(Barcelona, 1898 – 7 març 1959)
Pintor. Visqué uns quants anys a París, on es formà artísticament.
Conreà la figura, però sobretot el paisatge, en especial el francès, en un estil proper al noucentisme.
Presentà obres a les galeries Dalmau de Barcelona i a la majoria de les exposicions que celebrà l’agrupació Les Arts i els Artistes.
(Barcelona, 12 desembre 1903 – 10 febrer 1976)
Metge dermatòleg. Fou el fundador i director de l’Institut de Patologia Cutània.
Col·laborà en més de 200 publicacions, moltes de les quals aparegueren en els Anales de la Academia de Ciencias Médicas (1930-35).
(Barcelona, 13 novembre 1919 – Solliés-Toucas, França, 4 maig 2003)
Pintor. Nom popularitzat, a França, de Mentor Blasco i Martel.
Format a l’Escola de Llotja, participà a les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1936 i el 1937, dins el Saló de Montjuïc.
Des del 1939 residí a Occitània, i el 1945 s’establí a París, on féu decoracions per al teatre Sarah-Bernhardt. Mostrà la seva obra en exposicions individuals i en nombroses de col·lectives. Obtingué el Prix de Dessin el 1953.
El seu art, figuratiu, expressiu i ben estructurat, s’acull sovint en teles de grans dimensions.
És representat al Musée d’Art Moderne de París i als museus de Mulhouse i Besançon.
(Barcelona, 28 febrer 1936 – 29 març 1982)
Pintor. Ha format part dels grups “Síntesi” i “Arte de Hoy”.
Realitzà la seva primera exposició individual a Mataró el 1961. Ha exposat també a Barcelona, Madrid, Torí, Milà, Florència i Palerm. En 1965 rebé la primera medalla Gimeno de Tortosa.
Té obres als Museus d’Art Modern i d’Art Contemporani de Barcelona.
La seva pintura és figurativa, caricaturesca, amb una intenció satírica d’agressivitat molt remarcable.
(Barcelona, 1856 – Madrid, 27 desembre 1929)
Actriu. Era filla de l’actriu Rosa Tenòrio.
Fou figura destacada del teatre; estrenà obres de Cano, Echegaray i López de Ayala, i treballà amb Rafael Cano i Antonio Vico. Fins al 1884 no actuà a Barcelona.
El 1889, arran del seu matrimoni, abandonà l’escena.
(Barcelona, 11 gener 1943 – )
Novel·lista en castellà, més conegut per Eduardo Mendoza.
Es donà a conèixer el 1975 amb la publicació de la novel·la La verdad sobre el caso Savolta, portada al cinema el 1978; la seguiren El misterio de la cripta embrujada (1979) o El laberinto de pasiones (1982) fins a arribar al gran èxit de lectors i de crítica que aconsegui amb La ciudad de los prodigios (1986) i Una comèdia ligera (1996).
En català ha escrit les obres de teatre Restauració (1990) i Els llimbs (1997).
(Barcelona, 1943 – )
Escultor. Nét de Josep Campeny i besnét de Damià Campeny. Autodidacte.
Ha exposat a Mataró, Lió, Barcelona i Madrid, en exposicions col·lectives a Madrid, Basilea, Legnano, etc.
Adoptà la tècnica constructivista (1963-65), i la seva obra acusà després influències de l’onirisme i del pop-art (fins el 1970). Posteriorment, trobà un estil plenament personal, en el qual representacions figuratives sense expressivitat són manipulades com formes pures, a la recerca d’una bellesa plàstica.
Des del 1974 residí a Nova York.
(Barcelona, 1726 – 1788)
Botànic i quart marquès de Ciutadilla.
Féu dessecat l’estany de Bellcaire.
Interessat per la botànica, cedí a la ciutat de Barcelona, en morir, terrenys per a la creació d’un jardí botànic.
(Barcelona, 8 març 1907 – 25 desembre 1975)
Tenor. Estudià al Conservatori del Liceu. El 1931 debutà a Barcelona.
Fou solista de l’Orfeó Goya, de Barcelona, i esdevingué molt popular com a tenor d’opereta i de sarsuela els anys 1935-50.
Posteriorment dirigí grups corals. Enregistrà alguns discs.
Era fill de Marià Mayral i Doz (Saragossa, Aragó, 1878 – Barcelona, 1962), compositor.
(Barcelona, 27 gener 1934 – Madrid, 19 desembre 2024)
Bioquímic i polític. Catedràtic de bioquímica, rector de la Universitat de Granada i investigador del CSIC.
Fou elegit diputat per UCD a les eleccions de 1977, però va renunciar al seu escó per incorporar-se a la Unesco, d’on fou director adjunt (1978-81) i, després d’un parèntesi com a ministre d’Educació i Ciència (1981-82), va ser nomenat director general de l’organització (1987-99).
Dades dels Països Catalans 