(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 14 maig 1929 – 25 desembre 1970)
Pintor. Deixeble de Salvador Masana i Mercadé, i des del 1946 estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
Viatjà per diversos països i residí uns anys a Suïssa. Des de l’any 1969 fou professor de dibuix a l’institut de la seva vila natal.
La seva obra rep l’influencia colorista i lumínica de Joaquim Mir i de Salvador Masana. Pintà principalment paisatges a l’oli, encara que també treballà com a cartellista.
(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)
Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.
Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.
Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb Josep Clarà.
Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis.
D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.
(Barcelona, 15 desembre 1884 – 28 abril 1970)
Arquitecte i urbanista. Els seus primers projectes d’unes escoles per a Figueres (1920) i Girona (1927), que no foren fetes, eren encara influïts pel modernisme. Projectà també escoles a Sant Hilari Sacalm i els Laboratoris del Nord d’Espanya, al Masnou.
Participà en els Congressos d’Arquitectes de la Llengua Catalana (1932-33) i en el Primer Congrés Municipalista Català.
D’ençà de llavors les seves obres es mogueren dins el corrent racionalista (escola del barri de Pedret i escola Prat de la Riba, ambdues a Girona).
Féu uns estudis sobre la problemàtica de l’habitatge econòmic (1932-49).
Fou degà del COAC, arquitecte municipal de Girona i Figueres i professor de l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local de la Generalitat de Catalunya.
(Manresa, Bages, 1892 – Barcelona, 12 gener 1970)
Operador i director cinematogràfic.
Fou un dels capdavanters del documental, amb Festa de sardanes al Parc Güell (1907), Els successos de Barcelona (1909), La pesca a les costes barcelonines i Biografía y muerte de Joselito (1919).
Col·laborà en altres films com a director de fotografia i dirigí sainets.
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1883 – Auish, Gascunya, França, 1970)
Periodista i polític. Col·laborà a la premsa humorística de Reus, participà en la reorganització de “Lo Somatent” (1901-03) i després va fundar i dirigir “Pàtria Nova” (1905).
El 1906 anà a Barcelona i passà a treballar com a redactor d’“El Poble Català” (1906-13) i dirigí “El Gall” (1912-13). Posteriorment, però, s’uní al lerrouxisme i treballà a “El Progreso”.
Fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (1919-22). Durant la II República milità en el partit de Manuel Azaña. El 1936 col·laborà a “Fructidor”, òrgan d’Izquierda Republicana a Catalunya.
Publicà la novel·la Ànimes Primitives (1910).
(Catalunya, 1961 – 1970)
(FOC) Organització política. Creada per un grup de joves ex-militants comunistes, catòlics progressistes i socialistes.
De fort contingut intel·lectual, va simpatitzar amb el moviment tercermundista i el maoisme, posicions teòriques que va defensar des de publicacions com “Revolució” (1961-62) o “Presencia Obrera” (1964-65). A la pràctica va actuar al si de la coordinadora de Barcelona de Comissions Obreres i al món universitari.
En van ésser membres destacats Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent i Pasqual Maragall, entre altres.
En crisi des del 1969, el FOC s’esmicolà el 1970 després d’haver estat una notable escola de polítics i el gresol de molts grups d’extrema esquerra de la dècada següent.
(Barcelona, 4 octubre 1899 – 15 juny 1970)
Dibuixant, decorador i escenògraf.
Amic del caricaturista i pintor Lluís Bagaria, conreà un dibuix de traços sobris i elegants, d’un estil semblant al d’aquell. Col·laborà a les revistes “D’Ací i d’Allà” (des del 1918) i “La Veu de Catalunya” (des del 1924) i a diaris i revistes de Madrid.
Fou un dels primers decoradors que és dedicaren al cinema.
A la postguerra decorà molts dels espectacles de la companyia de revistes dels Vienesos, en col·laboració amb Francesc Fontanals.
(Mataró, Maresme, 27 agost 1909 – 10 octubre 1970)
Historiador. Fundà l’Obra de Sant Francesc (1945), dedicada a la restauració d’ermites de la comarca. Fou director de l’arxiu parroquial de Santa Maria de Mataró.
Publicà diversos articles i les monografies Testimoni del culte de les Santes (1961), Valldeig (1966) i, de més importància, Santa Maria de Mataró, en dos volums (1968-70).
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 11 desembre 1891 – Llucmajor, Mallorca, 25 novembre 1970)
Titellaire. Aprengué l’ofici amb Joan Palou, Joan Llenas i Juli Pi i, amb la seva barraca Els Tres Tranquils, es convertí en el paradigma d’empresa familiar de titellaires ambulants.
Dotat d’un potent tòrax, mitjançant la llengüeta feia cantar sarsuela als titelles. Creà la màquina infernal, un enginyós estri escenogràfic que donava gran verisme a les escenes de l’avern.
Després de la guerra civil s’instal·la a Mallorca, on continuà actuant gairebé fins a la mort.
Les seves filles Rosa i Joaquima encara continuaren treballant alguns anys més per l’illa. Joaquima Faidella rebé un homenatge al Segon Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca (maig 2000).
(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 12 gener 1970)
Escriptor i periodista. Fundà i dirigí la revista “L’Avenir” (Arenys de Mar, 1907), dirigí “Bella Terra” (1923-27) i fou redactor de “La Veu de Catalunya”.
Publicà poesies (Aires de llevant, 1915), narracions (Dietari d’un nedador, 1924; Claror d’Assís, 1962), i obres teatrals (El rei filharmònic, 1908; L’amor sempre triomfa, 1915).
Se serví dels pseudònims Blai i Kronorrim.
Dades dels Països Catalans 