Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Casals i d’Echauz, Bonaventura

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 octubre 1790 – després 1863)

Metge. Membre de la Real Academia de Medicina Práctica, fou metge de l’Hospital de la Santa Creu, vocal de la Junta de Sanitat de Catalunya (1820). Inspector general durant l’epidèmia de pesta del 1823 a Mallorca.

Per les activitats polítiques com a membre del partit liberal, emigrà a Arequipa (Perú), on exercí l’homeopatia.

Ideà el casalímetre, màquina pneumàtica per comprovar les teories de la inflamació, i el casalimagnes, per detectar fluids nerviosos.

Publicà La única anatomía fisiológico-patológica fundada en un nuevo método de explorar el cuerpo humano, o la filosofía de la organización descubierta por D. Buenaventura Casals (1864).

Casals i Camps, Emili

2 Respostes

(Barcelona, 1843 – 1928)

Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Conreà els temes històrics. El 1883 presentà, a Munic, la seva obra més important, la Farmàcia de començos del segle XIX, que adquirí el Museu d’Art Modern de Barcelona.

Català i Pic, Pere

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 14 setembre 1889 – Barcelona, 13 juliol 1971)

Fotògraf i publicista. Establert a Valls, el 1915, reuní una interessant col·lecció fotogràfica sobre temes d’art i d’etnografia.

El 1932 s’establí a Barcelona, on s’especialitzà en fotografia publicitària i col·laborà en les revistes “Mirador”, “Revista Ford”, “Publi-Graf” i “Nova Ibèria”.

Promogué les relacions amb l’Alguer, especialment el viatge de retrobament del 1960.

Casafranca i de Cervelló, Jaume de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 17 gener 1505)

Oficial de la cort de Joan II el Sense Fe i de Ferran II el Catòlic. Descendent de jueus conversos, en els temps de la guerra contra Joan II pujà ràpidament en l’escala dels càrrecs cortesans.

El 1476 acumulava l’ofici d’escrivà amb el molt lucratiu d’obrer major del palau reial de Barcelona, que exercí almenys fins al 1479, que fou inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament; el 1488 esdevingué tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, el nomenaren comissari dels béns deixats a Catalunya pels jueus expulsats.

Pot ésser considerat el primer editor català, amb la publicació de mil exemplars d’un Llunari que, el 1489, Johann Gherlinch imprimí pel seu compte a Barcelona.

La inquisició causà la seva ruïna i la dels seus familiars. El seu pare, Jaume, fou reconciliat el 1489; la seva mare, Blanca de Cervelló, morí el 1502 a les presons inquisitorials de Saragossa, i, el 1504, el procés d’un dirigent dels conversos judaïtzants, Joan de Sant Jordi, íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians, determinà la detenció del matrimoni, que fou condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 gener, i la seva esposa el 23 juny 1505.

Casado Nieto, Manuel

1 Resposta

(Castro-Caldelas, Orense, Galícia, 28 setembre 1912 – Barcelona, 18 desembre 1983)

Poeta i narrador. Des del 1945 residí a Barcelona. Traduí al gallec poemes de Salvador Espriu, Pere Quart, Jacint Verdaguer, Tomàs Garcés, etc.

La seva obra poètica evolucionà des de l’imaginisme, a la manera d’Amado Carballo (Orballo ispido, 1955) fins a una consciència adolorida dels problemes col·lectius de Galícia: Canta de lonxe o corazón de tempo (1969).

De la seva obra narrativa cal destacar Contos que non son contos (1969) i Trancos da vida do Braisiño (1970). Traduí també la Bíblia al gallec i escriví novel·les en castellà (La oscura corriente, 1969).

Fou el pare de Xoan Manuel Casado Martínez-Carmona.

Casado Martínez-Carmona, Xoan Manuel

1 Resposta

(Barcelona, 31 desembre 1949 – 19 gener 2002)

Poeta. Fill de Manuel Casado Nieto.

La seva obra és recollida en els volums Registro de menores espantos (1973), Os preludios (1980) i Libro de Caldelas (1982), on exposa l’experiència personal en un to col·loquial que l’aproxima a la lírica castellana dels anys 1950, però des d’una òptica profundament gallega: ironia, allunyament crític, relativisme i desdramatització de l’anècdota.

Ha conreat, també, la narració: O inverno do lobo (1985) i Os Brasileiros (1985).

Casadevall i Deparés, Gaietà

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 juny 1850 – 22 novembre 1903)

Compositor. Fou bon organista i pianista.

Compongué música d’inspiració religiosa, de la qual destaca la inspirada en alguns poemes místics de Jacint Verdaguer.

Casadesús i Vila, Josep

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 1865 – Barcelona, 1940)

Escriptor. Sacerdot claretià. Estudià a Vic. Es destacà com a predicador i fou el primer a reprendre la predicació en català a la catedral de Barcelona.

El 1903 obtingué una càtedra d’anglès a l’escola superior de comerç de la Corunya, i el 1910 passà a la de Barcelona.

Divulgà la mecanografia amb la revista “El Tipismo” i amb un Manual de tipista (1903). És autor d’una traducció d’El paradís perdut, de Milton, només publicada en part, de poesies i de mètodes per a l’ensenyament del francès i de l’anglès.

Casadesús i Castells, Ferran

1 Resposta

(Madrid, 9 setembre 1881 – Barcelona, 2 desembre 1972)

Metge. Llicenciat a Barcelona el 1902, treballà a Barcelona i a Madrid i fou catedràtic d’otorinolaringologia de la facultat de medicina de Barcelona (1926-51).

Fundà (1950) la revista “Acta de ORL Iberoamericana” i es dedicà especialment a la cirurgia de la laringe.

Casades i Gramatxes, Pelegrí

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 febrer 1855 – 14 març 1947)

Historiador i arqueòleg. Es llicencià en dret a Barcelona el 1879 i exercí de procurador causídic.

Publicà diverses memòries al “Butlletí de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques” i a la “Revista de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa”, de la qual fou també director (1892-1917).

Col·laborà també a “La Renaixensa” i formà part de la junta diocesana encarregada de la reconstrucció del monestir de Sant Cugat del Vallès. Féu més de tres-centes conferències de divulgació sobre temes d’art i d’arqueologia.

Fou mantenidor dels Jocs Florals el 1897, secretari de l’Ateneu Barcelonès (1903) i de l’Acadèmia de Bones Lletres (1918-21), on havia ingressat el 1903, i president perpetu de la secció d’arqueologia i història del Centre Excursionista de Catalunya.

És autor de Lo Lluçanès (1897) i Influència de l’art oriental en els monuments romànics de Catalunya (1903). Deixà inèdites unes Memòries.