Arxiu d'etiquetes: 1944

Abad i Gómez, Francesc

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 1944 – )

Artista plàstic. Inicialment treballà en pintura, però aviat s’introduí en el corrent d’art conceptual dins el “Grup de Treball”.

La seva obra constitueix una reflexió sobre el coneixement humà, previ al fet plàstic; l’art com a via entre el sentiment i el coneixement.

Exposicions: Material humà (1981), Entropia (1986), Dinosaures-Pertorbacions irreversibles (1987), Europa. Arqueologia del rescat (1989), Bildung: la imatge del pensament (1990), La línia de Portbou (1991).

Miret i Musté, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 setembre 1907 – Mauthausen, Àustria, 17 novembre 1944)

Polític. Manyà d’ofici i jugador de rugby. S’educà a l’Escola Elemental de Treball. Fou president de la joventut de la Unió Socialista de Catalunya. Destacà en la repressió de l’alçament el 19 de juliol de 1936. Durant la guerra civil fou nomenat conseller de proveïments de la Generalitat (1937), s’incorporà a l’exèrcit.

Exiliat a França el 1939, actuà com a dirigent del PSUC. Detingut a París (1943), fou internat al camp de concentració de Mauthausen. Ferit en un bombardeig aliat, fou rematat a trets per un dels guardians del camp.

Mas-Colell, Andreu

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1944 – )

Economista. Estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Valladolid. Després continuà els estudis a la Universitat de Minnesota, on es doctorà el 1972. Treballà com a professor a la Universitat de California, Berkeley del 1972 al 1981, després a la de Harvard fins el 1995, quan es traslladà a la Universitat Pompeu Fabra.

Coautor de Microeconomic Theory (1995), que és el manual de referència sobre microeconomia a les universitats de tot el món. Els seus treballs científics han girat entorn de l’equilibri neo-walrasià. L’any 1998 rebé el premi Rei Joan Carles I d’Economia. El 1993 fou president de la Econometric Society.

Ha estat editor, entre d’altres, de la revista científica “Econometrica”, una de les més influents en economia, entre 1988 i 1992. Des del 2005 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Entre l’abril de 2000 i desembre de 2003 fou conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya durant l’últim govern presidit per Jordi Pujol. Artur Mas el va nomenar conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat, a partir del 29 de desembre de 2010. L’any 2006 obtingué la Creu de Sant Jordi.

Marí i Muñoz, Antoni

Deixa un comentari

(Vila d’Eivissa, Eivissa, 20 setembre 1944 – Barcelona, 23 març 2026)

Escriptor i teòric de l’art. Interessat per l’estètica, ha investigat les idees literàries, artístiques i musicals dels segles XVIII i XIX.

Autor dels reculls poètics: Variacions sobre un tema romàntic: “Ombra i llum” (1978, en col·laboració amb Francesc Parcerisas), El preludi (1979), Un viatge d’hivern (1989, premi de la Crítica) i El desert (1997); narracions El vas de plata i altres llibres de misericòrdia (1991), i novel·les El camí de Vincennes (1995, premi Prudenci Bertrana), així com diversos assaigs sobre la teoria de l’art La voluntat expressiva (1990) i Formes de l’individualisme (1994).

Director de la col·lecció de poesia “Marginales” de Tusquets, ha publicat també una antologia del romanticisme alemany El entusiasmo y la quietud (1979). Professor de la teoria de l’art a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Lluhí i Vallescà, Joan

5 Respostes

(Barcelona, 12 octubre 1897 – Mèxic DF, Mèxic, 21 agost 1944)

Advocat i polític. Fill de Joaquim Lluhí i Rissech. En els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera participà en diverses conspiracions i intents revolucionaris. Fou un dels fundadors i director del periòdic “L’Opinió”, que orientà un important sector del republicanisme nacionalista català. Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya.

El 1931 fou elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona i diputat a les corts constituents de la República espanyola. Participà assenyaladament en la campanya de defensa de l’Estatut de Núria, del qual havia estat un dels redactors. L’any 1933 el president Francesc Macià li conferí el càrrec de primer conseller en el govern de la Generalitat amb la facultat delegada de representar-lo al Parlament, però el destituí al cap de poc. Exclòs d’ERC aquell mateix any, amb el grup de “L’Opinió” creà el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, més conegut com Els Lluhins.

Mort Macià, l’any 1934 ocupà la Conselleria de Justícia dins el govern de Lluís Companys. Intervingué en la campanya de defensa de la llei de Contractes de Conreu i en els fets del 6 d’octubre de 1934. Per això fou detingut, processat i condemnat a cadena perpètua. El triomf electoral front-populista del començament del 1936 el tragué, però, de la presó i el retornà a la seva antiga conselleria dins la Generalitat. No obstant això, poc dies després fou cridat a ocupar el ministeri de treball en el govern de la República encapçalat per Casares Quiroga.

En produir-se l’aixecament del 18 de juliol de 1936 passà a presidir el govern Martínez Barrio (19 juliol), Lluhí continuà ocupant la mateixa cartera, a la qual foren agregats una sèrie de serveis complementaris, com el de sanitat.

En finalitzar la gestió ministerial (1937) fou nomenat cònsol de la República a Tolosa, on residí fins després d’acabar-se la guerra civil. Posteriorment es traslladà a Mèxic, on morí.

Giralt-Miracle i Rodríguez, Daniel

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 setembre 1944 – )

Crític i tractadista d’art. Fill de Ricard Giralt i Miracle. Especialista en l’estudi de les arts, el disseny i l’arquitectura contemporània. Professor de comunicació visual a la Universitat de Barcelona des del 1970.

Fou fundador i director de la revista d’art “Batik” (1973-78) i ha estat col·laborador de diverses revistes. Ha organitzat nombroses exposicions, entre les quals cal destacar Barcelona, París, Nova York (1985), Le Corbusier i Barcelona (1988) i Avantguardes a Catalunya (1992), que va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1993).

Coautor de Catalunya II (1978), Argenters i joiers de Catalunya (1986) i coordinador del Llibre blanc del disseny gràfic a Catalunya (1985). Autor, entre d’altres, de L’art català contemporani (1972), El crit de la terra. Joan Miró i el Camp de Tarragona, Subirachs (1973), Guinovart, la força del llenguatge plàstic (1979), Dels bells oficis al disseny actual. Història de les arts decoratives a Catalunya (1981), Dalí, un artista multidimensional (1990), Ràfols-Casamada (1995). Ha estat president de l’ACCA i ha tingut responsabilitats públiques en la gestió de museus i d’exposicions.

Gifreu i Pinsach, Josep

Deixa un comentari

(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944 – )

Periodista, comunicòleg i professor. Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, on fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89.

Catedràtic de la teoria de la comunicació a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i fou degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual des de la seva fundació, l’any 1993, fins al 2000. Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica) des del 1993. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000).

Com a investigador s’ha especialitzat en l’estudi de les polítiques de comunicació i cultura i de la comunicació política. Com a articulista, col·laborà habitualment en diaris i revistes.

Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), El debate internacional de la comunicación (1986) i Estructura general de la comunicació pública (1996). Ha publicat també, com a director o coeditor, les obres Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).

Fonoll i Casanoves, Celdoni

Deixa un comentari

(Calaf, Anoia, 1944 – )

Cantant i rapsode. De ben jove s’interessà per la poesia i la cançó, però no es va professionalitzar fins el 1974, amb un repertori que va des dels trobadors medievals fins als poetes contemporanis. Ha recitat per tot el país, especialment a les escoles, fent conèixer la poesia catalana.

Ha enregistrat diversos discos, com He heretat l’esperança (1978), Traginer de cançons (1982), Celdoni Fonoll, recital 1000 (1984) i Nit de Foc (1985), i ha publicat algunes antologies poètiques, com La poesia al carrer (1977), Cançoner groc (1980), Nou segles de poesia als Països Catalans (1986), Versos perversos (1995) i Tocat d’amor (1997).

Enllaç web: Celdoni Fonoll

Casasús i Guri, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1944 – )

Periodista i catedràtic universitari. Llicenciat en dret. El 1966 entrà com a redactor al diari “Tele/eXprés” fins què fou nomenat cap de direcció (1970-76), després passà a ser-ho del diari “Catalunya Exprés”, (1976-79). Del 1971 al 1974 fou director de la revista “Dossier Mundo”. Del 1980 al 1982 fou delegat a Barcelona del setmanari “Gaceta Ilustrada” i el 1983 fou nomenat secretari general de la redacció de “La Vanguardia”.

A partir del 1987 s’introduí en el món acadèmic i fou nomenat president de la Societat Catalana de Comunicació i vice-director del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la UAB (1988), deixà el càrrec en ésser nomenat degà de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que  compaginà amb la redacció d’editorials de “La Vanguardia” i amb la presidència de l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), és autor d’una vintena de llibres i de més de cent articles en revistes de recerca i divulgació. Ha estat guardonat amb nombrosos i importants premis.

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.