(Xàtiva, Costera, 1071 – Marroc, 1148)
Escriptor àrab. És autor de diverses obres, per bé que les que li són atribuïdes no resulten de paternitat ben comprovada.
Abbad ibn Sarham
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Àfrica (bio)
Ishaq Nafusí
(Illes Balears, segle XIV – Bugia, Marroc, segle XV)
Astrònom jueu. Desenvolupà la seva activitat sota la protecció dels reis Pere III el Cerimoniós i Joan I el Caçador des del 1359.
Perseguit el 1391 per l’onada antisemíta, hagué de batejar-se i fugir al nord d’Àfrica, on continuà els seus estudis científics.
Fullana i Hada d’Efak, Guillem
(Asobla, Río Muni, 23 març 1929 – Palma de Mallorca, 15 febrer 1995)
“Guillem d’Efak“ Cantant i escriptor. Va viure la infantesa a Manacor i a partir del 1965 s’instal·là a Barcelona i va esdevenir un dels membres més personals dels Setze Jutges.
Va promoure activament la cançó catalana amb la fundació dels locals La Cova del Drac (1965) i La Cucafera (1968). Des del 1980 visqué a Mallorca, on treballà com a guia turístic.
Va escriure i enregistrar nombroses cançons; també va estrenar teatre: J.O.M. (1967), La mort de l’àvia (1968) i l’infantil El dimoni cucarell (1974) i publicà llibres de poesia com El poeta i el mar, Madona i l’arbre, premi Carles Riba 1969, El poeta i la mina, Erosfera, o els aplegats al recull Poemes, cobles i cançonetes (1965-1993) (1993). El 1973 rebé el premi Ciutat de Palma de Teatre.
Deixà una òpera inacabada, Rondalla de rondalles, en col·laboració amb el compositor Antoni Parera i Fons.
Fava, Guillem
(Perpinyà, segle XIII – Tunis ?, Tunísia, vers 1307)
Comerciant. Es distingí per la seva fidelitat a la corona catalana durant l’ocupació francesa (1285), Alfons II de Catalunya el nomenà cònsol a Tunis (1291-94).
Posteriorment realitzà operacions comercials per a Jaume II de Catalunya, i el 1300 novament fou cònsol a Tunis. La seva intervenció suavitzà sovint les relacions entre els catalans i els musulmans.
Dalloni, Marius-Gustave
(Marsella, França, 1880 – Alger, Algèria, 1959)
Geòleg. Autor de nombrosos estudis sobre la geologia dels Pirineus, com Étude géologique des Pyrénées catalans (1930).
Castellar -varis bio-
Jaume Castellar (Catalunya, segle XIII – Gerba, Tunísia, 1310) Corsari. Propietari de quatre galeres aparellades per anar a Orient. Fou cridat per Frederic II de Sicília perquè ajudés a sufocar una revolta dels sarraïns de Gerba, senyoria de Rogeró de Lloria, nét de l’almirall Roger de Lloria. Castellar hi desembarcà, però fou vençut i mort amb cinc-cents combatents més.
Jaume de Castellar (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Fou servidor de Joan I de Catalunya des de la primeria del regnat d’aquest.
Joan de Castellar (Catalunya ?, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV) Cavaller. En 1409 serví a la campanya de Sardenya. Fou membre del seguici de Martí I el Jove durant les operacions. Actuà de testimoni del testament d’aquell rei, fet a Càller pel juliol de 1409.
Ponç de Castellar (Catalunya ?, segle XIII – Sicília ?, Itàlia, segle XIV) Cavaller. Combaté a Sicília. Hi serví el rei Frederic III. Destacà lluitant contra els angevins al costat de Bernat de Sarrià i de Dalmau (III) de Castellnou.
Bastinos i Estivill, Julià
(Barcelona, 1852 – el Caire, Egipte, 1918)
Dibuixant i gravador. Fill de Joan Bastinos i Coll, i germà d’Antoni Joan.
Es dedicà a la il·lustració editorial i a la creació de material pedagògic.
Aunés, Ferran d’
(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
Àsdrubal Barca
(Àfrica ?, 245 aC – Itàlia, 207 aC)
Cap cartaginès. Germà d’Anníbal. En marxar aquest cap a Itàlia, romangué a Hispània amb el comandament de les tropes cartagineses (218 aC).
Fou derrotat a la batalla naval de l’Ebre (217 aC) per G. Corneli Escipió.
Amilcar Barca
(Cartago, Tunisia, 290 aC – Elx ?, Baix Vinalopó, 228 aC)
General cartaginès. Pare d’Anníbal i d’Àsdrubal. Fou cap de l’exèrcit cartaginès a Sicília durant la primera guerra púnica i, més tard, reprimí les revoltes de Cartago (240-237).
Inicià l’ocupació del sud de la península ibèrica (237) i vencé als turdetans, ibers i celtes. Fundà Akra Leuké i assetjà Eliké, però hagué d’aixecar el setge i morí ofegat a la retirada.
La llegenda li atribueix, amb poc fonament, la fundació de Barcelona, improbable pel pacte que el mateix Amilcar havia subscrit amb Roma de no travessar la línia de l’Ebre.
Dades dels Països Catalans 