(Jaca, Osca, Aragó, 6 gener 1818 – Barcelona, 4 agost 1889)
Militar. Assolí el grau de general. Era molt amic del general Prim.
Hi col·laborà activament als seus intents de conspiració per produir un canvi al règim espanyol.
(Aragó, segle XII – Catalunya ?, segle XII)
Dama. Es casà amb el comte Ponç II d’Empúries. Fou la mare d’Hug III.
(Zuera, Aragó, 18 novembre 1863 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 3 maig 1945)
Naturalista i oceanògraf. Catedràtic d’història natural a la Universitat de Barcelona (1900), en fou separat a causa de les seves idees evolucionistes.
Fundà i dirigí (1907) el Laboratori de Biologia Marina de les Balears, a Mallorca. El 1939 s’exilià a Mèxic.
(Alcolea de Cinca, Aragó, 10 gener 1913 – Barcelona, 8 març 2003)
Historiador de la literatura i filòleg. Fou catedràtic a la Universitat de Barcelona.
Especialista en poesia castellana del Siglo de Oro. Fou membre corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
(Saragossa, Aragó, 22 juliol 1887 – Barcelona, 21 gener 1973)
Metge traumatòleg. Fou metge militar a la guerra del Marroc (1909) i posteriorment de la família reial.
Professor de patologia i clínica quirúrgica de la universitat de Madrid (1928), fundà la Sociedad Española de Cirugía Ortopédica y Traumatología.
Durant la guerra de 1936-39 fou cirurgià a l’hospital sueco-noruec d’Alcoi i a l’hospital de la Vila Joiosa, a la zona republicana. Acabada la guerra, fou condemnat a dotze anys de presó, però el 1943 pogué establir-se a Barcelona.
És autor de tractats mèdics (Patología quirúrgica, 1932) i d’unes memòries (De las guerras coloniales a la guerra civil, 1969).
(Terol, Aragó, 1346 – cartoixa de Portaceli, Camp de Túria, 11 novembre 1438)
Cavaller. Visqué a la cort de Pere III el Cerimoniós, i fou conseller de Joan I i de Martí I. Fou procurador general de la reina Violant de Bar i preceptor de l’infant Ferran.
El comte de Prades l’acusà, falsament, d’haver emmetzinat l’infant Ferran (1389) a fi que la successió recaigués en l’infant Martí, al qual acompanyà en la seva expedició a Sicília, d’on tornà el 1395 en ambaixada prop de Joan I, i trameté socors a l’illa. Administrà també els béns de Maria de Luna.
El 1398 ingressà com a donat a la cartoixa de Portaceli. Des que, el 1402, el rei Martí l’envià com a ambaixador prop de Benet XIII, residí a la cort papal i es convertí en l’home de confiança del papa; l’acompanyà a Itàlia i no l’abandonà fins després de la seva deposició el 1417.
Mort Martí I l’Humà, se significà com a partidari de Frederic de Luna, però més tard, com el mateix papa, adoptà el partit de Ferran d’Antequera. Benet XIII l’envià al parlament d’Alcanyís, el 1412, per tal d’encaminar definitivament el plet successori favorable al pretendent castellà.
Fou nomenat compromissari per Aragó. A Casp, el juny de 1412, donà el seu vot a Ferran. Fou conseller del nou rei, del rei Alfons IV el Magnànim i de la reina lloctinent Maria de Castella.
(Jaca, Osca, Aragó, 1073 – Poleñino, Osca, Aragó, 7 setembre 1134)
“el Bataller“ Rei d’Aragó i de Pamplona (1104-34). Hagué de tractar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, tant per les delicades qüestions suscitades a la mort de la seva ex-dona Urraca de Castella, com per friccions jurisdiccionals amb zones de reconquesta reservades al barceloní i pels feus llenguadocians del monarca aragonès.
Alfons I sembla que arribà indegudament fins a Gardeny (1123) sobre Lleida, cosa que provocà una entrevista i un conveni amb Ramon Berenguer (1126).
A la mort d’Alfons sense descendents, deixà els seus regnes als ordes militars, cosa que, naturalment, no fou acceptada pels nobles aragonesos, que la impugnaren i s’apressaren a elegir un rei propi, el germà d’Alfons I, Ramir II el Monjo, aleshores bisbe de Roda-Barbastre, i els navarresos escolliren García V Ramírez.
Aquests fets tingueren una conseqüència política transcendental perquè provocà la unió d’Aragó amb Catalunya pel casament de la filla de Ramir, Peronella d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Aragó, segle XII – Tarragona, 2 juliol 1251)
Eclesiàstic. Bisbe de Lleida (1236-37) i arquebisbe de Tarragona (1237-51). El 1231 fou visitador dels monestirs benedictins de la Tarraconense.
Com a bisbe de Lleida féu consagrar Ramon de Torroella com a primer bisbe de Mallorca després de la conquesta, també va intervenir entre Jaume I el Conqueridor i el comte Ponç I d’Urgell en la concòrdia de Tàrrega (1236).
Fou arquebisbe de Tarragona després de la renúncia de Guillem de Montgrí; va assistir a Jaume I durant la conquesta de València (1238). Va celebrar un gran nombre de concilis provincials. El 1243 va comprar al monestir de Bonrepós la llavors important baronia d’Alforja, i fixà la seva residència al castell.
Està enterrat al monestir de Poblet.
Antònia d’Alagó (Aragó, segle XIV – Catalunya, segle XIV) Noble dama. Filla d’Artau d’Alagó. Fou la primera muller del famós vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí. No li donà fills. Morí jove. El seu marit contragué segones núpcies amb Esclarmunda de Fenollet.
Bartomeu Alagó (Barcelona, segle XV – ?, segle XV) Pintor, fou deixeble de Jaume Huguet.
Lucina d’Alagó (Aragó, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, segle XIV) Muller de Guillem Ramon de Montcada. Segurament nascuda a Sicília però pertanyent a noble llinatge aragonès. El seu marit fou el primer d’aquesta família que s’instal·là també a Sicília. Fill seu fou un altre Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó, comte d’Agosta.
Dades dels Països Catalans 