(Barcelona, 23 setembre 1886 – 28 setembre 1967)
Dibuixant-caricaturista. Col·laborador en moltes revistes catalanes amb diversos pseudònims (Net, Ali-Bufa, X. Rei, Bon).
Comercialitzà la seva gran habilitat per la caricatura personal.
Exposà amb èxit a Nova York, fou premiat amb la medalla d’or en el concurs de cartells per anunciar l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on fou una atracció el seu estudi motoritzat.
(Barcelona, 1926 – 17 març 1996)
Pintor. Fill de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Després d’una estada a Alemanya, conrea un hàbil expressionisme, decorativista i colorista.
Ha exposat a Barcelona, Nova York, Ginebra, Milà, Tunis, etc. L’any 1969 signà un Manifest Essencialista.
Fou germà seu Valentí Blasco i Brugueras (Barcelona, 1920 – 1967) Pintor. Fou deixeble de Feliu Mestres i de Vila i Arrufat. Ha obtingut diversos premis.
(Balaguer, Noguera, 19 abril 1904 – Barcelona, 14 març 1967)
Compositor i pianista. Autor de les sarsueles La Virgen de Guadalupe i El guerrillero, d’una Sonata a l’antiga, de preludis per a piano, de cançons i de música d’església.
(Barcelona, 1967 – 2003)
(ACESA) Societat constituïda per un grup financer en obtenir la concessió per 37 anys de les autopistes de Montgat a Mataró (17 km) i de Barcelona a la Jonquera (146 km). Posteriorment obtingué també la concessió de la de Barcelona a Tarragona (97 km).
El 1984 absorbí Autopistes de Catalunya i Aragó Concessionària Espanyola, que explotava l’autopista que uneix la Mediterrània amb Saragossa, i enllaça amb la seva pròpia autopista.
L’any 2003 formà part d’Abertis.
Enllaç web: Autopistes
(Lleida, 8 setembre 1894 – Lausana, Suïssa, 25 setembre 1967)
Polític i escriptor. Es doctorà en dret el 1916 i aquest any fou elegit diputat a corts per la Seu d’Urgell per la Lliga Regionalista i fou secretari particular de Francesc Cambó.
Però l’any 1925 deixà aquestes activitats per entrar en el govern de Primo de Rivera com a ministre de Treball (fins al 1930).
Després de la guerra civil del 1936-39, fou ambaixador a Bèlgica (1939) i a Argentina (1942), ministre de Justícia (1943-44) i president del Tribunal de Cuentas, de Madrid.
És autor d’assaigs polítics: España en crisis (1932), El estado corporativo: Cartas al príncipe (1942), de llibres de viatges i de novel·les.
(Barcelona, 1924 – París, França, 12 setembre 1967)
Metge, biòleg i investigador. Treballà a l’Institut Pasteur de París i fou director de diversos laboratoris d’investigació.
Cofundador del Centre d’Enseignement de la Statistique Aplliqués à la Medicine et à la Biologie, de París.
S’especialitzà en carcinogènesi, sobretot estudiant els efectes del tabac sobre la salut.
(Valls, Alt Camp, 22 juliol 1889 – Barcelona, 26 abril 1967)
Pintor i orfebre. Aprengué l’ofici de joier a Barcelona, i assistí a les classes de l’Acadèmia Galí. Féu la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes (1916) i el 1919 fou nomenat professor de joieria i orfebreria a l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat.
La seva obra d’orfebre, decisiva per a la renovació d’aquest art, li valgué diploma d’honor i medalla d’argent a l’Exposition des Arts Décoratifs de París (1924), gran premi i medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), medalla d’or a les VI i IX Triennali de Milà i gran premi a la III Bienal Hispanoamericana.
La seva pintura el situa, en grau encara major, entre els millors artistes del seu país. Un dels seus quadres més famosos, El Zeppelin, obtingué un important premi al concurs “Barcelona Vista pels seus Artistes”. Entre altres distincions obtingué el Gran Premi Juan Gris (1957), medalla de bronze de pintura a la biennal d’Alexandria (1959) i segona medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1960).
Format en un inicial fauvisme, rebé després influència noucentista que temperà la sensualitat de la seva paleta. Sabé anar evolucionant fins als seus darrers anys, centrant la seva pintura en el que es pot dir una mesurada modernitat. El seu món propi és el de les aspres terres del Camp de Tarragona, que estructura als seus quadres amb serenitat i equilibri.
En 1963 i 1966 féu, respectivament, dues grans exposicions antològiques a Madrid i a l’Hospitalet de Llobregat. Els dos municipis li concediren una medalla pels seus alts mèrits. Un mes abans de la seva mort era homenatjat pel Cercle Artístic de Barcelona.
Obres seves figuren al Museu d’Art Modern de Barcelona i al Museu de Valls.
(Barcelona, 1967 – )
Corporació patronal. Resultant de la fusió de la Cambra Oficial de Comerç i Navegació de Barcelona i de la Cambra Oficial d’Indústria de Barcelona, institucions que tingueren un paper destacat en la vida econòmica del Principat. La primera fou constituïda el 1886, i instal·lada a la Llotja, com a continuadora de la Junta de Comerç, Indústria i Navegació. En fou el primer president Manuel Girona i Agrafel. La segona fou creada el 1912.
A més de les funcions d’organisme consultiu de l’administració pública i de defensa dels interessos generals de les empreses, exerceix l’arbitratge comercial per mitjà del Consolat de Mar i el seu Consell dels Vint. Edita diverses publicacions, interessants per a l’estudi de l’economia catalana com són el “Boletín de Estadística y Coyuntura”, amb col·laboració amb les cambres de comerç catalanes i de les Balears, la “Memòria econòmica de Catalunya” (anual) i el butlletí “Catalunya exporta”. La biblioteca guarda un fons molt important per a la història econòmica de Catalunya.
Enllaç web: Cambra de Comerç de Barcelona
Dades dels Països Catalans 