Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Goytisolo i Gay, Josep Agustí

3 Respostes

(Barcelona, 13 abril 1928 – 19 març 1999)

Poeta en castellà. Germà de Joan i de Lluís. S’inicià sota la influència de l’anomenada poesia ètica i fou el més declaradament vinculat a la poesia social, però diluïda amb la ironia.

Entre les seves obres, sobresurten El retorno (1955), Salmos al viento (1958), Años decisivos (1961), Bajo tolerancia (1973), Del tiempo y del olvido (1977), Taller de Arquitectura (1977), Los pasos del cazador (1980), El rey mendigo (1988), Palabras para Julia (1990), La noche le es propicia (1992, premi de la Crítica) i Las horas quemadas (1996), entre d’altres.

Va fer l’antologia Poetas catalanes contemporáneos (1968) i realitzà diverses traduccions al castellà de clàssics catalans. Amb Paco Ibáñez, que ha popularitzat molts dels seus poemes, va crear La Voz y la Palabra, una sèrie de recitals que buscaven d’apropar la poesia al gran públic. Morí abans d’iniciar una d’aquestes gires.

Goytisolo i Gay, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)

Novel·lista i assagista en castellà. Germà de Josep Agustí i de Lluís. Pertanyent a la generació del 1950.

Les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959).

Influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).

Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.

Gomis i Serdañons, Joaquim

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 setembre 1902 – 12 desembre 1991)

Fotògraf. Començà a interessar-se per la fotografia pels volts del 1920. Molt ben relacionat amb ambients de l’avantguarda catalana, fou membre fundador de l’ADLAN (1932), i després de la guerra civil, del Club Cobalto 49 (1949). Féu una llarga sèrie de fotografies de l’obra de Gaudí (1930), que contribuïren a la seva revalorització estètica; posteriorment ha insistit sobre aquesta temàtica.

Molt amic de Joan Miró, entre 1940 i 1948 el fotografià regularment en plena activitat. Tingué igualment bona amistat amb Calder, Picasso i Éluard, i treballà per a marxants tant importants com A. Maeght o C. Zervos. El 1951 obtingué la medalla d’or de la Triennal de Milà.

Inspirat per Joan Prats, fou l’autor de les fotografies dels Fotoscops, llibres a través dels quals han estat analitzades visualment moltes obres d’art, principalment de Gaudí i de Miró. S’ha manifestat sempre com a fotògraf sensible, amb preocupacions esteticistes. Del 1972 al 1975 fou president de la Fundació Joan Miró que, el 1982, li dedicà una exposició retrospectiva.

Gomis i Sanahuja, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 10 juny 1927 – 30 setembre 2001)

Assagista, periodista i novel·lista. Cofundador, amb el seu germà Llorenç, de la revista “El Ciervo”; un altre germà seu fou Joaquim. Ha estat director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i president de Justícia i Pau de Barcelona, des del 1976, i de l’estat espanyol, des del 1979.

Entre d’altres obres ha publicat els assaigs de caient religiós: El hombre y la igualdad (1961), Examen de la democracia cristiana (1964), Todo es temporal menos Dios (1965), El mundo cambia de piel (1965), Perfil de Camilo Torres (1968) i, en català, Professió de fe en temps de crisi (1970), Catolicisme i societat capitalista: Mauriac, Greene, Böll (1973), La resposta de Dostoievski (1974), Tres poetes i Déu: Baudelaire, Unamuno i Riba (1979), Cristianisme i conflicte social (1982, premi Francesc Eiximenis).

A més de la narració Un jueu de Natzaret (1966), ha escrit les novel·les León rugiente (1972) i Desitjada Sumatra (1973), d’estil sovint periodístic i de crítica moral de la societat. Ha publicat també poesia en castellà i ha traduït al català els Pensaments (1972) de B. Pascal.

Gol i Gurina, Jordi

Deixa un comentari

(Barcelona, 1924 – 1985)

Metge. Estudià a la Universitat de Barcelona i s’hi llicencià el 1949; fins el 1954 fou metge de l’Hospital Clínic i professor ajudant de la facultat de medicina. A partir del 1961 exercí com a metge de zona de la Seguretat Social. Del 1970 al 1975 fou cap del servei de medicina interna de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona.

Membre de la Societat Catalana de Biologia i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, ideà i presidí el Comitè d’Informació i Documentació Sanitàries, fou el principal ponent de Funció social de la medicina del Xè Congrés de Metges i Biòlegs (1976) i, vice-president del XIIè (1984); fou un dels primers redactors de la ponència de l’Àmbit Sanitari del Congrés de Cultura Catalana (1977), vice-president de la Fundació Jaume Bofill (1969-84), membre de la comissió permanent del primer Consell Pastoral de Barcelona (1981-83).

És autor o coautor dels llibres Reflexions científiques a propòsit de la “Humanae vitae” (1969), La sanitat als Països Catalans (1978), El metge de capçalera (1979), El centre de salut integrat (1981), etc, i d’articles publicats especialment a “Annals de Medicina” i a “Qüestions de vida cristiana”.

Els seus escrits, la seva activitat i la seva actitud conseqüent han exercit una poderosa influència tant en el camp professional com el sociològic i el de l’espiritualitat.

Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 setembre 1944 – )

Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.

Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).

Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.

Giralt i Miracle, Ricard

1 Resposta

(Barcelona, 1911 – 26 novembre 1994)

Creador gràfic, dissenyador i impressor. Es formà amb el seu pare i a Llotja. Des dels anys 1930 es va dedicar a la creació de cartells, cobertes i sobrecobertes de llibres i edicions de bibliòfil. Durant molt de temps fou director artístic de Seix i Barral. Impulsà el trànsit entre el darrer noucentisme i el disseny gràfic contemporani.

El 1947 fundà Filograf, Institut d’Art Gràfic, on creà alfabets (entre ells el Gaudí, guardonat el 1962 amb el Delta d’Or), marques, plaquetes, calidoscopis, etc, compaginant magistralment tradició i innovació i on es realitzaren les diverses revistes del grup Dau al Set. El 1954 va crear l’editorial PEN.

Entre d’altres premis va rebre el Ciutat de Barcelona (1982), la Creu de Sant Jordi (1986), el Graphic Design Escellence Awards (1989), el Premio Nacional de Diseño (1991) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1992).

Giner i de San Julián, Salvador

1 Resposta

(Barcelona, 10 febrer 1934 – 19 octubre 2019)

Sociòleg. Doctor en dret per la Universitat Autònoma de Barcelona (1975) i doctor en sociologia per la universitat de Chicago (1968), ha estat professor de les universitat de Puerto Rico, de Reading i de Lancester (ambdues britàniques) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (1958-59 i 1964-65).

Fou el primer president de l’Associació Catalana de Sociologia (1978-81) i membre del comitè executiu de l’associació Internacional de Sociologia, des del 1983.

Els seus treballs tracten principalment sobre la problemàtica del conflicte social i el canvi a les societats industrials. Entre les seves obres cal esmentar: La societat de masses (1961), Historia del pensamiento social (1967), Sociología (1968), Comtemporary Europe: Class, Status and Power (1970), Mass Society (1976), Contemporary Europe: Social Structures and Cultural Patterns (1971), La estructura social de Cataluña (1980-84), Comunió, domini, innovació (1985), Religión y sociedad en España (1994), Carta sobre la democracía (1996), etc.

Giné i Partagàs, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)

Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.

Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.

Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.

De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).

Gimferrer i Torrents, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1945 – )

Poeta, crític literari i editor. Es donà a conèixer amb una obra en llengua castellana, Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966), amb influències d’Aleixandre i de Paz, i es convertí en el màxim representant de la poesia culturalista espanyola.

Reorientant la seva carrera literària, començà la producció en català a partir d’Els miralls (1970), amb influències d’Ausiàs March, el simbolisme i l’avantguardisme; Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), Aparicions (1981), El vendaval (1989, premi Nacional de Literatura), La llum (1992), Mascarada (1996), Dietari (1979-80 i 1980-82), col·lecció d’articles; les novel·les Fortuny (premi Ramon Llull 1983) i L’agent provocador (1998).

Com a crític és autor de La poesia de J.V. Foix (1974), Miró, colpir sense nafrar (1978) i Lecturas de Octavio Paz (1980). Fou membre de la Real Academia Española (1985) i premi Nacional de les Lletres el 1998.