(Barcelona, 3 febrer 1894 – 26 octubre 1985)
Escultora. Filla de Josep Llimona i Bruguera, germana de Rafael i de Lluís, i muller del pintor Domènec Carles. Exposà amb el seu marit i en exposicions col·lectives.
La seva obra s’inclou dins el noucentisme. És autora d’una figura al·legòrica del monument al doctor Andreu (Tibidabo) i de les sirenes dels jardins de Santa Clotilde, de Lloret de Mar.
(Barcelona, 1 abril 1910 – Cadaqués, Alt Empordà, 4 agost 1985)
Poetessa. Exercí el càrrec de bibliotecària de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39) i col·laborà a les revistes “Ariel” i “Poesia”.
De to intimista i elegíac, ha escrit els reculls poètics Epigrames i cançons (1938) i Presència i record (1952).
L’any 1956 obtingué amb Cinc poemes desolats, la Flor Natural del Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Cambridge.
(Barcelona, 1900 – 15 octubre 1985)
Escriptor. Fou crític teatral a “La Veu de Catalunya” i col·laborador a la premsa comarcal.
Poeta de línia floralesca, publicà Poesies (1919), Els camins de sang i de dolor (1923), Les albes de l’amor (1927) i Llibret de felicitacions (1927), a més d’algunes novel·les roses, en català (Quan l’amor neix, El giravolt del cor i Un altre horitzó) i en castellà.
(Catalunya, 1985 – )
(IRTA) Empresa pública de la Generalitat de Catalunya. Centra l’activitat en l’investigació científica i la transferència tecnològica en l’àmbit de l’agricultura i la indústria agroalimentàries i que ajusta el seu funcionament a l’ordenament jurídic privat.
Pretén impulsar la innovació tecnològica basada en l’avenç científic, i facilitar-ne l’aplicació per part dels agents econòmics, com a possibilitat de contribuir a la modernització i al desenvolupament econòmic del sector agroalimentari de Catalunya, alhora que intenta coordinar els sectors públic i privat.
Per a assolir els seus objectius duu a terme les funcions de recerca i desenvolupament experimental; de transferència tecnològica; de recerca contractual, i d’assistència tècnica i formació especialitzada.
Té diversos departaments o centres operatius dividits en centres propis (Centre de Cabrils, Centre Mas Bové, Centre de Tecnologia de la Carn, Centre de Control Porcí, Estació Experimental de l’Ebre, Centre Experimental del Prat, Unitat de Sanitat Animal i Unitat de Cunicultura) i centres concertats.
Publica també un butlletí informatiu.
Enllaç web: Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries
(Catalunya, 1985 – )
(ICF) Organisme autònom de la Generalitat. Adscrit al Departament d’Economia i Finances. Representà, en absorbir les seves funcions, la dissolució legal automàtica del Consell Assessor Econòmico-Social i Financer establert el 1984.
Les seves funcions són la direcció i la coordinació de les activitats de les institucions públiques de crèdit dependents de la Generalitat i el control de llur gestió; funcions de tresoreria de la Generalitat i concessió de crèdits i avals en favor d’entitats autonòmiques, de corporacions públiques i d’empreses públiques o privades.
El seu finançament prové d’aportacions de la Generalitat, dels derivats del seu patrimoni, de les emissions de títols de renda fixa, del dipòsit d’altres institucions públiques o de les aportacions d’altres entitats.
Enllaç web: Institut Català de Finances
(Catalunya, 1985 – )
(IBEC) Nom que prengué la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya, creada a Barcelona el 1966 per un grup de pastors i laics protestants. Fou presidida pel pastor Àngel Cortès.
Té com a finalitat contribuir a la normalització de la llengua i traduir la Bíblia al català.
Ha publicat: Sant Marc (1970), Sant Joan (1974) i els Salms (1985) i ha col·laborat en la versió del Nou Testament interconfessional (1979). Ha fet diverses edicions de Cants de Glòria i edità la revista “Presència Evangèlica”.
També organitza diversos actes, conferències, audicions musicals, col·loquis i cursets.
Enllaç web: Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya
(Vic, Osona, 5 juliol 1904 – Barcelona, 17 octubre 1985)
Arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art. Germà de Ramon i nebot de Josep Gudiol i Cunill. Amplià els seus coneixements d’història de l’art als Estats Units, on després fou professor a la universitat de Toledo, Ohio (1939) i a l’Institute of Fine Arts de Nova York (1940-41). En tornar a Barcelona, li fou encomanada la direcció de l’Institut Amatller d’Art Hispànic.
És autor de nombrosos estudis sobre l’art romànic: La pintura mural romànica a Catalunya (1948), Pintura románica (amb W.S. Cook, dins la col·lecció “Ars Hispaniae”), i sobre els més importants pintors gòtics catalans (Jaume Huguet, Lluís Borrassà, Bernat Martorell).
Dirigí la col·lecció “Aries. Guías Artísticas de España” i, juntament amb J. Ainaud i de Lasarte i amb Frederic-Pau Verrié, publicà el Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona (1947). L’última etapa de la seva carrera la dedicà a estudis sobre grans pintors espanyols: Goya (1970), El Greco (1971), Velázquez (1973), un altre Goya (1973), Zurbarán (1976).
Es dedicà també a la restauració d’obres d’art i rebé la Creu de Sant Jordi el 1982.
(Barcelona, 22 novembre 1906 – 4 febrer 1985)
Cantant. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Debutà el 1930 al Teatre Nou amb Marina.
Destaquen entre les seves interpretacions les de les òperes Rigoletto i El barber de Sevilla.
També ha cantat operetes. Té gravats diversos discs.
(Barcelona, 1914 – 1985)
Pintor i dibuixant. Col·laborà, amb el pseudònim Xesc, a “Virolet”, a “L’Esquitx” i al calendari d’“En Patufet”.
Com a pintor, féu la primera exposició individual el 1942, restaurà la cúpula de l’església de la Mercè de Barcelona i decorà diferents capelles.
Interessat en els temes de carrer, ha fet una obra molt representativa de la vida popular barcelonina.
Era germà de Josep Maria i de:
Jaume Garcia i Estragués (Barcelona, 1900 – 1976) Escriptor i religiós. Pertanyia a l’oratori de Sant Felip Neri. Autor del llibre de poemes Saltiri (1962).
(Barcelona, 1971 – 1985)
Entitat promotora d’activitats musicals. Sorgida per tal d’alliberar l’Orfeó Català de les servituds purament administratives i empresarials.
S’ha destacat en la promoció de les temporades de concerts al Palau de la Música Catalana (1958-84) i en l’organització del Festival Internacional de Música de Barcelona (1976-82).
L’any 1980 el Consell Executiu de la Generalitat acceptà el lliurament del 70% de les accions de l’entitat en favor de la Generalitat de Catalunya.
Des de l’any 1985 han cessat virtualment les seves activitats.
Dades dels Països Catalans 