(Maó, Menorca, 1 març 1873 – 28 febrer 1939)
Diari conservador. El 1904 es decantà cap al maurisme. Durant la Segona República es mantingué dins la línia monàrquica i amb simpaties envers la CEDA.
Per l’agost de 1936 passà a les Agrupacions Socialistes menorquines, es fusionà amb el setmanari socialista “Justicia Social” i desaparegué.
Del 1927 al 1936 publicà “Pàgina menorquina”, bilingüe.
(el Barcarès, Rosselló, abril 1939 – fi 1942)
Camp de concentració. Organitzat a la platja, pel govern francès. Destinat als refugiats civils i militars que arribaren al territori de l’estat francès a la fi de la guerra civil del 1936-39 procedents de la zona republicana. En part hi havien passat dels camps organitzats al començament d’aquell any a Argelers i a Sant Cebrià de Rosselló.
D’una capacitat de 50.000 persones, n’arribà a contenir, el juny d’aquell any, de 70.000 a 80.000. El camp no fou mai considerat de caràcter repressiu, però als internats no els era permès d’abandonar-lo sense una autorització especial.
El setembre de 1939, al començament de la Segona Guerra Mundial, esdevingué camp d’instrucció dels tres regiments de voluntaris, formats amb refugiats d’aquest camp, i posat sota l’autoritat militar. Després de l’armistici del 1940 fou un punt de constitució de companyies de treballadors estrangers destinades a diverses localitats de la zona lliure de l’estat francès.
A la seva dissolució, la resta d’interns fou transferida a d’altres camps.
(Oriola, Baix Segura, 20 novembre 1897 – 24 juny 1939)
Escriptor. Era metge. El 1928 hagué d’abandonar la professió a causa de la tuberculosi que patia. Des d’aleshores visqué generalment retirat a Aigües de Busot (Alacantí).
És autor de les obres següents: Las huellas, novel·la (1929), Oriolanas (Cuadros y costumbres de mi tierra) (1930), Mis crónicas, recull d’articles (1932) i Naranjos y limoneros, novel·la (1934).
(Palma de Mallorca, 13 juny 1939 – 1996)
Diari en castellà. Aparegut a la fi de la guerra civil. Sorgit de la fusió d’“El Día” amb l’organ d’expressió falangista, ha esdevingut el diari de més difusió a Mallorca.
El 1996 es catalanitzà i passà a ésser el Diari de Balears.
(València, 1934 – 1939)
(AIDC) Associació que nasqué com a filial de l’AEAR (Association d’Écrivains et Artistes Révolutionnaires). Primerament rebé el nom de Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP).
Integrada per escriptors i artistes com Josep Renau, Pla i Beltran i Max Aub, entre d’altres, publicà la revista “Nueva Cultura” i, posteriorment, els “Cuadernos de Nueva Cultura”. La UEAP es convertí definitivament en l’Aliança, i aglutinà un nombrós nucli d’escriptors i artistes.
Ja en plena guerra civil de 1936-39, accentuà les seves tendències d’afavorir el desenvolupament de la cultura catalana al País Valencià.
(València, 1930 – 1939)
Organització política. Fundada com a prolongació de la Dreta Regional Valenciana. Les dues entitats tenien el domicili social al mateix edifici, i l’activitat pública de l’Agrupació fou inexistent.
El sector més valencianista de la societat, s’escindí el 1933 per tal de fundar l’Acció Nacionalista Valenciana.
(València, 1923 – 1939)
Partit polític. Fou creat ja iniciada la Dictadura de Primo de Rivera, per iniciativa de la Unió Gremial de València amb la finalitat de defensar els interessos econòmics de València.
La Unió Gremial convocà una assemblea a la qual acudiren una sèrie d’entitats, entre altres, la Cambra de Comerç de València, la Federació Patronal i Lo Rat Penat. A partir d’aquesta assemblea fou creada Acción Valenciana.
Aquesta entitat lliurà un document al general Primo de Rivera on era demanada la creació d’un organisme supraprovincial. Aquesta iniciativa es materialitzà en l’avantprojecte d’estatut de la Mancomunitat Valenciana, aprovat per la diputació provincial de València el febrer de 1924.
El canvi d’orientació de la política de la Dictadura (supressió de la Mancomunitat de Catalunya) i el manifest desinterès de la burgesia valenciana impossibilitaren l’efectivitat d’aquest avantprojecte.
(València, 3 desembre 1939 – )
Escriptor i antropòleg. Destacat defensor de la identitat cultural dels Països Catalans. Catedràtic de grec a l’Institut d’Ensenyament Mitjà (1965), es doctorà l’any 1972. Dedicat sobretot a l’estudi de l’antropologia social, s’ha centrat en el canvi social que ha tingut lloc a la ruralia valenciana.
Ha publicat assaigs com Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974), Som, Llengua i literatura (1974), Crítica de la nació pura (premi Joan Fuster 1984) i Cultures, llengües, nacions (1990). Ha escrit també algunes novel·les, com Els cucs de seda (1974, premi Andròmina), Els bous de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983) i Els treballs perduts (1989), i és col·laborador habitual del setmanari “El Temps”.
El 1990 li va ésser concedida la Creu de Sant Jordi i el 1992 va ésser nomenat president d’Acció Cultural del País Valencià.
(Rigardà, Conflent, 1939 – París, França, 3 desembre 1987)
Polític. Membre, primer, del sindicat Force Ouvrière i, després, del Parti Socialiste Français, fou expulsat d’aquest darrer l’any 1976 i evolucionà cap a posicions de centredreta.
Batlle de Bolquera el 1977 i de Prada el 1983, senador el mateix any, esdevingué president del Consell General dels Pirineus Orientals el 1982, en un moment que la descentralització donava poders importants a aquesta institució.
Molt sensible a la problemàtica catalana, participà en el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, féu gestions per obtenir la creació d’una llicenciatura de català a la Universitat de Perpinyà, donà un suport decidit a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i mantingué bons contactes de col·laboració amb la Generalitat de Catalunya.
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
Organisme jurídic creat per la Generalitat. Integrat dins les audiències provincials, al qual incumbien els delictes considerats de jurisdicció militar.
Dades dels Països Catalans 