(les Coves de Vinromà, Plana Alta, 12 desembre 1868 – Madrid, 15 maig 1939)
Metge i pintor. Estudià medicina a Barcelona. Fou catedràtic a la facultat de Madrid. Fundà la “Revista de Especialidades Médicas”.
Publicà diversos treballs sobre la seva especialitat, l’otorrinolaringologia, que il·lustrava ell mateix.
Com a pintor es formà a l’Escola de Belles Arts barcelonina i a París. Fou paisatgista molt notable. Obtingué diversos premis.
(Barcelona, 1881 – segle XX)
Família d’artistes i escriptors. Integrada pels germans:
Mateu Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1881 – Amèrica Central ?, després 1939) Escultor. Fill de pare castellà i mare tortosina. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà un quant temps a París. Fou molt amic de Picasso. Visqué a Madrid i a Andalusia i freqüentà Els Quatre Gats, juntament amb el seu germà Àngel.
Àngel Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1882 – setembre 1937) Bohemi típic, àlies Patas. Personatge central del món picassià de l’època barcelonina, freqüentà el grup artístic d’Els Quatre Gats. Durant la guerra civil del 1936-39 esdevingué comissari artístic i morí atropellat.
Wenceslau Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1889 – Buenos Aires, Argentina, segle XX) Narrador i publicista. Es traslladà de ben jove a Buenos Aires, on aplegà algunes de les seves narracions en castellà, evocadores de la Barcelona del començament del segle XX, amb el títol de Drina, Marta y Ernestina.
Lluís Fernández de Soto i Llasat (Barcelona, 1894 – 1965) Escultor.
(Catalunya, 31 juliol 1936 – 1939)
Nom que prengué el govern de la Generalitat de Catalunya en iniciar la nova col·laboració amb els anarquistes i per imposició d’aquests.
(Barcelona, 1881 – 1939)
Escultor. Fill de Faust Baratta i Rossi. Deixeble de l’Escola de Llotja, estudià amb una beca a París, i quan tornà continuà la professió i el taller del pare.
Treballà en marbre, bronze, vori i també conreà la joieria. És autor d’una font del parc de Montjuïc.
Fou el pare de Faust Baratta i Ruiz (Barcelona, 1921 – 1960) Dramaturg. Autodidacte, escriví primer en castellà i, més tard, féu conèixer en català La presó sense reixes (1954), Camí d’esperança (1957) i A reveure, papà (1958).
(Igualada, Anoia, 1863 – 1939)
Associació. Fundada per Marià Ferrer, que significà un moviment de renovació pedagògica.
A més a més, esdevingué, amb gent de tots els estaments socials, el primer centre cultural i recreatiu de la ciutat.
(Barcelona, 1939 – )
Teatre i cafè concert. Situat al carrer de Vila i Vilà, prop del Paral·lel. Fou construït damunt el solar d’un barracó anomenat La Pajarera on, a la darreria del segle XIX, hom oferia espectacles de varietats.
Inicialment (vers 1909) s’anomenà Petit Palais; més tard Petit Moulin Rouge. El 1939 hagué de canviar aquest nom per l’actual.
Fou el darrer cafè concert en funcionament al Paral·lel i fou molt popular (a diversos nivells socials) pels seus espectacles de tipus eròtic.
El 1957 hom hi filmà El último cuplé, de Juan de Orduña.
Enllaç web: El Molino
(Catalunya, 23 setembre 1937 – 1939)
Decret de la Generalitat. Signat durant la guerra civil pels consellers de finances, economia i treball.
Establia la mobilització de tots els treballadors d’empreses que obtenien préstecs de l’Oficina Reguladora de Pagaments de Salaris per a ocupar uns llocs de treball determinats.
Un segon decret (5 octubre) establí la mobilització civil de tots els treballadors de la construcció i d’explotacions mineres de productes no indispensables per a la guerra.
(Catalunya, 1927 – 1939)
Primera institució escolta catalana. Creada gràcies a la iniciativa de Josep M. Batista i Roca.
El 1928 organitzà el primer campament general i el 1933 s’uní als Guies Excursionistes, amb els quals creà el Consell General de la Germanor de Minyons de Muntanya i Guies.
El 1936 s’unificaren amb els Boy Scouts de Catalunya.
(Barcelona, 14 gener 1938 – 14 gener 1939)
Setmanari de literatura, art i política. Editat com a tribuna cultural del Front Intel·lectual Antifeixista. Intentà de recollir el prestigi cultural de “Mirador”.
Dirigit amb Antoni Fuster i Valldeperes, amb Joan Merli com a cap de redacció, tingué diversos redactors, com Manuel Valldeperes, que en els últims números actuà de responsable.
Hi col·laboraren la majoria d’escriptors i caricaturistes catalans d’aleshores.
Encara que orientat políticament pel PSUC, observa un gran eclecticisme en les col·laboracions.
(Barcelona, 10 octubre 1864 – 1939)
Compositor i eclesiàstic. Fou mestre de capella a l’església del Pi. Fundà l’escolania i capella de música de la de Sant Pere (1893).
És autor d’algunes misses i de peces diverses de música sacra.
Dades dels Països Catalans 