Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Claris i Casademunt, Pau

21 Respostes

(Barcelona, 1 gener 1586 – 27 febrer 1641)

Polític i eclesiàstic. Pertanyent a una noble família originària de Berga, cursà estudis de dret i després seguí la carrera eclesiàstica. El 1612 fou nomenat canonge de la seu d’Urgell, que era aleshores un focus d’oposició a la política eclesiàstica del govern d’Olivares, el qual pretenia imposar el delme sobre els béns eclesiàstics.

Claris excel·lí aviat per la seva ferma actitud en defensa dels privilegis del seu país. A les Corts del 1626 intervingué com a síndic del capítol d’Urgell, que també representà en els consells provincials i a Barcelona, on residí molt de temps. El 1632 entrà a formar part de la llista de diputats.

El 1636 prengué part en l’organització de l’oposició al bisbe Pau Duran, decidit reialista, que havia estat promogut al bisbat el 1634. El 1638 fou elegit diputat del braç eclesiàstic, càrrec que portava annex el de president de la Generalitat.

L’allotjament de les tropes dels terços al Principat, a causa de la guerra amb França, havia creat un clima molt tens que feia preveure enfrontaments. Pel març de 1640, complint ordres reials, el virrei manà empresonar al diputat militar Francesc Tamarit i sotmeté Claris a un procés, del qual fou absolt per falta de proves. Pel juny de 1640, en esclatar obertament la revolta (el Corpus de Sang), i s’inicià la guerra dels Segadors. Claris i els altres membres de la Generalitat trencaren definitivament amb el govern d’Olivares.

Davant la intervenció del govern central -un exèrcit de 25.000 homes que comandava el marquès de Los Vélez-, els representants catalans gestionaren l’ajut militar francès, que se signà a Barcelona el 20 d’octubre. Amb l’avanç de les tropes castellanes, que ocuparen Tortosa i Tarragona, Claris aconseguí d’enfortir els llaços amb França.

El 18 de gener de 1641, Catalunya es convertia en República sota la tutela militar francesa; el 23 de gener, Lluís XIII fou reconegut com a rei, i fou nomenada una junta de guerra amb participació de militars francesos; el 26 de gener, el marquès de Los Vélez fou derrotat a Montjuïc. La intensa activitat desplegada degué afectar la seva salut, ja que emmalaltí i morí al cap de poc temps.

Fou germà seu Francesc Claris i Casademunt  (Barcelona, segle XVI – segle XVII)  Prohom. El 1638 fou elegit Conseller Segon de Barcelona. Col·laborà a l’actitud política del seu germà, que el mateix any era elegit Diputat Eclesiàstic de la Generalitat.

Cirici i Pellicer, Alexandre

8 Respostes

(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)

Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).

Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-

Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.

També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).

Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.

La seva germana Maria Cirici i Pellicer  (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.

Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.

Cervera i Astor, Leandre

Deixa un comentari

(Gràcia, Barcelona, 13 agost 1891 – Barcelona, 22 juliol 1964)

Metge i veterinari. Col·laborador de la Mancomunitat de Catalunya i ponent del II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics de Catalunya fins al 1924 i president de la Societat Catalana de Biologia fins al 1963.

Participà en diverses activitats polítiques, entre elles la fundació d’Acció Catalana Republicana el 1931, i en revistes (“Revista de Catalunya”, “La Medicina Catalana”, etc). Autor de Fisiologia i patologia de les glàndules endocrines (1925), traduí al català La disciplina mental del Dr. Ramon Turró, del qual escriví una biografia.

Gual i Queralt, Adrià

37 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Caus i Gracia, Esmeralda

Deixa un comentari

(Barcelona, 1947 – )

Geòloga. Es llicencià en ciències geològiques el 1970 per la Universitat de Barcelona. Obtingué el doctorat de tercer cicle per la universitat de Dijon (França) el 1972, i es doctorà en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973, de la qual fou professora de paleontologia des del 1972.

Ha treballat principalment en la morfologia, l’estructura i la repartició en l’espai i el temps de macroforaminífers del Cretaci i Terciari inferior, i la seva aplicació a la datació i caracterització paleoambiental dels sediments que els contenen.

Els seus treballs han estat fets majoritàriament en l’àmbit de Catalunya, però també a altres indrets d’Europa, l’Orient Mitjà i Amèrica. Coordinadora del programa de correlació geològica IGCP-393 sobre esdeveniments nerítics en el límit Eocè mitjà-Eocè superior.

Castellet i Solanas, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 desembre 1943 – )

Matemàtic. Format a l’escola de B. Eckmann de Zuric. Catedràtic de geometria i topologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha treballat en qüestions de topologia algèbrica, especialment de teoria d’homotopia. Des del 1976 ha impulsat a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un grup per a la recerca en topologia.

Ha estat secretari general (1990-92), vice-president (1992-95) i president (des del 1995) de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fou president de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1978-82) i fundador i director del Centre de Recerca Matemàtica (1984), dependent de l’IEC. Membre de les Societats Matemàtiques Suïssa, Alemanya i Americana.

Ha contribuït a situar la matemàtica catalana a nivell d’igualtat amb la dels països més avançats.

El 1991 li fou concedida la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic.

Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)

Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.

De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat

Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).

Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Castanys i Borràs, Valentí

5 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1898 – 11 setembre 1965)

Dibuixant i periodista. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi i un simbolisme i un llenguatge característics. Des de molt jove començà a publicar en periòdics infantils. Però la consagració li vingué en guanyar el premi Francesc Cambó en el Primer Saló d’Humoristes, l’any 1916. La seva producció, molt extensa, es pot resseguir des de “Xut!” (1922-36) fins a “Destino” (1939-65) passant per “El Be Negre” (1931-33) i “El Once” (1945-65) i les revistes infantils com “En Patufet” fins a “TBO”.

S’especialitzà en qüestions esportives, entre les seves creacions més populars es destaquen la d’el Vell Barça (l’avi carismàtic i bonhomiós), i les seves caricatures dels esportistes, sobretot els futbolistes, no han estat superades. Tanmateix en els relats sobre la família Sistacs, molt sovint radiofònics, portà a cap una desimbolta sàtira social de la petita i mitjana burgesia catalana. Freqüentment, també, inserí en alguns dels periòdics citats relats curts, sempre enginyosos i amb una punta satírica.

Estrenà obres de teatre, com Ha guanyat el Barça (1949), també publicà Fira de ninots, Jaula de monos, La memòria es diverteix (1964), La família Sistacs (1965) i El comte Mitjacana, i il·lustrà Les aventures de Polzet, de Vidrao, i Guerra en la Selva, de Manuel Amat.

Fou el pare de Valentí Castanys i Fornells.

Cassadó i Moreu, Gaspar

7 Respostes

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Casellas i Dou, Raimon

4 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.