(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)

Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.

Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).

Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).

El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.

En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.

Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).

Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.

L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.

Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).

En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.

En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.