Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Gener i Babot, Pompeu

3 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1848 – 14 novembre 1920)

“Peius”  Escriptor i pensador. Es doctorà en farmàcia a Madrid (1875) i en medicina a París (1878). Viatjà per Europa, Àsia i Àfrica. El 1880 va publicar a París La Mort i el Diable, amb pròleg del positivista Émile Littré.

Bohemi i extravertit, va assolir una gran popularitat a la Barcelona de la fi del segle XIX i començament del XX i va protagonitzar un copiós anecdotari. Concorregué assíduament a les tertúlies d’Els Quatre Gats. D’idees republicanes i catalanistes, va escriure a “L’Avenç”, “Joventut” (1900-06), etc.

Publicà obres de rigor i qualitat desigual, com: Coses d’en Peius (1890), Los cent consells del Consell de Cent (1891, assaig humorístic), Literaturas malsanas (1894), El Caso Clarín (1894), Dones de cor (1907, novel·la), L’agència d’informes comercials (1905, peça còmica), Doctor Stumper (1909, comèdia), Pensant i rient (1911, assaig). Divulgà el pensament de Nietzsche i Renan.

Gelabert i Badiella, Fructuós

6 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 15 gener 1874 – Barcelona, 27 febrer 1955)

Director de cinema. Fill d’un ebenista mallorquí, continuà l’ofici patern. El 1897 construí la seva pròpia càmera de cinema segons un model original de Lumière. D’aquesta època cal destacar: Baralla en un cafè (1897), Sortida dels treballadors de La Espanya Industrial (1897) i la primera pel·lícula d’argument Dorotea (1899). El seu reportatge sobre una anada d’Alfons XIII de Borbó a Barcelona (1898) esdevingué el primer film espanyol que fou exportat.

Realitzà altres pel·lícules de ficció d’èxit a l’inici del cinema, com Els pinxos de la vaqueria del Parc (1905), Terra Baixa (1907), Maria Rosa (1908), Amor que mata (1911), Ana Kadowa (1912), Mala Raça (1912), La filla del mar (1915) i La puntaire (1928).

El 1916 fundà els estudis Boreal Films. Amb l’arribada del sonor es retirà i es dedicà a la construcció d’aparells amb la marca pròpia (“Frugel”) i n’experimentà d’altres, entre els quals un projector en relleu. És considerat pioner de la indústria cinematogràfica a Espanya i un dels grans capdavanters del cinema mundial.

Gasch i Carreras, Sebastià

17 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1897 – 9 desembre 1980)

Crític d’art i d’espectacles. Deixà l’escola a setze anys i treballà fins el 1931 en empreses comercials. Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou bibliotecari. Introductor dels corrents avantguardistes en art, firmà amb Salvador Dalí i Lluís Montanyà l’anomenat “Manifest Groc” (1928), contrari al noucentisme, i participà activament en les discussions que sobre els problemes de l’Art Nou tenien lloc a Sitges.

Va col·laborar com a crític en un gran nombre de publicacions i revistes, com la “Gaseta de les Arts”, “D’Ací i d’allà”, “L’Amic de les Arts” (1925-29) o “Destino”, des de les quals impulsà noves descobertes en el món de l’art. Fou molt amic de García Lorca, amb qui mantingué una llarga correspondència. Visqué a França del 1939 fins al 1942. Revalorador també del món de l’espectacle, el circ i el music-hall, el seu nom fou perpetuat amb el Premi Sebastià Gasch anual dedicat a aquests gèneres.

Entre altres obres, publicà La pintura catalana contemporània (1937), La dansa (1946), El circo y sus figuras (1946), L’expansió de l’art català al món (1953), Expressionisme (1955), París 1940 (1956), La pintura abstracta (1957), Barcelona de nit (1957), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Les nits de Barcelona (1969), Tàpies (1971) i Wilfredo Lam a París (1977).

Garrut i Romà, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 desembre 1915 – 10 desembre 2008)

Escriptor i historiador. Conservador del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, director de la casa-museu Gaudí de Barcelona i fundador de la Universalis Foederatio Praesepistica.

Ha publicat Barcelona, vint segles d’història (1963), amb Frederic Udina, la vasta síntesi Dos siglos de pintura catalana (XIX y XX) (1974), L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 (1976), Jacint Verdaguer, “príncep” dels poetes catalans (1977) i diversos treballs d’història anecdòtica de Barcelona i crítica d’art.

Ha conreat també la pintura. Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, des del 1985.

Garcia-Nieto i París, Joan Nepomucè

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 juliol 1929 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 23 juliol 1994)

Sociòleg i jesuïta. Nascut en el si d’una família burgesa fundadora de la Banca Riva i Garcia, ingressà en la Companyia de Jesús i s’especialitzà en estudis socials.

Compaginà les seves tasques d’investigació i de docència amb el ministeri pastoral en una parròquia obrera de Cornellà de Llobregat i també amb una intensa activitat política i sindical.

Intervingué en la creació de les Comissions Obreres del Baix Llobregat, milità en el Partit Socialista Unificat de Catalunya i, juntament amb Alfons Carles Comín, fundà Cristians pel Socialisme.

Els darrers anys de la seva vida, els dedicà a la fundació Utopia, creada per a difondre el seu projecte d’una nova societat.

Garcés i Brusés, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 25 juny 1945 – )

Arquitecte. Fill de Tomàs Garcés i Miravet. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtingué el títol l’any 1970. Des d’aleshores treballà juntament amb Enric Sòria.

Entre llurs obres sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77), un edifici d’habitatges al carrer de Pi i Molist de Barcelona (1978-81), un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86) i, especialment, els museus de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i Picasso (ampliació al palau Meca, 1981), on ressolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics.

També ha treballat en el camp del disseny industrial.

Ha estat professor a l’Escola Eina (1971-73), i des del 1975 de l’ETSAB.

Gallissà i Soqué, Antoni Maria

6 Respostes

(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)

Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.

Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).

Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.

Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

38 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Fuxà i Leal, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)

Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.

Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.

Fuster i Guillemó, Jaume

4 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1945 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 31 gener 1998)

Escriptor. Casat amb Maria Antònia Oliver. En un primer moment es va decantar per la narració policiaca, amb novel·les com Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972, portada al cinema el 1977), Tarda, sessió contínua, 3.45 (1976) i La corona valenciana (1982). Després va cultivar també el gènere fantàstic: L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i Per quan vingui un altre juny (1987). Com a narrador de contes destaquen Les claus de vidre (1984), La matèria dels somnis (1986) i Vides de gos i altres claus de vidre (1989).

Va obtenir el premi Crítica Serra d’Or per la traducció de Bella del Senyor d’A. Cohen (1989) i, amb El jardí de les Palmeres, el premi Ramon Llull de novel·la el 1993. Ha escrit també guions per a la televisió i va ésser promotor i secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. A partir del 2004 hi ha un premi literari que porta el seu nom.