(Barcelona, 6 novembre 1774 – Pamplona, Navarra, 24 setembre 1861)
Prelat. Germà de Lluís Maria. Fou canonge de la seu de Girona, rector de la universitat d’Osca, senador del regne i bisbe de Pamplona des del 1830.
Fou home de vasta cultura i autor d’alguns escrits.
(Barcelona, 24 setembre 1773 – Madrid, 27 juliol 1865)
Militar. Germà de Sever Lleonard. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la guerra contra Napoleó, li valgué el grau de coronel; l’agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt.
Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 setembre) i fou ascendit a brigadier; però després d’un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 octubre). Restà presoner a França fins al 1814.
Fou acusat d’haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838).
(Barcelona, 1874 – 1958)
Artista de circ. Fill d’un fuster de Sants, a quinze anys s’incorporà a un circ i en el transcurs dels anys n’aprengué totes les especialitats.
Casat amb una fonàmbula francesa, Maria Lluïsa Lasserre, tingueren sis fills: Maria Lluïsa (morta el 1915), Josep Andreu i Lasserre (Charlie Rivel), René, Pau, Marcel i Roger, coneguts mundialment pel seu espectacle Andreu-Rivels.
(Barcelona, 1841 – 3 octubre 1928)
Doctor en farmàcia. Preparà unes pastilles per a la tos, molt populars, que li van permetre d’organitzar uns importants laboratoris farmacèutics (doctor Andreu).
Conferenciant i col·laborador als mitjans de comunicació de l’època. Fou president honorari de tots els col·legis farmacèutics d’Espanya.
També impulsà la urbanització de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, i de la muntanya del Tibidabo.
(Barcelona, 27 novembre 1920 – 21 març 2014)
Poeta i autor de lletres de cançons. Ha publicat els reculls poètics Per entrar en el regne (1957) i Intento el poema (1960), amb el qual aconseguí el premi Carles Riba 1959.
A més d’adaptar lletres estrangeres, n’ha escrites d’originals, les quals, musicades per Lleó Borrell, han estat premiades i han obtingut molta acceptació (Se’n va anar, etc).
(Barcelona, 26 juliol 1870 – 1939)
Comediògraf, poeta i periodista humorístic. Tipògraf d’ofici, col·laborà en diversos periòdics satírics i assolí una gran anomenada popular.
Dels seus llibres sobresurten les Humorístiques -vers i prosa- i les comèdies L’última pallissa i Quina dona tinc!.
(Barcelona, 17 desembre 1920 – Palma de Mallorca, 15 març 2001)
Cristal·lògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). Es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’ha especialitzat en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X.
El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid.
Pensionat a Anglaterra, Holanda i els EUA, ha exercit de professor a la universitat de Pennsilvània.
Membre de l’acadèmia de ciències de Córdoba (Argentina) i conseller del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé ajuts a la investigació.
És autor de importants obres de la seva especialitat.
(Barcelona, 1945 – )
Ceramista. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i a Anglaterra (Sunderland College of Arts).
Des de l’any 1971 fou professora de la seva especialitat a l’esmentada escola barcelonina. Exposà per primera vegada l’any 1978.
En les seves creacions experimenta amb les possibilitats que ofereix el fang, bé creant formes suggerents bé realitzant làmines -a voltes plegades- en les quals sobresurten els valors textuals i cromàtics.
Enllaç web: Rosa Amorós
(Barcelona, 10 juny 1936 – Madrid, 15 novembre 2016)
Operador cinematogràfic. Es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que… (1968), de Carles Duran.
Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar un llarg període dedicat a la publicitat, ha esdevingut un dels directors de fotografia del cinema espanyol més importants.
Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982) de P. Miró, Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986) i Si te dicen que caí (1989) de V. Aranda, Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988) de F. Regueiro, Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986) de F. Trueba, Dragon Rapide (1986) de J. Camino, Esquilache (1988) de J. Molina, Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) d’A. Belén, etc.
(Barcelona, segle XIX – Getafe, Madrid, 1912)
Escriptor. Escriví diverses obres satíriques i humorístiques en castellà.
Usà molt el pseudònim de Silverio Lanza.
