(Juneda, Garrigues, 29 juliol 1874 – les Borges Blanques, Garrigues, 20 juny 1956)
Crític i historiador de la literatura. Estudià dret i lletres a Barcelona i es doctorà a Madrid. Notari a Vilassar i després a les Borges Blanques.
Escriví articles de crítica literària, jurídics i bibliogràfics, i col·laborà al “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”.
(Barcelona, 11 octubre 1879 – 10 novembre 1956)
Jurista i polític republicà. Per l’abril de 1931 fou nomenat president de l’Audiència de Barcelona, i per l’agost, governador civil, càrrec que dimití pel desembre del mateix any. Fiscal del Tribunal Suprem, posteriorment organitzà l’Acció Popular Catalana.
Elegit diputat a Corts per la CEDA el 1933, fou ministre de Treball de 1934 a 1935. Poc després abandonà la vida política.
Autor de nombrosos treballs, destaca El dret català a l’illa de Sardenya (1914).
(Barcelona, 23 setembre 1956 – )
Poeta, periodista i editor. Ha publicat els llibres de poemes Amb un paper i un llapis (1979), Fulls i hores (1981), Quinze poemes d’abril (1982), Absència (1982) i L’eterna conversa (1983).
Ha col·laborat a diversos mitjans de comunicació com a especialista en temes culturals.
Com a editor de l’Editorial Columna ha introduït en català autors forans contemporanis. Ha estat també director literari del Cercle de Lectors.
(Lleida, 1956 – )
Artista plàstic. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, féu estudis de gravat al Museu de Conca i més tard a l’Acadèmia de Belles Arts de Perugia.
Caracteritza la seva obra -a mig camí entre l’escultura i la instal·lació- la construcció per acumulació modular d’elements repetits, la integració del moviment dins l’obra mateixa (documentat en sèries fotogràfiques) i l’ús de materials industrials (gomaespuma, plaques de ferro galvanitzat, entre d’altres).
Els anys 1986 i 1987 exposà a la Fundació Miró, i entre les exposicions col·lectives destaca la seva participació al Saló de Tardor de Barcelona el 1983.
(Sitges, Garraf, 22 desembre 1874 – 1 novembre 1956)
Pintor i gravador. Es formà plàsticament en els ambients postimpressionistes de París, ciutat a la qual viatjà en companyia de Nonell, Picasso i d’altres. Viatjà també per Itàlia, on s’interessà sobretot per Giotto i per Luca Signorelli.
Retornat a la Península, s’establí principalment a Sitges i practicà una pintura des del punt de vista formal i temàtic molt emparentada amb la de Cèzanne, que progressivament anà simplificant. Temàticament es dedicà sobretot al paisatge i al nu, amb una paleta continguda, sense tons estridents, una constant recerca en la forma de composició i una especial cura en el tractament de la llum mediterrània.
La seva plàstica fou ràpidament considerada com la més representativa del noucentisme, sobretot a partir de la mort de Nonell, i assolí un enorme èxit a Catalunya, a més de tenir una molt notable consideració internacional.
Són obra seva, entre altres, Cala Forn, Pastoral, Paisatge de Mallorca o La noia del colom, i destacà també en el retrat, que realitzà allunyat dels models convencionals.
(la Selva del Camp, Baix Camp, 5 febrer 1882 – París, França, 2 febrer 1956)
Escriptor. Cursà estudis de batxillerat a Reus, on entrà en relació amb el grup literari format entorn de Josep Aladern. Més tard (1899), a Barcelona, en contacte amb els grups literaris i artístics, i orientat per Ignasi Iglésias, inicià en diversos diaris i revistes la publicació de poemes, en els quals canta l’amor i la natura d’una manera exaltada i dionisíaca, d’acord amb un cert tipus de sensibilitat modernista.
Autodidacte i inadaptat dins la societat on vivia, anà a França (1902), on va menar una vida errant fins a 22 anys, període decisiu per a la formació de la seva personalitat; fruit d’aquesta etapa és el seu primer llibre Diàlegs dramàtics (1904).
Establert de nou a Barcelona, inicià amb l’estrena de La dama alegre (1904) la carrera d’autor dramàtic, que havia de culminar amb La dama enamorada (1908), seguida d’El gran Aleix (1912).
El seu teatre, juntament amb el d’Ignasi Iglésias, representa la màxima influència d’Ibsen a Catalunya, tot i que els personatges, més que respondre a les orientacions del teatre de tesi, es caracteritzen pel seu vitalisme apassionat.
En la seva producció teatral és constant el sentit poètic de l’individu que lluita contra la societat: Arrels mortes (1907) i Aigües encantades (1908). Unes altres obres oscil·len des de la tragèdia: Boires de la ciutat (1905), influïda per Gorki, a la comèdia, com Garidó i Francina (1917), basada en el cançoner popular.
Per sobreviure practicà intensament el periodisme, de vegades d’una manera anònima. Cap al 1920 abandonà definitivament el teatre i passà a conrear la novel·la amb L’home que tenia més d’una vida (1925).
Director literari de les Edicions Proa, donà a conèixer no sols els valors locals, sinó també els grans escriptors europeus.
L’etapa novel·lística, que abraça tota l’obra de maduresa, se situa en la línia dels grans autors del segle XIX, especialment dels russos, i es caracteritza pel contingut autobiogràfic, a causa d’un afany de realisme i una ambició de redempció moral, combinat amb una part de ficció mínima.
Dins aquest corrent cal situar Servitud (1926), Vida interior d’un escriptor (1928) i Camins de França (1934), obra cabdal en la narració catalana. Les obres en que predomina la imaginació són Els tres al·lucinats (1928) i El cercle màgic (1929).
En temps de la República intervingué en política: va ésser elegit diputat per ERC a les corts constituents espanyoles (1931) i al Parlament de Catalunya (1932). Durant la guerra civil, nomenat conseller d’Assistència Social de la Generalitat (juliol-setembre 1936), fou enviat a París com a delegat i pagador de la Generalitat, i continuà a l’exili fins a la mort.
En els darrers anys de la seva vida escriví el dietari Ressonàncies (1942-52) i es lliurà a la redacció del cicle novel·lístic: El pelegrí apassionat (12 vol, 1952-77), obra autobiogràfica i de ficció, que constitueix una veritable crònica dels últims cinquanta anys de la història de Catalunya i vol ésser, alhora, una defensa apassionada de la seva gestió a París (impugnada per Ferran Canyameres en el seu libel El gran sapastre) i una justificació dels seus amors, que el feren arribar a estats gairebé d’al·lucinació, a renyir amb certs amics i a sentir mania persecutòria; influïda per Proust, Dostoievski i Cervantes, és una de les obres més extenses i ambicioses de la literatura catalana.
(Barcelona, 17 setembre 1956 – )
(Francesc Capdevila i Gisbert) Dibuixant i guionista d’historietes. Participà en el moviment underground dels anys 1970 a través de les publicacions “El Rrollo enmascarado”, “Matarratos”, “Butifarra”, i posteriorment col·laborà amb “El Víbora”, “Complot” i “Rumbo Sur”, entre altres.
Coetàniament realitzà també cartells, postals, serigrafies, etc. Els seus personatges més famosos són Gustavo i sobretot Peter Pank.
Entre els àlbums publicats destaquen Gustavo contra la actividad del radio (1982), El Carnaval de los Ciervos (1984), Peter Pank (1985), Mujeres fatales (1989), La biblioteca de Turpin (1990) i Pankdinista (1991).
(Barcelona, 31 gener 1956 – )
Polític. Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials, s’afilià a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) l’any 1977 i en 1982-92 treballà en empreses comercials i ocupà també (1982-88) diversos càrrecs al departament de comerç, consum i turisme de la Generalitat de Catalunya. Regidor de CiU a l’ajuntament de Barcelona (1987, 1991 i 1995), hi fou portaveu d’afers econòmics del seu grup (1988-91), el 1991 passà a ésser-ne portaveu i el 1993 president fins l’any 1995.
Diputat a la diputació de Barcelona (1991) i al Parlament de Catalunya (1995), president de la Federació de Barcelona de CDC (1996), conseller de política territorial i obres públiques (1995-97) i, posteriorment, d’economia i finances (fins el 2001). Membre (1998) del secretariat permanent de CDC i portaveu del govern de la Generalitat (2000), aquest any fou elegit secretari general de CDC. L’any següent fou nomenat conseller en cap del govern de la Generalitat.
Succeí Jordi Pujol i Soley en la candidatura a les eleccions al parlament català del novembre de 2003, en les quals situà CiU com a primera força -amb majoria relativa- en nombre de diputats, bé que finalment un pacte tripartit PSC–ERC–ICV el deixà a l’oposició. En les eleccions del novembre de 2006 es repetí la situació de la legislatura anterior: tot i que CiU millorà resultats i continuà en primera posició, la reedició del govern tripartit forçà Mas a romandre cap de l’oposició.
Fou nomenat president de CiU en una conferència de la federació al novembre de 2004, amb la qual cosa consolidà el seu lideratge intern, revalidat el 2008. En el terreny parlamentari fou designat cap de l’oposició, i participà personalment en la ponència per a l’elaboració d’un nou estatut català, el text del qual pactà amb el cap de govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero al gener de 2008 abans de la seva tramitació al congrés de diputats.
En les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010, CiU assolí una majoria folgada (62 escons) que, malgrat no arribar a la majoria absoluta, li permeté accedir a la presidència de la Generalitat, càrrec en el qual fou investit el dia 27 de desembre.
L’abril de 2011 assumí la presidència de torn de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
(Olot, Garrotxa, 14 juny 1956 – )
Polític. Enginyer de camins, canals i ports, fou col·laborador dels serveis d’estudis de Banca Catalana, i treballà a la direcció general d’urbanisme. Exercí la docència com a professor associat a la càtedra d’urbanisme i ordenació del territori (1989-92) i com a professor titular de legislació urbanística (1992-95) de l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports.
Militant de CDC des del 1977, fou escollit alcalde d’Olot el 1984, càrrec que ocupà fins el 1996 i que compatibilitzà amb els de vicepresident (1987-94), i president de la diputació de Girona (1994-96) i president del Consorci de la Costa Brava (1994-96) i de l’Associació Catalana de Municipis i Consells Comarcals (1995-96). Al juny de 1996 fou nomenat conseller de medi ambient de la Generalitat de Catalunya, i el 1997 conseller de política territorial i obres públiques.
L’any 2001 abandonà el càrrec, i des d’aleshores assumí diverses funcions en el si de CDC, en ple procés del relleu de Jordi Pujol al capdavant del partit. Entre el 2002 i el 2004 fou secretari general adjunt de CDC i també de la federació CiU. Després del pas de la federació a l’oposició, en les eleccions generals del 2004 es presentà com a senador, i fou designat portaveu de la federació a la cambra alta.
(Torelló, Osona, 26 agost 1956 – )
Actor. Estudià al Centre Dramàtic d’Osona, i formà part de la companyia de teatre La Gàbia de Vic, encara que la major part de la seva trajectòria com a actor queda estretament vinculada a Els Joglars.
Des del seu ingrés a la companyia de Boadella, amb l’espectacle Teledeum (1983), n’ha participat en tots els muntatges, tant televisius com teatrals.
Els treballs que l’han consolidat com un dels actors més sòlids i creatius han estat els papers protagonistes en la famosa trilogia que Els Joglars dugueren a terme sobre personatges catalans moderns: Ubú President (1996), La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla (1998) i Daaaalí (2000).
En tots tres papers fou guardonat com a millor actor amb els premis de la Crítica (1996), MAX de la SGAE (1998) i Premio Nacional de teatro (2000).
Dades dels Països Catalans 