(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)
(José Mongé Cruz) Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.
Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).
(Barcelona, 26 juliol 1854 – la Garriga, Vallès Oriental, 10 octubre 1946)
Escriptor i gramàtic. Membre de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. De tendències arcaïtzants i amb poc rigor científic, s’oposà a les normes de Pompeu Fabra. Fou el pare d’Eveli Bulbena i Estrany.
Publicà en edicions populars o de bibliòfil, sense gaire rigor, texts catalans medievals i una Crestomatia de la llengua catalana (des del segle IX al XIX) (1907). Féu traduccions i adaptacions des d’Homer fins a Zola.
És autor, entre altres obres de valor desigual, d’un Diccionari català-francès-castellà (1905), Diccionari de les llengües francesa i catalana (1921) i Assaig de bibliografia paremiològica catalana (1915).
Fou germà seu, Artur Bulbena i Tusell (Barcelona, 1858 – Algeciras, Andalucia, 1938) Pintor. Excel·lí també com a dibuixant. S’especialitzà en la pintura de tapissos.
(Ginebra, Suïssa, segle XV – Sevilla ?, Andalusia, segle XVI)
Impressor. Fou un dels introductors de l’art d’imprimir a Catalunya.
Treballà amb Nicolau Spindeler a Tortosa (1477) i a Barcelona (1478), i amb Pere Posa a Barcelona (1481).
El 1492 s’establí a Sevilla, on treballà amb impremta pròpia fins després del 1506.
Cal remarcar les seves impressions dels Rudimenta Grammaticae de Perotti (Saragossa 1477) i dels Disticha del Verino (Sevilla 1506).
(Besalú, Garrotxa, segle XIX – Almeria, Andalusia, 1855)
Enginyer de mines. Treballà a diverses companyies mineres de l’estat espanyol, així com a la Compañía Peninsular Azucarera, també estatal.
Per aquesta organitzà a Almeria una de les primeres explotacions de canya de sucre d’Espanya, que batejà amb el nom de Montserrat.
(Còrdova, Andalusia, vers 1440 – Barcelona, vers 1498)
(o de Cárdenas, o el Itinerante) Pintor. Les primeres notícies el citen con a ciutadà de València (1468), on pintà Sant Miquel (col·lecció Wernher, a Anglaterra, procedent de Tous).
Després anà a Aragó (des del 1474) i després a Catalunya (des del 1486), on signà la gran pintura sobre fusta la Pietat (Barcelona, 1490), encarregada per l’ardiaca Lluís Desplà per a la catedral de Barcelona.
També a Barcelona féu el cartó per al vitrall de la capella de les fonts baptismals de la catedral (1495), les quatre escenes de la vida de Crist (dues al Museu d’Art de Catalunya i dues a l’Institut Amatller).
El seu estil, influït pels flamencs, revela un profund coneixement de la tècnica d’emprar transparències i contrastos cromàtics. Influí poc en la pintura catalana, ja decadent, dels darrers anys del segle XV.
(Barcelona, 1750 – Còrdova, Andalusia, 3 novembre 1822)
Compositor. Format al monestir de Montserrat, fou mestre de capella de les catedrals de Girona i de Còrdova.
De la seva producció, que comprèn unes tres-centes obres, sobresurten diverses composicions religioses, escrites per a veus i acompanyament orquestral, i l’oratori A Santo Tomás de Aquino (1786).
(Lucena, Andalusia, 7 novembre 1611 – Madrid, 1 setembre 1690)
Lloctinent de Catalunya (1642) i virrei de Nàpols (1666-72). Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba.
Fou nomenat per Olivares (1642) general de l’exèrcit destinat a acudir al Rosselló. Quan s’hi dirigia, travessant el Penedès, fou derrotat a la Granada pels catalans i els francesos. Restà presoner a Montpeller fins al 1644.
Essent virrei féu traslladar d’allí a Poblet les restes d’Alfons IV el Magnànim (1671). Donà nombroses relíquies al monestir, així com la seva biblioteca, d’uns quatre mil volums; també hi féu fer, entre altres obres, un campanar (1662) i les tombes d’Alfons el Magnànim i del seu germà l’infant Enric.
Es titulà duc de Sogorb i de Cardona, en morir (1670) el seu nebot Joaquim.
(Lucena, Andalusia, 12 agost 1588 – Perpinyà, 22 juliol 1640)
Sisè duc de Cardona i de Sogorb. Lloctinent de Catalunya (1630-32, 1633-38 i 1640), nomenat per Olivares per mirar de conciliar els seus interessos amb els dels catalans i frenar els abusos de les tropes castellanes.
En començar el seu primer període de lloctinència s’havia produït ja la ruptura amb el rei (corts del 1626). El maig de 1632, fou substituït pel germà del rei, el cardenal-infant Ferran d’Àustria.
Durant la segona lloctinència intentà acabar amb el bandolerisme del Principat fent capturar i executar Joan Sala (Serrallonga) (1633). Entre el 1633 i el 1638 s’accentuà la crisi de relacions entre el Principat i la cort.
L’agost de 1637 marxà cap al Rosselló per combatre les tropes franceses i nomenà com a substitut seu en el càrrec el comte de Santa Coloma, amb l’assassinat del qual, fou nomenat de nou lloctinent com l’única persona que podia encara deturar els esdeveniments, però morí el més següent a Perpinyà, on intentava d’acabar amb els abusos de les tropes castellanes.
La seva segona muller fou Catalina Fernández de Córdoba i els seus fills foren personatges importants de l’època: Pedro Antonio, Antonio i Pascual de Aragó y Fernández de Córdoba.
Fou conegut també amb el nom d’Enric Fernández de Córdoba i Aragó.
(Lucena, Andalusia, 1616 – Madrid, 7 octubre 1650)
Noble i eclesiàstic. Fill d’Enric d’Aragó Folc de Cardona i Córdoba. Era cavaller de l’orde d’Alcántara.
Al començament de la guerra dels Segadors (1640) es trobava a Barcelona, quan la seva casa fou l’objecte d’un dels avalots populars que seguiren el Corpus de Sang; secundà els intents de la seva mare per tal d’aconseguir la pau entre Madrid ì Barcelona. Tanmateix, fou empresonat (1641), juntament amb el seu germà Pedro Antonio, com a garantia de la llibertat dels ambaixadors del Principat i de Barcelona a la cort de Madrid.
El 1642 passà a Madrid i col·laborà, des d’aleshores, activament, en la campanya de l’exèrcit castellà contra Catalunya; el mateix any fou nomenat general de les galeres armades a València per a reforçar l’armada de Felip IV i, el 1644, acompanyà el rei a Lleida, després de la retirada de l’exèrcit francès.
El 1647 fou creat cardenal diaca per Innocenci X.
(Barcelona, 12 novembre 1753 – Cadis, Andalusia, 14 febrer 1835)
Metge. Estudià medicina a Cadis i fou metge militar de marina i, més tard, professor del Col·legi de Cirurgia de Cadis, el qual arribà a dirigir.
Entre les seves obres, ultra els discursos inaugurals dels anys 1790 i 1798, cal citar Elementos de geometría y física experimental (1788) i Memoria descriptiva de la fiebre amarilla que en 1800 se padeció en Cádiz.
Dades dels Països Catalans 