Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Coromines i Vigneaux, Joan

14 Respostes

(Barcelona, 21 març 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 gener 1997)

Lingüista. Fill de Pere Coromines i Montanya. Fou deixeble de Pompeu Fabra, de Menéndez Pidal i, a Zuric, de Jakob Jud. Professor de filologia romànica a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1930, treballà amb Fabra a les oficines lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans i s’exilià a l’acabament de la guerra civil.

Va exercir a la universitat argentina de Cuyo (Mendoza) fins al 1947, any en què es traslladà als EUA, on fou nomenat professor de lingüística romànica a la universitat de Chicago. El 1950 esdevingué membre corresponent de l’IEC i des del 1952 realitzà freqüents estades de caire científic per terres catalanes, amb l’objectiu de recollir dades per a les seves investigacions lexicogràfiques. Des de finals dels anys 1960 i fins a la seva mort residí a Catalunya.

D’entre la seva vasta obra, destaquen els treballs que versen sobre la llengua catalana: Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara (1954), El que s’ha de saber de la llengua catalana (1954), escrit amb un propòsit divulgador, Introducció a l’estudi de la toponímia catalana i altres assaigs (1962), Estudis de toponímia catalana (2 vol, 1965-70), Lleures i converses d’un filòleg (1971) i Entre dos llenguatges (3 vol, 1977), als quals se n’han d’afegir d’altres, com Vocabulario aranés -tesi amb què es doctorà el 1931-, diversos estudis sobre literatura medieval i Topica Hesperica (2 vol, 1972), sobre filologia romànica.

Però les seves obres cabdals, per les quals ha estat considerat internacionalment com un dels gran lingüistes del segle XX són el Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (4 vol, 1954-57) i el monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (9 vol, 1980-91), completats per una altra obra magna de la romanística, l’Onomasticon Cataloniae (vol 1 a 7, 1989-97), vast recull d’onomàstica que enregistra i explica etimològicament tots els noms de persona, antics i moderns, juntament amb tots els noms de lloc, emprats dins el domini lingüístic català.

Va rebre la medalla d’Or de la Generalitat (1980), el premi d’Honor Jaume I (1981), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), el premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1989) i el premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996).

Coromines i Montanya, Pere

7 Respostes

(Barcelona, 6 maig 1870 – Buenos Aires, Argentina, 1 desembre 1939)

Escriptor, polític i economista. El 1888 ingressà a l’Associació Escolar Catalanista i després (1891-95) al partit republicà de Salmerón. Col·laborà en el periòdic “La República” i en la revista anarquista “Ciencia Social”.

Acusat d’intervenir en l’atemptat anarquista del carrer de Canvis Nous de Barcelona, fou detingut i li fou demanada la pena de mort (1896), però al cap de deu mesos fou condemnat a l’exili (1897). Aquesta experiència l’explicà en Les presons imaginàries (1899). Després es doctorà en dret, i el 1902 retornà a Barcelona.

Ingressà en el Centre Nacionalista Republicà (CNR) i l’any 1910 assumí la direcció de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i del seu òrgan periodístic “El Poble Català”. Fou diputat a corts (1910 i 1914). Formà part, juntament amb Francesc Cambó i Alfons Sala, de la comissió parlamentària que havia de dictaminar el projecte governamental de la Mancomunitat (1912).

L’any 1914 intervingué en el pacte de Sant Gervasi, aliança electoral amb el grup de Lerroux. Aquests contactes desprestigiaren la UFNR i en provocaren més tard la dissolució. Coromines es retirà aleshores de la política fins que es proclamà la II República.

Fou diputat en el Parlament català (1931), membre de la comissió redactora de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i de la Comissió de Traspàs de Serveis, diputat a corts per Lleida i conseller de Justícia i Dret (1933). El 1936 fou diputat a corts per Esquerra Republicana i comissari dels museus de Catalunya. El 1939 s’exilià, ja malalt, a Buenos Aires, on va morir d’apendicitis.

Formà part del grup modernista de “L’Avenç” i de la comissió que establí les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, fou un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans, on creà i dirigí la Societat Filosòfica Catalana, i president de l’Ateneu Barcelonès (1928-30).

La seva obra conté treballs històrics i jurídics, novel·les (Dites i facècies d’en Tomàs de Bajalta, –Silèn, 1925; Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934-, trilogia de tema ciutadà que descriu els anys de l’anarquisme; Pina, la italiana del dàncing, 1929; Les llàgrimes de sant Llorenç, 1929; i Perfecte dandi i altres contes, 1940), poesia (Les termes de Meleagros, 1927), obres teatrals (Putxinel·lis, 1927) i assaigs (La vida austera, 1908; Estudi sobre el pensament filosòfic dels jueus a l’edat mitjana, 1912; i Cartes d’un visionari, 1921). El 1972 s’editaren les seves Obres completes.

Comas i Solà, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 17 desembre 1868 – 2 desembre 1937)

Astrònom. Llicenciat (1889) en ciències físico-matemàtiques, dirigí la instal·lació de l’Observatori Fabra i en presidí la Secció Astronòmica (1904-37). El 1901 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Al costat de notables treballs d’investigació, realitzà una important tasca divulgadora amb la publicació de llibres (Fotografia del cel, 1898; Astronomia, 1927) i articles, i la fundació de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica (1911), que presidí fins a la seva mort.

Va descobrir dos cometes, un estel variable i onze asteroides, un dels quals porta el nom de Barcelona. Va ser director del Servei d’Astronomia de la Generalitat i membre de diferents institucions acadèmiques.

Colomines i Puig, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 29 novembre 1922 – 22 febrer 2011)

Metge analista, polític i escriptor. Ha estat un dels principals divulgadors de la poesia catalana (a partir del 1960) en amplis sectors. Fundà la revista “Poemes”, suprimida per dificultats administratives, i fou un dels organitzadors del festival de Poesia Catalana al Gran Price.

Poeta combatiu, nacionalista i realista, la seva obra poètica fou recollida a Autoretrat (1986). La seva obra dramàtica, recollida a Teatre (1964-1974) (1974), és un reflex de les experiències personals i col·lectives. També ha escrit assaig: La poesia, un combat per Catalunya (1979), Des de Catalunya, un socialisme per a tothom (1975), Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978), La llengua nacional de Catalunya (1992), i estudis mèdics: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972).

Com a polític, participà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), ingressà al Partit Socialista de Catalunya i posteriorment (1977) a Convergència Democràtica de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a les legislatures de 1980 i de 1984. Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia, a més d’un dels màxims responsables del Pen Club català.

Colomer i Llopis, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1897 – al mar Mediterrani, 1922)

Aviador. Treballà a l’empresa Pujol, Comabella i Cia. i obtingué el títol de pilot el 1919 al Prat de Llobregat.

Aquell mateix any, féu a Sabadell, amb Josep Canudas, els primer aterratges a Catalunya fora d’un aeròdrom i el primer vol de nit efectuat a la Península. El 1920 formà un grup de treball aeri amb Montesa i Trilla, i feren demostracions per les comarques.

A Mallorca promogué la creació d’una societat, l’Aero-marítima Mallorquina, per a establir un correu aeri amb Barcelona, de la qual societat fou director; obtingué el títol de pilot d’hidroavió a Itàlia.

Morí uns quants dies abans de la inauguració de la nova empresa, en caure al mar l’hidroavió que pilotava de Barcelona a Palma de Mallorca.

Coll i Alentorn, Miquel

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1904 – 15 desembre 1990)

Historiador i polític. Dirigent de la Joventut d’Acció Catalana Republicana fins al 1932, any en que ingressà a Unió Democràtica de Catalunya, on exercí càrrecs directius i, finalment, la presidència. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984), després del triomf de Convergència i Unió, fou conseller adjunt a la Presidència de la Generalitat (1980-84); el 1984 fou elegit president del Parlament de Catalunya, càrrec que exercí fins al 1988.

La seva obra d’historiador se centra en els estudis medievals. Publicà diverses edicions crítiques, com la Crònica de Desclot (1949-51) i el Llibre de feyts d’armes de Catalunya (1948), del qual va proposar com a autor J.G. Roig i Jalpí, en contra de la tradicional autoria, atribuïda a Bernat Boades. Autor, a més de La historiografia de Catalunya en el període primitiu (1950) i de La llegenda de Guillem de Montcada (1958).

Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gil-Vernet i Vila, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 desembre 1922 – 5 març 2020)

Metge. Fill de Salvador Gil i Vernet. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1946.

Seguidor de la línia d’investigació del seu pare en l’especialitat urològica, ha fet nombrosos viatges a l’estranger i n’ha portat les tècniques d’urologia més modernes. Hom li deu la utilització de còlon sigmoide en les enterocistoplàsties.

Efectuà el primer trasplantament renal a Catalunya i el primer transplantament mundial de testicle humà, ajudat per un equip de vint-i-cinc especialistes de l’hospital Clínic de Barcelona (desembre 1978), i en col·laboració amb Laureà Fernández i Cruz, el primer transplantament estatal de pàncrees i ronyó (febrer 1983).

Fou nomenat per decret catedràtic d’urologia el 1971.

Coderch i de Sentmenat, Josep Antoni

4 Respostes

(Barcelona, 25 novembre 1913 – Espolla, Alt Empordà, 6 novembre 1984)

Arquitecte. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on es titulà el 1940. Membre del Grup R, incorporà a l’arquitectura popular les noves formes de l’arquitectura contemporània, especialment l’organicisme.

Realitzà, sovint en col·laboració amb Manuel Valls, cases unifamiliars (Garriga Nogués, a Sitges, 1947; Ugalde, a Caldetes, 1951; Tàpies, a Barcelona, 1954), conjunts d’habitatges (la Barceloneta, 1954; carrer J.S. Bach, de Barcelona, 1962), complexos comercials i d’oficines (edificis Trade, a Barcelona, 1969), centre culturals (Institut Francès de Barcelona, 1975) i l’ampliació de l’Escola d’Arquitectura d’aquesta ciutat, executada pòstumament.

Els seus edificis estan realitzats amb honestedat i coherència de mètode i són d’una exquisida elegància de disseny. Rebé diversos premis, com la medalla d’or de la IX Triennal de Milà (1951), l’obelisc Domus (1963) i el premi Nacional de Disseny Industrial (Argentina, 1964). Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

Clavé i Sanmartí, Antoni

6 Respostes

(Barcelona, 5 abril 1913 – Saint Tropez, França, 30 agost 2005)

Pintor, gravador i escultor. Format a l’Escola de Llotja, amb els mestres Feliu Mestres i Josep Mongrell. El 1939 s’exilià a França, on aviat es féu famós per les seves litografies (Les barriades de París i Les festes barcelonines) i on sobresortí com a il·lustrador. Fou influït inicialment per Bonard i Vuillard i més tard per Picasso i Roualt.

Amb una constant renovació del llenguatge plàstic ha passat dels personatges abarrocats, de formes rotundes, dels reis, guerrers i nines de començament dels anys 1950 a una certa abstracció informalista i a l’ús del collage. Es destacà també com a il·lustrador de llibres i per la seva obra gràfica.

El 1949 li fou concedit el premi Hallmark, el premi de la UNESCO a la Biennal de Venècia (1956) i el premi Matarasso a la IV Biennal de Säo Paulo (1957). Des del 1978, una sèrie de grans exposicions a París, Nova York i Tòquio, el van convertir en un dels pintors catalans amb més projecció internacional. El 1990 tingué lloc una exposició retrospectiva de la seva obra a Barcelona, la qual és objecte de constants revisions.

Clavé i Camps, Josep Anselm

29 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)

Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.

Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.

Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.

clave_campsDesprés de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.

És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.

Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.