(Barcelona, 26 octubre 1936 – 1939)
Institució creada per decret del departament de defensa de la Generalitat de Catalunya, per a formar instructors de guerra. Ensenyava tàctica, armament, topografia, tir, etc.
Els primers professors honoraris foren Joan Garcia i Oliver i Abad de Santillán, delegats de la CNT, Rossend Cabré i J. Duran i Rosell, delegats del PSUC, i Emili Escobar, comandant de la Guàrdia Nacional Republicana.
(Barcelona, 1836)
Vaixell de vapor construït per la factoria Nuevo Vulcano. Tenia 50 cavalls de força i desplaçava 150 tones.
Pertanyia a la Societat de Navegació i d’Indústria. Féu el viatge de proves, entre Barcelona i Mataró, el 28 d’agost de 1836.
Fou el primer vaixell d’aquest tipus construït a l’estat espanyol.
Antic coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.
Prop seu s’hi bifurcaven els camins des de Barcelona vers Molins de Rei pel coll Blanc i vers Sant Boi de Llobregat per Santa Eulàlia de Provençana.
El 1344 la ciutat hi construí una creu de terme, la creu de Sant Antoni, que consta ja com a coberta al segle XV, fou refeta el 1573 amb un baldaquí renaixentista.
Al segle XV (i fins el 1715) hom hi instal·là les forques principals de la ciutat (la parròquia del Pi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d’enterrar-los), i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent.
El darrer terç del segle XVIII la carretera de la Creucoberta, esdevingué un dels passeigs preferits dels barcelonins.
El lloc fou fortificat pels napoleònics en 1808-13, i el 1821, durant l’epidèmia de la febre groga, hi fou alçat un campament de barraques (dit de la Constitució).
Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional (1823), el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850.
A l’indret d’aquest coll el 1908 fou urbanitzada la plaça d’Espanya.
(Reus, Baix Camp, 22 juliol 1835 – Barcelona, 26 juliol 1835)
Fets anticlericals ocorreguts en diversos pobles, centrada en l’incendi de residències religioses i en l’assassinat de religiosos.
S’inicià a Reus el 22 de juliol de 1835, com a represàlia per l’assassinat d’uns presoners liberals comès per una partida carlina, capitanejada per un religiós; foren incendiats dos convents i foren assassinats uns quants religiosos.
Al cap de pocs dies, eren incendiats i saquejats els monestirs de Poblet i de Santes Creus, i el convent de recol·lectes de Riudoms.
A Barcelona, el dia de Sant Jaume (25 juliol), una multitud excitada pel fracàs d’una correguda de bous a la plaça de la Barceloneta, incendià els principals convents barcelonins i assassinà uns quants religiosos, davant la passivitat de la guarnició; l’ordre hi fou restablert, finalment, per la milícia urbana.
També foren incendiats els convents de Sant Cugat del Vallès, Sant Jeroni de la Murtra, els de caputxins de Mataró, d’Arenys i d’Igualada i les cartoixes d’Escaladei i de Montalegre.
Aquesta demostració d’anticlericalisme popular, exacerbat pel clima d’odi de la guerra civil, fou dirigida exclusivament contra el clericat regular.
(Barcelona, 1646 – 1714)
Nom amb què era designada la guàrdia de la ciutat de Barcelona formada pels gremis i que té l’origen en l’antiga host de la ciutat, reorganitzada l’any 1646.
Estava composta per companyies i durant el setge de Barcelona (1713-14) comptava amb uns 3.500 homes.
Fou la primera institució catalana dissolta pels filipistes en entrar a la ciutat.
El cos ressorgí, de forma efímera, l’any 1793 durant la guerra contra de República francesa.
(Barcelona, juliol 1812)
(o de les Metzines) Temptativa ordida contra l’exèrcit napoleònic que ocupava la ciutat durant la guerra del Francès, per un capellà, Jaume Coret, d’acord amb el capità general del Principat, Luis de Lacy, a fi d’emmetzinar el pa de la Ciutadella de Barcelona, l’aiguardent de Tarragona i les cisternes d’Hostalric i de Mataró.
Malgrat que la policia napoleònica descobrí la conspiració, els resultats de la qual ja havien fet estralls en la guarnició francesa, Coret pogué fugir de la capital, però Lacy l’empresonà després a Cardona, culpant-lo d’impostor.
El 1811 ja hi havia hagut un altre intent d’emmetzinar la guarnició francesa de Barcelona.
(Barcelona, 11 i 12 maig 1809)
Complot preparat per a la nit del dia de l’Ascensió, a fi de deslliurar la ciutat de les forces napoleòniques que la tenien ocupada des del començament del 1808.
Aquesta conspiració, en la qual hi havia implicades nombroses persones (militars, eclesiàstics i civils), no arribà a esclatar perquè un dels oficials italians de l’exèrcit napoleònic que havien de facilitar l’accés dels miquelets del Llobregat al castell de Montjuïc es posà al servei de la policia afrancesada i féu possible la detenció dels principals conjurats, 5 dels quals (Joaquim Pou i Joan Gallifa -sacerdots-, Josep Navarro, Salvador Aulet i Joan Maçana) foren jutjats per un consell de guerra i foren executats a la Ciutadella pel juny de 1809.
El 1909 les seves restes foren traslladades solemnement a una capella dels claustres de la seu barcelonina.
(Barcelona, 2 juny 1396)
Procés obert per la reina Maria de Luna, muller i lloctinent del rei Martí I l’Humà, a instigació de les ciutats i les viles reials, especialment de Barcelona, contra els principals consellers i funcionaris de la cort del rei Joan I el Caçador, mort poc temps abans.
Els trenta-vuit processats, entre els quals hi havia consellers, juristes i altres alts càrrecs de la cort, foren acusats d’haver format una lliga de consellers per a governar segons llurs conveniències, d’haver malaconsellat el rei, d’haver cridat tropes invasores estrangeres, de suborns, d’enriquiment a costa del patrimoni reial, i d’immoralitat en llur vida privada.
La majoria dels acusats foren absolts pel rei Martí entre 1397-98. Els prestadors de la cort hagueren d’acceptar una rebaixa de llurs crèdits.
(Barcelona, 1702 – 1713)
Suposat tribunal de la ciutat durant l’època de la guerra de Successió.
Era presidit per frares i caps de revolta, amb missió de posat els sospitosos de desafecció política a les mans d’una companyia de Matadors.
És una mala interpretació de la Companyia de la Quietud, creada el 1713 a la Barcelona austriacista, en forma secreta, per tal de suplir l’exercici de la justícia, abandonada justament quan les contingències finals de la guerra la feien més necessària.
(Barcelona, abans 1258 – 1714)
Assemblea assessora creada pel govern de la ciutat. Derivada de l’assemblea de veïns o consell ple, que ja al segle XII es té notícia que actuava en determinades qüestions ciutadanes.
En temps de Jaume I el Conqueridor (1258) es va fixar el seu nombre en dos-cents, i posteriorment (1265) en cent, quan apareix per primera vegada el nom famós de Consell de Cent, tot i que al segle XIV el nombre es fixà definitivament en cent vint-i-vuit jurats.
Estava format per ciutadans honrats, artistes i menestrals i mercaders elegits pels consellers, el veguer i el batlle, als quals aconsellaven en assumptes municipals, com la defensa de la ciutat i les seves possessions, elegia consellers i càrrecs municipals.
Era convocat pel veguer a requeriment dels consellers i també es reunia en determinades dates fixes.
A pesar de l’oposició de la Busca, o partit popular, el Consell de Cent anà esdevenint cada cop més aristocràtic, especialment durant el regnat de Ferran II el Catòlic.
Va ser abolit amb el Decret de Nova Planta.
Dades dels Països Catalans 