(Ènguera, Canal de Navarrés, 8 març 1862 – Marroc, 23 juliol 1909)
Militar i escriptor. Estudià a l’acadèmia d’infanteria (1880-83); el 1890 fou nomenat secretari de la Junta de Reclutamiento y Reemplazo. Fou col·laborador de la “Revista Técnica de Infantería y Caballería.
Lluità a Cuba (1895-98) contra el moviment independentista i, ascendit a tinent coronel el 1908, fou destinat al Marroc, on morí en combat.
Fou un bon escriptor de temes militars, autor de diverses obres.
(França, segle V – Àfrica ?, 511)
Rei visigot (507-510). Fill natural i successor d’Alaric II, però, atacat alhora, pels francs i els burgundis, es retirà a Barcelona. Poc temps després, les tropes de Teodoric el feren fugir al regne càndal del nord d’Àfrica.
Morí quan intentava de recuperar novament el tron amb l’ajut dels vàndals.
(Banyuls dels Aspres, Rosselló, 27 novembre 1802 – Constantina, Algèria, 17 octubre 1859)
Militar. Participà en la campanya dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a Espanya (1823).
Destacat a Algèria (1831), on es destacà repetidament i fou ascendit a general de brigada per Napoleó III (1852), assolí el grau de comanador de la Légion d’Honneur i fou governador militar de Constantina (1858-59).
Fou l’oncle de Francesc Josep Gastú.
(Sureda, Rosselló, 18 novembre 1834 – Alger, Algèria, 4 octubre 1908)
Polític i advocat. Nebot de Gauderic Andreu Gastú, visità Algèria i s’instal·là a Constantina, on exercí d’advocat (1858).
Participà en la proclamació de la Tercera República Francesa (1870) i fou president del Consell General d’Algèria (1871, 1872-81) i diputat per Alger (1876-81).
Es retirà a París, des d’on fomentà el progrés econòmic i cultural d’Algèria.
(Mallorca, 1361 – Alger, Algèria, 1444)
Escriptor d’origen jueu. Gran rabí d’Alger, on emigrà a causa de la matança de jueus del 1391.
Va escriure L’escut dels avantpassats. Va prosseguir el desenvolupament de la filosofia en el comentari al Llibre de Job.
(Àfrica, 958 – 1030)
Escriptor àrab. Cronista i panegirista dels amírides i, posteriorment, de diverses taifes (València, Xàtiva, Tortosa, Dénia, etc), descriví algunes campanyes d’Almansor (Cervera) i d’Abd al-Malik al-Muzaffar.
La seva obra constitueix una font documental important per a conèixer la història d’al-Andalus i de les relacions amb els regnes cristians (un capítol és dedicat al matrimoni de Sança de Castella amb Berenguer Ramon I de Barcelona).
(Ceuta, 1927 – ? )
Lingüista català. Es formà a Tolosa amb J. Séguy, i a Coimbra amb A. Lacerda.
S’orientà vers la dialectologia, especialment sobre aspectes fonètics (enquestes per a l’Atlas linguistique de la Gascogne, estudi dels dialectes fronterers entre llenguadocià, català i gascó).
Posteriorment s’ha especialitzat en la lingüística aplicada: Phonétique française à l’usage des hispanophones (sd).
(València, 13 març 1858 – Tànger, Marroc, 26 març 1926)
Eclesiàstic. Prengué l’hàbit franciscà el 1875 i fou destinat a les missions del Marroc, de les quals arribà a ésser prefecte (1896); promogué la fundació d’escoles i de temples.
El 1908 fou nomenat vicari apostòlic del Marroc i bisbe de Fesses, i el 1923, arquebisbe titular de Pompeiòpolis.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Orà, Algèria, 1675)
Governador del cap de Càller i Gal·lura, cavaller de l’orde de Calatrava. Fou lloctinent interí de Sardenya (1649; 1652-53; 1656-57; 1664-65).
El virrei, duc de San Germano, el féu deportar a Orà per haver auxiliat els implicats en l’assassinat del marquès de Camarasa (1668).
(Sicília, Itàlia, 1415 ? – Calàbria, Itàlia, 1470 ?)
Marquès de Crotone, comte de Catanzaro, comte de Collesano i primer príncep de Santa Severina (1464). Fill i hereu de Gilabert de Centelles-Riu-sec i de Cabrera i de Constanza de Ventimiglia.
Acompanyà Alfons IV el Magnànim en les campanyes d’Itàlia, i caigué presoner, amb ell, a la batalla naval de Ponça (1435). Un cop alliberat, participà en la campanya de Calàbria. El 1444 es casà amb la dama calabresa Enrichetta Ruffo e Pitiers.
Negà l’obediència al rei, que l’assetjà al castell de Catanzaro i el féu presoner i fou desposseït dels seus béns (1445). De temperament rebel i bel·licós, un cop perdonat lluità contra els pobles veïns, i fou processat i empresonat al castell de Nàpols (1455-59).
En ésser alliberat, prengué part en la rebel·lió contra Ferran I d’Antequera, fill i successor d’Alfons IV el Magnànim, reuní els seus addictes, promogué una important revolta de camperols a Calàbria i recuperà els seus dominis. La intervenció conciliadora de Joan II de Catalunya aconseguí la pau entre ell i el rei de Nàpols, així com el reconeixement reial dels seus títols.
Novament es revoltà, d’acord amb els partidaris dels Anjou, però fou fet presoner el 1465. Els seus béns foren confiscats i atorgats a Pere de Cardona i de Villena.
Antoni de Centelles és conegut també amb el nom italianitzant d’Antonio Centeglia i amb el d’Antoni de Ventimiglia.
Fou el pare de:
Antoni de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XV) Fou marquès de Cotrone. Serví el rei Lluís III de Nàpols. Morí esclau a Constantinoble.
Enric de Centelles i Ruffo (Sicília, Itàlia, segle XV) Estigué al servei del rei Lluís III de Nàpols. Morí emmetzinat i fou el darrer membre de la línia secundària dels Centelles de Sicília.
Dades dels Països Catalans 