Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Fisas i Armengol, Vicenç

(Barcelona, 1952 – )

Sociòleg. Doctor en estudis sobre la pau per la universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans.

El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants Vallès sense Fronteres. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 fou titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau.

És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la seva especialitat, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes (1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998) i Adios a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).

Figueras i Garcia, Montserrat

(Barcelona, 15 març 1942 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 23 novembre 2011)

Soprano. Especialitzada en música antiga, estudià amb Jordi Albareda i, posteriorment, a la Schola Cantorum Basiliensis i a la Musikakademie de Basilea.

Fou cofundadora del grup Hespèrion XX i membre de La Capella Reial de Catalunya, amb els quals ha efectuat nombrosos enregistraments. Ha obtingut guardons internacional com l’Edison Klassick i el Grand Prix du Disque.

El 1991 debutà al Liceu amb Una cosa rara de Martín i Soler, sota la direcció de Jordi Savall.

Figueras i de Moragas, Estanislau

(Barcelona, 13 novembre 1819 – Madrid, 11 novembre 1882)

Polític, jurisconsult i destacat orador. Es llicencià en dret i exercí d’advocat a Tarragona. Cap al 1840 ingressà al partit progressista, del qual se separà i passà per anar al partit demòcrata. L’any 1848 participà, a Madrid, en els treballs preparatoris de la revolució, però en fracassar, tornà a Catalunya. A partir del 1851 fou diputat a corts per Tarragona. Es mostrà declaradament republicà i dirigí a les corts la minoria parlamentària d’aquesta filiació.

L’any 1854 formà part de la junta revolucionària de Tarragona i, després del triomf de la revolució de juliol d’aquell any, tornà a ésser elegit diputat, i també el 1862 i el 1865. Les seves campanyes contra els governs de la Unió Liberal i dels moderats li valgueren la persecució de Narváez; va ésser desterrat a Pamplona i posteriorment a Avis (1867).

En triomfar la revolució de setembre de 1868, en la qual prengué part activa, fundà el periòdic “La Igualdad”, que aviat esdevingué el principal diari republicà d’Espanya. Fou elegit diputat per a les corts constituents de 1869-70. Més endavant es distingí per l’oposició constant als governs d’Amadeu I i, en general, a la idea monàrquica.

Elegit president de la I República (12 febrer 1873), amb l’ajut dels radicals. Exercí el càrrec fins al mes de juliol del mateix any; després es traslladà a l’estranger afectat per la mort de la seva muller, malalt i incapaç de superar les divisions polítiques dels republicans. Durant la Restauració es mantingué allunyat de tota activitat política fins que el 1880 fundà el Partit Republicà Federal Orgànic. Procurà la unió de tots els republicans, per la qual cosa s’entrevistà amb Manuel Ruiz Zorrilla a París.

La mort truncà el seu retorn a la vida política.

Figueras i Bassols, Josep Maria

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Folch i Torres, Josep Maria

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Ferrer i Salat, Carles

(Barcelona, 22 març 1931 – 18 octubre 1998)

Empresari, economista i enginyer químic. Fundador i president del Banc d’Europa i del grup farmacèutic Ferrer Internacional, així com de l’organització patronal CEOE (president entre 1977-84) i membre de la Comissió Trilateral.

Presidí també el Comitè Olímpic Espanyol des de 1987, fou membre del COI i participà en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). Fou el primer president del Cercle d’Economia de Barcelona.

El 1993 ingressà en la Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i entre 1994 i 1996 fou també el president del Comitè Econòmic i Social, a Brussel·les.

Fou campió d’Espanya de tennis (1953) i jugador de la Copa Davis (1953 i 1954).

Ferrer i Roca, Joaquim

(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)

Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).

Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.

Ferrer i Mallol, Maria Teresa

(Barcelona, 25 agost 1940 – 4 març 2017)

Historiadora medievalista. Directora de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Especialitzada en l’estudi dels aspectes econòmics i mercantils de la societat catalana dels segles XIV i XV, en particular del regnat de Martí I l’Humà.

Ha publicat, entre altres obres, Les relacions del rei Martí l’Humà amb la ciutat de Barcelona (1962), Mercenaris catalans a Ferrara (1307-1317) (1965), Els corsaris castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani (1970), El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV (1973), La redacció del instrument notarial a Catalunya (1974), Els italians a terres catalanes (segles XII-XV) (1980), Assegurances i canvis marítims medievals a Barcelona (1983), en col·laboració amb Arcadi Garcia i Sanz, Els primers diputats de la Generalitat de Catalunya (1359-1412) (1984), La redempció de captius a la Corona catalano-aragonesa (segle XIV) (1986) i Els sarraïns a la corona catalano-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació (1988).

Ferrer i Moncho, Vicenç

(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)

Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.

Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.

El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.

El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.

El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.