Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Ainaud i de Lasarte, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1925 – 9 agost 2012)

Historiador, promotor cultural i polític. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Joan. Llicenciat en dret (1952), s’especialitzà en el camp de la història del catalanisme (Prat de la Riba, home de govern, 1973, en col·laboració amb Enric Jardí; Domènech i Montaner, 1974; Símbols de Catalunya, 1978).

Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat, per Barcelona, al Parlament de Catalunya (1980-84). El 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor Jaume I. Membre actiu de diverses organitzacions els anys de la postguerra (Miramar, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Front Universitari de Catalunya, etc).

Ha col·laborat en la majoria de diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió catalanes, divulgant temes de cultura i de nacionalisme. També ha publicat Prat de la Riba, home de dret, premi d’articles periodístics Prat de la Riba de la Generalitat de Catalunya 1991, El llibre negre de Catalunya (1996) i Ministres catalans a Madrid (1996). Juntament amb Albert Balcells, el 1998 inicià l’edició de l’obra completa d’Enric Prat de la Riba.

Ainaud i de Lasarte, Joan

7 Respostes

(Barcelona, 25 març 1919 – 5 novembre 1995)

Historiador de l’art i museòleg. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Josep Maria. Crític d’art i director general dels Museus d’Art de Barcelona des del 1948. Realitzà treballs d’investigació sobre temes d’història i d’art, especialment de pintura romànica i gòtica.

Entre les seves obres es destaquen Jaime Huguet (1955), Pintures del segle XIII al carrer de Montcada (1969), la guia d’art romànic del Museu d’Art de Catalunya (1973) i La pintura catalana (3 vols, 1989-91). Participà en diverses obres col·lectives sobre l’art català, i l’any 1978 fou elegit president de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts des del 1981 i obtingué entre d’altres el Premi d’Honor Jaume I (1994) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona al mèrit científic.

És considerat el principal erudit de la història de l’art català, especialment de l’època medieval.

Agustí i Ballester, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1954 – )

Paleontòleg. Alumne de Miquel Crusafont, es doctorà sota la seva direcció l’any 1981 a la Universitat de Barcelona. Director de l’Institut Català de Paleontolgia Miquel Crusafont des de l’any 1985. La seva tasca de recerca s’ha centrat en l’estudi dels micromamífers fòssils des del doble vessant evolutiu i paleoecològic.

Té publicats més de cent cinquanta treballs en revistes científiques nacionals i estrangeres i és autor de les obres La evolución y sus metáforas (1994), Fòssils. A la recerca dels temps perdut (1995) i Memoria de la Tierra (1997).

Ha coordinat així mateix diverses obres col·lectives com Global events and Neogene evolution of the Mediterranean (1992), Influence of climate on faunal evolution in the Quaternary’ (1995) i La lógica de las extinciones’ (1996).

Aballí i Sanmartí, Ignasi

Deixa un comentari

(Barcelona, 7 agost 1958 – )

Artista plàstic. Estudià a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Des del final dels anys 1980, la seva reflexió se centra en els problemes intrínsecs al procés de creació artística, als material i als límits de la pintura, des d’un àmbit més conceptual que pròpiament formal. S’interessa per la representació del pas del temps i el seu rastre.

Dins l’àmbit estatal, ha presentat exposicions individuals a Barcelona i a Madrid. Ha estat present en exposicions a Sevilla (1992), Madrid, Donostia (1993), al MACBA (1996) i a Lima (1997). Ha realitzat diversos projectes en espais públics, com Carta de colores a l’aeroport de Barcelona (1995), Escriure a l’aigua a les Piscines Municipals Picornell, o la instal·lació permanent a l’Escola Frederic Mistral/Tècnic Eulàlia (1996) d’aquesta ciutat.

Professor de pintura a l’Escola Massana de Barcelona. L’any 1998 fou seleccionat per a la IX Biennal de Sydney. El 2000 presentà l’exposició Malgastar al Prat de Llobregat.

Abadal i Oller, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)

Ciutadà honrat i austriacista. El seu pare posseïa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s’associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell.

El 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau.

En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats.

Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles III de Catalunya. També lluità novament amb les armes a la mà.

El 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l’amenaça francesa al front de Vic.

En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V de Borbó. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l’organització de la defensa contra els borbònics.