Arxiu d'etiquetes: Andalusia (bio)

Aragó y Fernández de Córdoba, Antonio de

2 Respostes

(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)

Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.

Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.

El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.

El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.

Ametller i Clot, Carles Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 novembre 1753 – Cadis, Andalusia, 14 febrer 1835)

Metge. Estudià medicina a Cadis i fou metge militar de marina i, més tard, professor del Col·legi de Cirurgia de Cadis, el qual arribà a dirigir.

Entre les seves obres, ultra els discursos inaugurals dels anys 1790 i 1798, cal citar Elementos de geometría y física experimental (1788) i Memoria descriptiva de la fiebre amarilla que en 1800 se padeció en Cádiz.

Amat de Palou i Pont, Jaume

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 25 juliol 1753 – Sevilla, Andalusia, 1819)

Economista, pintor i comerciant. Exercí de pintor durant els primers anys de la seva vida. Com a comerciant introduí millores tècniques en els teixits i intentà la penetració al mercat interior peninsular. Com a escriptor proporcionà materials, fins i tot elaborats, al seu germà Fèlix i a Francisco de Zamora per a llurs treballs econòmics.

La seva obra pròpia és curta; hi destaca l’opuscle Observaciones de un comerciante (1789), escrit contra les opinions de Cabarrús, desfavorables per a la indústria catalana, el qual hagué de rectificar. En aquest escrit exposà, per primera vegada a Catalunya, l’argumentació basada en el criteri de protecció a la indústria naixent, així com la defensa econòmica i moral del benefici de la nova indústria igualant-lo al ja acceptat benefici comercial.

Els seus projectes comercials, avançats en el temps, i els deutes de Zamora feren que hagués de marxar de Catalunya el 1793, sota la protecció després, de funcionari reial. Depurat per afrancesat, visqué gràcies a la seva família, i la seva vida quedà retirada del tot.

Alzamora i Abreu, Cristòfor

Deixa un comentari

(Huelva, Andalusia, 1905 – Barcelona, 1975)

Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1930, formà part del grup inicial del GATCPAC, participà a la reunió d’aquest moviment a Saragossa el 26 d’octubre de 1930 i a l’exposició de projectes de les Galeries Dalmau el 1929.

Visqué a Barcelona, on exercí la seva professió.

Almansor

20 Respostes

(Torrox, Almeria, Andalusia, 940 – Medinaceli, Sòria, Castella, 9 agost 1002)

Cabdill musulmà i regent del califat de Còrdova.

El 985 organitzà una campanya, durant la qual devastà la ciutat de Barcelona, a l’època de Borrell II de Barcelona.

Al cap de sis mesos, l’exèrcit musulmà es replegà, a la ratlla de l’Ebre.

Algueró i Dasca, August

1 Resposta

(Barcelona, 23 febrer 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 gener 2011)

Compositor. Fill d’August Algueró i Algueró. Estudià al Conservatori de Barcelona.

Com el seu pare, va compondre gran nombre d’obres de música lleugera, moltes d’elles de gran èxit, cantades per artistes molt coneguts dels anys 1960 i 1970.

A partir del 1951 va començar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules (més d’un centenar).

El 1961 es va casar amb l’artista Carmen Sevilla.

Alfons VI de Ribagorça

10 Respostes

(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)

(o Alfons d’Aragó i d’Escobar)  Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.

Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.

El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.

En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.

En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.

El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.

A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.

Agustí i Grande, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 1753 – Utrera, Sevilla, Andalusia, 1801)

Pintor. Estigué pensionat a Roma. Fou nomenat director supernumerari de l’escola de Llotja de Barcelona (1799), però no arribà a ocupar el càrrec.

La seva pintura és influïda per Mengs. Té obres a l’Academia de San Fernando de Madrid i a l’església de Cabezas de San Juan, Sevilla.

Afán de Ribera y Enríquez, Fernando

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 10 maig 1583 – Vilak, Alemanya, 28 març 1637)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1619-22).

Continuà la persecució del bandolerisme iniciada per Alburquerque i, per la seva actitud centrista, s’hagué d’afrontar a una actitud contrària generalitzada al Principat.

Afán de Ribera y Portocarrero, Per

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1509 – Nàpols, Itàlia, 2 abril 1571)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1554-58).

Prengué fortes mesures contra el bandolerisme, destruint les cases dels considerats col·laboradors i protectors.

Després exercí com a virrei de València (1558-59) i lloctinent general del Regne de Nàpols (12 juny 1559 – 2 abril 1571) .