(Barcelona, 25 octubre 1912 – 1983)
“Susina Amat” Pintora i pedagoga. La seva preocupació per la pedagogia artística, que ha manifestat en múltiples activitats i iniciatives, nasqué arran de la relació que tingué amb Rosa Sensat. Ha estat professora a diversos instituts i escoles, així com a l’Escola Massana.
Féu la primera exposició individual l’any 1967. Conreà un realisme depurat amb tendència a l’al·legoria o al simbolisme.
(Barcelona, 1894 – 17 desembre 1983)
Violinista, compositor i professor. Estudià a l’Escola Municipal de Música. L’Ajuntament de Barcelona li atorgà un premi extraordinari de violí, el 1914.
Ha fundat una acadèmia per a l’ensenyament musical. És autor d’algunes obres de música de cambra.
(Alcúdia, Mallorca, 27 setembre 1892 – Madrid, 1983)
Escriptora. Es titulà de bibliotecària i arxivera, i des del 1923 fou bibliotecària i auxiliar arxivera de l’Arxiu Municipal de Terrassa i bibliotecària i conservadora del Museu Soler i Palet de Terrassa, fins el 1943.
L’any 1935 guanyà un concurs d’arxius convocat per la diputació de Barcelona. Creà la biblioteca escolar de l’Escola d’Economia i la de la presó del partit judicial. Residí alguns anys a sud-amèrica, i després visqué a Madrid.
Ha publicat obres de poesia, com Clarors matinals (1924), Tendal d’estrelles (1930), L’estela d’or (1934), etc, i la narració L’enflorament d’una il·lusió (1930) i Reseña histórica de los archivos y bibliotecas del ayuntamiento de Tarrasa (1942).
(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)
Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.
Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.
L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.
Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).
(Barcelona, 10 octubre 1908 – Girona, 13 abril 1983)
Escriptora. L’apassionament que des de molt jove sentí per la lectura li proporcionà autodidàcticament una formació literària molt completa. La novel·la Sóc una dona honrada? (1932) la va introduir a la vida literària catalana. Col·laborà a “Mirador” i a “La Rambla” i a la pàgina infantil de “La Publicitat”, on publicà diversos contes.
Pertanyen a aquesta primera època les obres Del que hom no pot fugir (1934), Un dia de la vida d’un home (1934) i Crim (1936), novel·les en les quals manifesta les tècniques i els temes que més endavant havien d’esdevenir habituals i peculiars en ella, i que cristal·litzaren en Aloma (1938). Aquesta obra, que produí un gran impacte, obtingué el premi Joan Crexells 1937 i fou publicada per la Institució de les Lletres Catalanes.
Exiliada l’any 1939, marxà cap a França i es refugià a París, d’on, a conseqüència de l’arribada de l’exèrcit nazi, hagué de fugir cap al sud. Residí a Llemotges i a Burdeus i s’establí a Ginebra l’any 1954.
Després d’uns quants anys de silenci i d’alguns contes a “La Revista de Catalunya”, editada a París, tornà a tenir contactes amb Catalunya a partir del 1957, en què guanyà el premi Víctor Català amb el recull narratiu Vint-i-dos contes, publicat l’any 1958.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) fou un dels èxits més importants de la literatura catalana contemporània. En ella, el lirisme de la prosa arriba a la màxima expressió de la novel·la psicològica.
Alternant amb la novel·la va escriure contes, que recollí en el volum La meva Cristina i altres contes (1967) i Tots els contes (1979), escrits amb tècniques que oscil·len entre la narració tradicional i els esquemes elegíacs i evocatius.
El contacte amb el seu públic anterior estimulà la seva producció, amb les novel·les El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), Quanta, quanta guerra… (1980, premi Crítica Serra d’Or) i el llibre de proses Viatges i flors (1980, premi de la Crítica Serra d’Or 1981 i Ciutat de Barcelona). Pòstumament li fou publicada una novel·la inacabada, La mort i la primavera (1986).
(Barcelona, 20 abril 1893 – Palma de Mallorca, 25 desembre 1983)
Pintor i escultor. Estudià comerç obligat pels pares, però una estada a Mont-roig del Camp li desvetllà la vocació per la pintura. Deixeble d’Francesc d’A. Galí, fou membre de l’Agrupació Courbet, i el 1918 celebrà la primera exposició individual a les Galeries Dalmau de Barcelona, on presentà una sèrie d’obres (Molinet de cafè, Retrat d’una nena) produïdes sota la influència de Cézanne i del fauvisme.
Poc després anà a París, on conegué Picasso, Max Jacob, Tzara i el grup dadà, i començà l’etapa miniaturista, que finalitzà amb el quadre La masia (1920), adquirit per Ernest Hemingway. Després creà una sèrie de paisatges que descriuen l’atmòsfera del camp, de l’hort i del corral amb emoció i senzillesa, però que ja demostren la seva passió pels elements estructurals simples i la visió primària que l’autor en té: La granja (1922), Terra llaurada (1923).
El 1924 signà el Manifest Surrealista d’André Breton, tot i que la seva obra, massa personal i complexa, fa de mal adscriure a cap moviment concret. El carnaval de l’Arlequí i El gos que lladra a la lluna són les obres més significatives d’aquesta època. Un viatge a Holanda (1928) li va permetre d’admirar les teles de Vermeer i d’iniciar una sèrie d’Interiors holandesos de temes primaris: Dones i estrelles, Dones i ocells davant la Lluna, Dones assegudes, Gos que borda a la Lluna.
Al costat del Miró de formes bigarrades, poètiques, i colors vius, cap al 1934, i especialment durant els anys de les dues guerres que visqué, apareix el Miró de les teles desolades, lacòniques, de colors elementals (Constel·lacions). Un seguit d’obres importants: Carnaval d’Arlequí (1925), Composició (1933), El port (1945), el situaren entre els pintors més destacats de la plàstica contemporània.
Instal·lat a Mallorca (1956), pàtria de la seva esposa, Pilar Juncosa, començà a interessar-se per nous materials i noves tècniques i, en col·laboració amb el ceramista Llorens i Artigas, produí la sèrie de murals de la UNESCO, a París (1957), a les universitats de Harvard (1947) i de Cincinnati (1950) o a l’aeroport de Barcelona.
La seva obra, una de les més difoses de l’avantguarda del segle XX, també inclou escultures (Dama i ocell), tapissos (Sacs, Sobreteixims), il·lustració (El llargandaix de les plomes d’or), etc. Han estat nombroses les exposicions antològiques sobre Miró arreu del món.
El 1975 es creà a Barcelona la Fundació Joan Miró, amb un important fons donat pel pintor, i a Palma de Mallorca, a la casa i taller de Son Abrines projectada per Josep Lluís Sert per al pintor, la Fundació Pilar i Joan Miró.
Enllaç web: Fundació Joan Miró
(Reyero, Castella, 20 maig 1897 – Barcelona, 18 octubre 1983)
“Diego Abad de Santillán” Anarquista i dirigent obrer. Visqué molts anys a l’Argentina. De retorn a Espanya participà, des del 1931, en diferents grups anarquistes, dirigí “Tierra y Libertad” i, el 21 de juliol de 1936, representà la FAI en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya i l’11 d’agost, del Consell d’Economia de Catalunya.
Del desembre de 1936 a l’abril de 1937 ocupà la cartera d’Economia en el govern de la Generalitat, defensant la política de participació en el govern republicà. Membre del comitè peninsular de la FAI, dirigí la revista “Timón” durant la guerra civil. L’abril de 1938 s’incorporà al comitè nacional del recentment creat Front Popular Antifeixista. S’exilià a l’Argentina l’any 1939.
Publicà Psicología del pueblo español (1917), La F.O.R.A. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina (1933), Por qué perdimos la guerra (1940) i Contribución a la historia del movimiento obrero español (2 volums, 1962-65).
(Barcelona, 1946 – 1983)
(ENHER) Empresa de l’INI. Capdavantera de la producció hidroelèctrica a Catalunya. La seva creació trencà el monopoli FECSA-Hidroelèctrica de Catalunya (i, en grau menor, Forces Hidroelèctriques del Segre) i donà lloc a la baixa dels costs i a la millora del servei.
Aprofita les conques de la Noguera Ribagorçana (que ha revitalitzat i obert al corrent turístic), la de l’Ebre i la del Cinca. El 1972 tenia 2.736 empleats. Participa en diverses empreses d’electricitat.
Construí la central hidroelèctrica de Moralts (Alta Ribagorça), primera central per bombeig de l’estat i participà en les nuclears Ascó i Vandellòs.
El 1983 passà a dependre d’Endesa.
Parc natural, situat prop del límit amb el País Valencià, que s’estén al llarg del delta que forma el riu Ebre en el seu tram final. La seva diversitat d’ambients, gran extensió i el seu bon estat de conservació fan que aquest espai sigui considerat la zona humida més important de Catalunya i una de les més importants del Mediterrani occidental.
El delta de l’Ebre constitueix un punt bàsic en els moviments migratoris dels ocells d’Europa, ja que enllaça la Camarga i altres punts més nòrdics amb les zones humides de la península Ibèrica (l’Albufera de València, Doñana) i del nord d’Àfrica. Aquest important paper biològic contrasta amb la profunda humanització de la zona, i en particular amb l’ús agrícola i turístic que té el delta.
La declaració del parc natural va posar sota protecció la major part de les àrees del delta que restaven sense alterar (unes 7.700 ha) i va engegar diferents línies de gestió i protecció dels ecosistemes i espècies més importants o vulnerables. D’ençà del funcionament del parc s’han observat un augment considerable de moltes de les poblacions d’aus (nidificants i migradores) i una recuperació d’alguns dels espais més fràgils.
Malgrat tot, segueix existint una complexa problemàtica centrada en alguns aspectes, com són la gestió de l’aigua i la compatibilitat dels diversos aprofitaments econòmics amb la conservació dels valors naturals de l’espai.
Enllaç web: Parc Natural del Delta de l’Ebre
(Sabadell, Vallès Occidental, 3 octubre 1910 – 16 agost 1983)
Paleontòleg. Llicenciat en farmàcia i doctor en ciències naturals, va ocupar una càtedra de paleontologia a la Universitat d’Oviedo i, més tard, a la de Barcelona. Impulsor de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, va especialitzar-se en l’evolucionisme i en l’estudi dels mamífers fòssils.
Va promoure i va fer excavacions en algunes comarques catalanes amb un equip de deixebles i col·laboradors. Va dur a terme, així mateix, una àmplia tasca de divulgació mitjançant cursos, conferències i articles.
Estudiós de Pierre Teilhard de Chardin, hom el considera l’introductor principal al nostre país de l’obra d’aquest pensador francès, amb estudis com Concepciones cosmovitalistas del evolucionismo o L’evolució, avui.
Fou el pare de Miquel Crusafont i Sabater.
Dades dels Països Catalans 