocasions la concòrdia entre Portugal i Castella, i entre el seu marit i el turbulent príncep Alfons; la crisi de 1322-23 resultà especialment difícil, ja que degenerà en una veritable guerra civil. Sentí un gran afecte pel seu germà Jaume II el Just i afavorí sempre una política amistosa d’aquell amb Portugal, i el 1320 visità Catalunya, on visqué un temps al monestir de Poblet.
El 7 de gener de 1325 morí el seu marit i Isabel féu un altre viatge a Catalunya, on s’hostatja novament a Poblet (1326). De tornada a Portugal es retirà amb les monges clarisses de Coïmbra, de les quals fou gran benefactora i els sufragà un nou convent.
El papa Urbà VIII la canonitzà el 1625 i l’església catòlica en celebra la diada el 8 de juliol.
(Barcelona, 1946 – )
Historiador. Especialista en història d’Àfrica. S’orientà cap a aquesta especialitat durant el seu exili a França del 1974 al 1977 a causa de la seva militància antifranquista.
De nou a Catalunya, es llicencià en psicologia el 1979 i en història a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1983 i es doctorà en història d’Àfrica a la Universitat de Barcelona el 1987.
Ha estat professor a les universitats de Dakar (1979-80) i de Madagascar-CUR d’Antananarivo (1981-83) i ha impartit cursos en diverses universitats europees. Des del 1985 fou professor de la Universitat de Barcelona. Fou un dels fundadors del Centre d’Estudis Africans de Barcelona.
La seva línia d’investigació ha anat evolucionant des dels treballs sobre els sistemes de poder cap a una major atenció a les mentalitats, les identitats i les formes de pensament africanes.
Entre la seva extensa obra cal esmentar: Antiguo Egipto. La nación negra (1989), Bajo la Cruz del Sur. Religión, comercio y guerra en el Canal de Mozambique, 900-1700 d.c. (1993), Ètnia i nació als móns africans (1995) amb Ch. Choulon, Kuma. Historia del Africa negra (1998), De Marx a Platón. Retorno a la Tradición occidental (1999) amb A. Rojo i Ll. Botinas, i Emitai. Estudios de historia africana (2000).
Enllaç web: Ferran Iniesta
(Barcelona, 3 desembre 1965 – )
Jugador d’escacs. Situat entre els primers jugadors del món, ha estat el primer català a arribar als 2.600 punts al rànquing internacional.
Com a expert en informàtica, i especialment en la relació entre aquesta i els escacs, fou un dels col·laboradors en la confecció del programa Deep Blue que aconseguí guanyar a G. Kasparov.
(Barcelona, 14 novembre 1819 – 25 febrer 1876)
Advocat i economista. Teòric moderat de la burgesia catalana, formava part del grup dels proteccionistes de l’Institut Industrial de Catalunya acabdillats per Güell i Ferrer, que tenia com a òrgan d’expressió el diari “El Bien Público”, fundat el 1849, del qual Illas era director.
El 1851 la Junta de Fàbriques de Catalunya l’envià a estudiar l’Exposició Internacional de Londres. El 1857 fou elegit diputat a corts, i el 1862 va presidir els Jocs Florals de Barcelona.
Col·laborà al “Diario de Barcelona”, “El Vapor”, “El Imparcial”, “La Discusión” i “La Verdad Económica”. Aquest darrer, editat pels catalans a Madrid, expressava el pensament proteccionista.
Va escriure Conquista de España por los árabes (1850) i l’opuscle Cataluña en España (1855), la publicació del qual marca una data de la història de la Renaixença catalana i té un contingut polític reivindicatiu.
Escriví també estudis gramaticals, versos en català i teatre, a més d’Un consejo al partido moderado (1857), on defensa la desamortització.
(Barcelona, 19 octubre 1873 – 2 febrer 1932)
Escriptor. De caire tradicional, publicà en poesia Segarrenques (1925) i Picarols i randes (1926).
A part obres de teatre, edità també Segarra i la Conca de Barberà per la Mare de Déu del Tallat (1906).
Dades dels Països Catalans 