(Jaca, Aragó, 21 febrer 1748 – Tarragona, 18 juliol 1819)
Prelat. El 1818 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, després d’algun temps de seu vacant que seguí el trasllat a Sevilla de l’arquebisbe Romuald Món.
A la seva mort fou succeït per Jaume Creus i Martí, després d’altres quatre anys de seu vacant.
(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Naval, Osca, Aragó, 2 octubre 1920 – Barcelona, 22 maig 2008)
Metge. Es llicencià a Barcelona l’any 1943. Ha estudiat també a l’estranger.
Cap del departament de Pediatria de la Residència de la Vall d’Hebron de Barcelona i catedràtic a la Universitat Autònoma.
Ha realitzat gran nombre de treballs sobre pediatria.
(Barbuñales, Aragó, 19 setembre 1727 – Barcelona, 24 juny 1797)
Eclesiàstic. Fou abat de Santa Maria d’Amer i de Roses i prior de Sant Cugat del Vallès.
Elegit bisbe d’Eivissa (1788-94), hi fomentà l’estudi amb la creació d’un seminari i de tres càtedres, de primeres lletres, de llatí i de retòrica (1794), l’establiment d’una indústria primària i la formació de petits nuclis de població aglomerada al voltant de les parròquies de Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Miquel de Balansat, acabades de crear.
El 1794 passà a ocupar la seu de Barcelona (1794-97). Protector de les lletres i de les arts, féu editar la Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana de Josep Pau Ballot, i hom li deu la construcció de l’ala dreta del palau episcopal barceloní, amb les pintures del Vigatà.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)
Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).
L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.
L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.
(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)
Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.
El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).
Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).
Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.
(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)
“el Catòlic” Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).
Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).
Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.
El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.
L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.
Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.
Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.
En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.
En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.
Dades dels Països Catalans 