(Barcelona, 1932 – 1937)
Partit polític. Grup de valencianistes republicans d’esquerra, amb residència a Barcelona.
Es dedicà fonamentalment a facilitar les relacions entre l’esquerra catalana i els grups valencianistes esquerrans, amb la finalitat de despertar el sentiment autonomista al País Valencià.
(Barcelona, 20 gener 1401 – 1853)
Primer banc públic d’Europa de canvis i dipòsits. Fundat per la necessitat que sentien els barcelonins de garantir els seus capitals contra l’augment il·limitat dels emprèstits sol·licitats pel municipi de Barcelona o pel rei, i la inestabilitat de les banques privades. La paraula banc no s’utilitzà fins al segle XVI.
Posada en mans de l’oligarquia urbana, la seva preocupació per l’estabilitat afavorí l’existència de banquers privats. Les despeses extraordinàries realitzades pel municipi durant el segle XV van perjudicar el desenvolupament de la Taula, forçada a crear una caixa destinada a amortitzar el deute consolidat municipal, des del 1440 molt superior a l’autoritzat pel reglament.
Durant la guerra contra Joan II (1462-72) va haver de fer, per primera vegada (1468), suspensió de pagaments. Llavors va reorganitzar-se administrativament i creà els càrrecs de credencer, amb la missió de pesar moneda, i el de caixer. Van limitar-se les operacions que es podien realitzar en bancs privats i esdevingué agent fiscal de la Generalitat.
L’any 1609 fou creat el Banc de la ciutat de Barcelona, afiliat a la Taula, que, com a banca privada, admetia moneda depreciada, amb beneficis que servien per sostenir la taula. L’any 1655 va iniciar-se la comptabilitat entre la Taula i el Banc de la ciutat, que no impedí (anys 1663 i 1680) els més grans desfalcs de la història de la Taula.
De l’any 1703 són les darreres reformes dels estatuts, i es recopilaren tots els privilegis obtinguts des de la seva fundació.
Entronitzats els Borbons i desaparegut el règim monetari català, la Taula va reduir-se a una banca de caràcter privat, i el 1714 Patiño dictà les regles per les quals s’havia de regir. El comte de Montemar, l’any 1723, en realitzà la darrera reestructuració, que durà fins a la liquidació total de la Taula, l’any 1853.
(Barcelona, 1235 – )
Orde religiós i militar (mercedaris). Fundat per sant Pere Nolasc, il·luminat per una visió de la Verge, que li encarregà la missió de redimir cristians captius dels musulmans.
Nolasc i un grup de laics reberen el canonicat del bisbe Berenguer de Palou i la condició militar del rei Jaume I el Conqueridor, i posteriorment aprovat pel papa Honori III.
Inicialment fou anomenat de Santa Eulàlia, però poc abans de morir Pere Nolasc (1249), va rebre el nom d’orde de santa Maria de la Mercè.
D’orde laico-militar, l’any 1317 va convertir-se en orde clerical. Sant Ramon de Penyafort en va escriure la regla, que fou confirmada per Gregori IX de 17 de gener de 1325. Tingué noves constitucions i s’assimilà als ordes mendicants, segons consta en la butlla Aeternus Aeterni de Benet XIII.
Al principi del segle XIX experimentà una forta decadència, i fou restaurada al final del segle. Modernament els mercedaris es dediquen a l’ensenyament, als presoners i a les missions.
El 1265 es va crear una branca femenina de l’orde, que s’extingí, però fou restaurada el 1870.
Té cases a Espanya, Itàlia, l’Argentina, Xile, el Perú i l’Equador.
(Barcelona, 1914)
Nom donat a la crisi de la borsa de Barcelona. Significà la fi d’una època de llibertat i d’espontaneïtat i motivà la seva transformació en borsa oficial el 1915.
Arran de la notícia, el 22 de juliol de 1914, de l’atemptat de Sarajevo i del pànic de la borsa de París, a la qual la de Barcelona anava molt vinculada, el 27 de juliol la junta del Casino Mercantil suspengué la contractació i el pagament de diferències, i el 28 el govern féu tancar la sala de contractació de la casa de la Llotja.
El 24 d’agost següent se celebrà una sessió -la matança pròpiament dita- al Casino Mercantil, davant notari, que fixà els canvis reguladors per a la liquidació pendent de la darreria de juliol; aquests foren convencionals, i foren considerats arbitraris per un ample sector públic, puix que eren per dessota dels últims fixats al mercat i per sobre dels cotitzats en els moments de pànic.
(Barcelona, 1713 – 1714)
Suposada companyia d’assassins que actuava durant el setge de Barcelona, per tal d’eliminar qualsevol desafecte a la causa austriacista.
Fou una deformació de la realitat, obra de l’abat Tricaud de Belmont, a la seva Histoire de la dernière révolte des catalans, publicada a Lió el 1714, en la qual falsejava l’existència de la Companyia de la Quietud, cos de vigilància ciutadana de Barcelona.
Construcció que recollia les aigües del pla de la ciutat, perilloses per a la ciutat, i en vessaven l’aigua a mar. Donat per concessió reial.
Era formada per la confluència de les rieres de Sant Gervasi i de Gràcia al Camp d’En Tuset, i el seu recorregut fins a la mar fou canviant.
Antiga riera del pla de la ciutat, que drenava les aigües procedents dels contraforts de la serra de Collserola, a l’antic municipi de Sarrià.
Fou límit del terme de les Corts de Sarrià, i també dels de Sants i Hostafrancs.
Donà nom a una estació dels Ferrocarrils Catalans inaugurada el 1912.
Suposada ciutat (o poblat) ibèrica, identificada amb Barcelona, concretament amb el poblat emplaçat a Montjuïc.
La font única del nom són les monedes ibèriques amb el rètol Laiesken, que tant es pot llegir “(moneda) dels de Laie” com “(moneda) dels laietans“, és a dir, del poble dels laietans, ben documentat.
Malgrat aquesta base tan feble, la teoria de Laie identificat amb Barcelona ha estat molt acceptada des de la fi del segle XIX, i encara ho és força.
(Barcelona, 1907)
Projecte de reforma urbana de la ciutat, fet per l’arquitecte llenguadocià Léon Jaussely (Tolosa de Llenguadoc, 1875 – Givry, Illa de França, 1933), que guanyà el concurs internacional de projectes d’enllaç de la zona d’eixample de Barcelona i pobles agregats, convocat per l’ajuntament.
El jurat era format per Francesc Cambó, Juli Marial i Josep Puig i Cadafalch.
En aquest pla s’estudiava la possibilitat de noves vies (com els passeigs de ronda i marítims, diagonals, etc), de zones enjardinades, de noves vies ferroviàries, de llocs d’esbargiment, de barris obrers, etc.
No ha estat aplicat d’una manera oficial, però ha inspirat una gran part de les reformes urbanes dels últims anys.
Antics jardins d’esbargiment de la ciutat.
Inaugurats el 1857, situats al passeig de Gràcia, que féu habilitar Josep Anselm Clavé per a la celebració de balls populars i dels concerts del seu grup de cantaires, la coral Euterpe.
Hi actuaren fins l’any 1860, en què passaren a fer-ho als Camps Elisis.
Dades dels Països Catalans 