(Barcelona, 27 febrer 1894 – Milà, Itàlia, 2 setembre 1970)
Soprano. Debutà l’any 1913 al Liceu de Barcelona.
Toscanini la féu debutar al teatre de l’Scala de Milà, amb La Walkíria (1924). Actuà a molts teatres d’Europa.
Retirada el 1945, fundà una escola de cant, de gran prestigi, a Milà, amb deixebles com Alfredo Kraus, entre d’altres.
(Campredó, Tortosa, Baix Ebre, 24 agost 1873 – Barcelona, 2 agost 1970)
Pintor. Estudià a l’Ateneu Obrer de Barcelona.
Féu exposicions individuals i col·lectives, i participà a les nacionals de Madrid i de Barcelona des del 1917.
El seu tema preferit fou el paisatge, pintat a l’aquarel·la.
(Montblanc, Conca de Barberà, 12 febrer 1916 – Barcelona, 27 octubre 1970)
Violinista. Deixeble de M. Viscasillas, Enric Morera i Joan Massià, fou premi extraordinari de violí en finalitzar els estudis al Conservatori Superior de Música de Barcelona (1951) i primer premi Joan Manén (1951).
Interessat especialment per la música de cambra, formà part del Quartet de Corda de Barcelona (posteriorment Quartet d’Instruments d’Arc) que féu l’audició completa dels quartets de Beethoven (1948).
Violí concertino de l’Orquestra Municipal i del Gran Teatre del Liceu, els darrers anys de la seva vida fou solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona.
(Catalunya, 12 abril 1936 – 1970)
(JSUC) Organització juvenil. Creada amb les Joventuts Socialistes de Catalunya (de la USC i del Partit Català Proletari) i les joventuts del Partit Comunista i de la Federació Catalana del PSOE.
Els seus principals dirigents foren Àngel Estivill, Vicenç Penyarroya i Wenceslau Colomer. Foren els preconitzadors de l’Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista.
El seu òrgan central fou “Juliol”, de Barcelona, i durant la guerra civil tingueren un destacat paper en la lluita al front, especialment a través de la columna Graells i de la Divisió 27.
Comptaven amb una afiliació directa a la Internacional Juvenil Comunista, independent de la de les JSU del PCE.
El 1970 les JSUC es transformaren en la Joventut Comunista de Catalunya.
(Catalunya, 1970 – )
(JCC) Organització juvenil del PSUC. Creada com a successora de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.
Com a portaveu va editar “Jove Guàrdia” (1971-76) i “Jovent” (1977-80).
Als anys 1980, anà perdent la força que tenia com a conseqüència d’una sèrie de crisis internes relacionades amb el procés de descomposició del PSUC.
Enllaç web: Joventut Comunista de Catalunya
(Barcelona, 15 desembre 1884 – 28 abril 1970)
Arquitecte i urbanista. Els seus primers projectes d’unes escoles per a Figueres (1920) i Girona (1927), que no foren fetes, eren encara influïts pel modernisme. Projectà també escoles a Sant Hilari Sacalm i els Laboratoris del Nord d’Espanya, al Masnou.
Participà en els Congressos d’Arquitectes de la Llengua Catalana (1932-33) i en el Primer Congrés Municipalista Català.
D’ençà de llavors les seves obres es mogueren dins el corrent racionalista (escola del barri de Pedret i escola Prat de la Riba, ambdues a Girona).
Féu uns estudis sobre la problemàtica de l’habitatge econòmic (1932-49).
Fou degà del COAC, arquitecte municipal de Girona i Figueres i professor de l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local de la Generalitat de Catalunya.
(Manresa, Bages, 1892 – Barcelona, 12 gener 1970)
Operador i director cinematogràfic.
Fou un dels capdavanters del documental, amb Festa de sardanes al Parc Güell (1907), Els successos de Barcelona (1909), La pesca a les costes barcelonines i Biografía y muerte de Joselito (1919).
Col·laborà en altres films com a director de fotografia i dirigí sainets.
(Reus, Baix Camp, 22 agost 1883 – Auish, Gascunya, França, 1970)
Periodista i polític. Col·laborà a la premsa humorística de Reus, participà en la reorganització de “Lo Somatent” (1901-03) i després va fundar i dirigir “Pàtria Nova” (1905).
El 1906 anà a Barcelona i passà a treballar com a redactor d’“El Poble Català” (1906-13) i dirigí “El Gall” (1912-13). Posteriorment, però, s’uní al lerrouxisme i treballà a “El Progreso”.
Fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona (1919-22). Durant la II República milità en el partit de Manuel Azaña. El 1936 col·laborà a “Fructidor”, òrgan d’Izquierda Republicana a Catalunya.
Publicà la novel·la Ànimes Primitives (1910).
(Catalunya, 1961 – 1970)
(FOC) Organització política. Creada per un grup de joves ex-militants comunistes, catòlics progressistes i socialistes.
De fort contingut intel·lectual, va simpatitzar amb el moviment tercermundista i el maoisme, posicions teòriques que va defensar des de publicacions com “Revolució” (1961-62) o “Presencia Obrera” (1964-65). A la pràctica va actuar al si de la coordinadora de Barcelona de Comissions Obreres i al món universitari.
En van ésser membres destacats Alfons Carles Comín, Josep Antoni González i Casanova, Isidre Molas, Miquel Roca i Junyent i Pasqual Maragall, entre altres.
En crisi des del 1969, el FOC s’esmicolà el 1970 després d’haver estat una notable escola de polítics i el gresol de molts grups d’extrema esquerra de la dècada següent.
Dades dels Països Catalans 