(Sabiñán, Aragó, 14 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 1915)
Periodista. Catedràtic de llatí a l’Institut Balear. Col·laborà a la “Revista Balear”, “Museo Balear”, als almanacs del “Diario de Palma” i “El Isleño” i a diversos periòdics integristes i carlins.
Fou un hàbil epigramista i traductor al castellà dels poetes mallorquins.
(Alcanyís, Aragó, 10 juny 1790 – Miranda de Ebro, Castella, 6 abril 1835)
Militar. Prengué part en la guerra del Francès. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-39) formà, amb les forces de Ramon Cabrera i les de Quilez, el principal nucli carlí del Baix Aragó i el Maestrat, del qual assolí el comandament com a oficial de major graduació (coronel).
Fou derrotat, però, a l’acció de Maials (10 abril 1834) i, en traslladar-se a Navarra, fou detingut i afusellat pels liberals.
(La Vilueña, Saragossa, 6 febrer 1785 – València, 9 desembre 1868)
Impressor i escriptor. Establert des de molt jove a València, es convertí en un dels primers grans editors de la literatura romàntica.
Fundà el primer gabinet de lectura per subscripció; però, acusat de tenir llibres prohibits i perseguit per la seva ideologia liberal, emigrà a França, on visqué alguns anys.
Publicà Colección de canciones patrióticas (1823) i unes Memorias de mis vicisitudes políticas desde 1820 a 1834 (València 1854).
(Saragossa, Aragó, 3 febrer 1871 – València, 30 març 1937)
Militar. Deixà inèdita una Historia de Cataluña.
(Bujaraloz, Aragó, 4 març 1889 – València, 26 desembre 1971)
Epigrafista i numismàtic. Professor de matemàtiques a l’institut de segon ensenyament a València.
Ha destacat pels estudis de numismàtica hispànica, sobretot antiga i medieval, i d’epigrafia ibèrica. Ha treballat també sobre inscripcions romanes de Tarragona i de Sagunt.
Entre els seus nombrosos estudis cal destacar Sobre un interesante vaso escrito de San Miguel de Liria, Los textos ibéricos de Liria i El plomo escrito de la Bastida de Les Alcuses (Mogente).
(Calamocha, Aragó, 1860 – València, 1929)
Comerciant i polític. Pertanyia a una família de vinaters acomodats, radicada a València. Milità inicialment en el grup de Fusión Republicana, i després seguí Blasco i Ibáñez, quan aquest fundà el seu partit.
Fou diputat blasquista a corts pels districtes de Sueca i de València. Ocupà també la presidència de l’Ateneu Mercantil de València.
(Jaca, Osca, Aragó, 21 novembre 1805 – València, 20 novembre 1876)
Cardenal, bisbe de Cartagena (1847-61) i arquebisbe de València (1861-76).
Féu palesa la seva posició contra les idees liberals a través dels seus escrits pastorals, s’oposà a la constitució democràtica espanyola del 1869 i polaritzà les protestes de l’episcopat contra la Constitució del 1876, que introduïa la llibertat de cultes.
Assistí al Concili Vaticà I i Pius IX el creà cardenal el 1873.
(Torrehermosa, Aragó, 16 maig 1540 – Vila-real, Plana Baixa, 17 maig 1592)
Religiós franciscà llec i sant. El 1564 entrà al convent reformat de la Mare de Déu de Loreto a València, on romangué fins al 1573. Després d’estar a diversos convents del País Valencià, el 1589 fixà la seva residència a Vila-real.
Dedicat sempre al servei de la comunitat i dels pobres, excel·lí també en la devoció a l’eucaristia. Canonitzat per l’Església Catòlica el 1690 i proclamat patró de les obres eucarístiques el 1897, hom en celebra la festa el 17 de maig. El seu culte és molt estès al País Valencià.
Al convent del Roser de Vila-real, convertit en Santuari de Sant Pasqual, es conserva la cel·la mortuòria; la capella de Sant Pasqual d’aquest santuari, que conté el sepulcre, construïda el 1676-80, és una de les obres barroques més importants del País Valencià.
(Aragó ?, 1620 – València, 2 febrer 1675)
Compositor, un dels més importants del barroc al País Valencià. El 1657 fou nomenat mestre de capella de la catedral de València.
Autor de misses, motets, nadales, lamentacions, salms, etc, a vuit, deu i dotze veus. Algunes d’aquestes obres són per a diversos cors i acompanyaments d’orquestra.
(Pedrola, Aragó, 20 abril 1546 – Miranda de Ebro, Castella, 6 novembre 1592)
Comte de Ribagorça (Ferran II de Ribagorça) i duc de Vilafermosa. Fill de Martí d’Aragó i de Lluïsa de Borja. Es doctorà en teologia a Salamanca i fou prior de Casserres, monestir del qual féu donació el 1573 al col·legi de Cordelles de Barcelona.
Heretà el comtat de Ribagorça per la mort del seu pare (1581) i del seu germà Joan Alfons (1573); ben aviat hagué de fer front a la revolta dels seus vassalls ribagorçans, els quals derrotà, el 1587, amb la presa de Benavarri, on prengué i feu degollar el capitost Joan d’Àger. Ajudats, però els revoltats per bandolers catalans i pel comte de Chinchón, tresorer general del consell d’Aragó i enemic de la casa de Vilafermosa, es veié forçat a renunciar a favor de la corona al comtat de Ribagorça (1591).
Acusat de complicitat en les alteracions provocades a Aragó pel secretari de Felip II, Antonio Pérez, fou fet presoner (1591), portat al castell de Burgos i a Miranda de Ebro, on morí.
Escriví unes Memorias de los acontecimientos e inquietudes del condado de Ribagorza, una Noticia histórica de la descendencia de los condes de Ribagorza desde los años 813 i una Relación sobre la forma com el comte de Ribagorça havia de retre homenatge al rei o al lloctinent.
Dades dels Països Catalans 