Arxiu d'etiquetes: 1936

Amorós i Andreu, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 10 juny 1936 – Madrid, 15 novembre 2016)

Operador cinematogràfic. Es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que… (1968), de Carles Duran.

Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar un llarg període dedicat a la publicitat, ha esdevingut un dels directors de fotografia del cinema espanyol més importants.

Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982) de P. Miró, Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986) i Si te dicen que caí (1989) de V. Aranda, Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988) de F. Regueiro, Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986) de F. Trueba, Dragon Rapide (1986) de J. Camino, Esquilache (1988) de J. Molina, Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) d’A. Belén, etc.

Amics de l’Art Nou

13 Respostes

(Barcelona, novembre 1932 – 1936)

(ADLAN)  Agrupació artística. Fundada per Joan Prats i Josep Lluís Sert, per fer conèixer les noves tendències de l’art.

Entre les seves activitats cal citar la presentació de Le Circ, d’Alexander Calder i les exposicions de Joan Miró, Asp, Picasso, etc.

També donà a conèixer la música d’A. Schönberg i Robert Gerhard.

Aliança Obrera

9 Respostes

(Catalunya, 1933 – 1936)

Pacte d’acció revolucionària establert com a rèplica del triomf electoral de les dretes en les eleccions de novembre de 1933.

Inspirat pel Bloc Obrer i Camperol, agrupà les federacions catalanes del PSOE i de la UGT, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires i l’Esquerra Comunista.

El moviment aliancista s’estengué per tot Espanya i, particularment, a Astúries, on la participació de la CNT i del PCE el reforçaren considerablement.

Aguilar-Amat i Banús, Joan Baptista d’

2 Respostes

(Barcelona, 19 juliol 1882 – 1936)

Zoòleg. Fou conservador de malacologia del Museu de Biologia de Barcelona (1929-36).

Estudià els mol·luscs dels Països Catalans, com també els d’alguns territoris d’Àfrica i del sud d’Àsia. Col·laborà amb Artur Bofill i Poch i Frederik Haas en els estudis sobre malacologia catalana.

També és notable el seu treball en el camp de la mastologia. Establí un catàleg dels mamífers trobats i citats a Catalunya fins el 1931.

De fortes conviccions religioses, fou pres el 17 de setembre de 1936 i assassinat al cap d’uns mesos.

Vilanova i Ribas, Mercè

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 juny 1936 – )

Historiadora. Estudià a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtica d’història contemporània. Ha estat fellow del Wilson Center de Washington, visiting schollar de la Harvard University, professora de la Boston University i investigadora de l’Institut d’Histoire du Temps Présent, de París.

Fou fundadora de la revista “Historia, Antropología y Fuentes Orales”, que dirigí, i des del 1996 presidenta de l’Associació Internacional d’Història Oral.

Les seves recerques s’han centrat en els estudis electorals i en la creació de fonts orals. Les seves principals publicacions són Atlas electoral de Catalunya durant la Segona República (1986), Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981 (1992) i Les majories invisibles (1995).

Badia i Capell, Miquel

2 Respostes

(Torregrossa, Pla d’Urgell, 10 març 1906 – Barcelona, 28 abril 1936)

Polític. Fill d’una família camperola. Estudià el batxillerat a Lleida. El 1922 es traslladà a Barcelona per cursar els estudis de pilot de la marina mercant a l’Escola de Nàutica i treballar a la vegada.

Nacionalista radical, s’afilià a La Bandera Negra, participà en l’atemptat de Garraf contra Alfons XIII (1925). Per aquest motiu fou condemnat a dotze anys de presó.

Amnistiat el 1930, fou nomenat cap de les Joventuts d’Estat Català i, l’any 1934, cap superior d’Ordre Públic. Hagué d’exiliar-se després dels fets del 6 d’octubre d’aquell any i fou reposat en el càrrec el 1936.

Es distingí per la persecució contra els homes de la CNT. Fou assassinat, amb el seu germà Josep, al carrer de Muntaner de Barcelona.

Supervia i Pascual, Concepció

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1895 – Londres, Anglaterra, 30 març 1936)

Mezzo-soprano, també coneguda per Conxita Supervia. Estudià al Conservatori del Liceu i es presentà l’any 1912 al Gran Teatre del Liceu. Realitzà una carrera internacional en el camp de l’òpera i del lied.

La seva veu extraordinària i el seu domini tècnic la convertiren un una de les millors cantants de la seva època. El seu repertori operístic comprenia, entre altres, obres de Rossini, Ravel, Bizat, Saint-Saëns.

Visqué els darrers anys de la seva vida a Londres.

Sunyol i Garriga, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936)

Polític, industrial i dirigent esportiu. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona (1920), i es posà al capdavant del negoci familiar, que amplià.

De la mà d’Antoni Rovira i Virgili, el 1927 començà a col·laborar en el diari “La Nau”, vinculat al qual, el 1929, impulsà “La Nau dels esports”: setmanari esportiu català, on també col·laborà.

Políticament es vinculà inicialment a Acció Catalana i el trencament amb Rovira i Virgili a propòsit de l’escissió que hi tingué lloc, el portà a convertir el setmanari en “La Rambla” (1930). El 1931 fou elegit com a independent dins la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya diputat a corts constituents, on defensà l’Estatut de Catalunya. Afiliat a ERC (1932), tornà ser elegit diputat a les corts el 1933 i el 1936.

Fou directiu (1928) i president (juliol 1935) del Futbol Club Barcelona, així com també president de la Federació Catalana de Futbol (1929-30) i del RACC (1930).

Anant cap a Madrid amb cotxe, no s’adonà que entrava en zona franquista, on un escamot de soldats l’afusellà, amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ.

Convertit en un símbol del catalanisme i de l’antifranquisme, la seva figura ha estat recuperada i objecte d’homenatges després de la dictadura.

Fou el pare de Josep Ildefons Suñol i Soler.

Milans del Bosch i Carrió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1854 – Madrid, 3 agost 1936)

Militar. Nebot de Llorenç Milans del Bosch. Lluità en la Tercera Guerra Carlina, a Melilla (1893) i a les Filipines (1897-98). El 1907 ascendí a general de brigada i el 1913, mentre servia a l’Àfrica, a general de divisió.

Fou capità general de Catalunya (1918-20); en aquest període tingué lloc la vaga general de la Canadenca, empresa que ell mateix havia contribuït a crear.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou governador civil de Barcelona (1924-30), amb adhesió completa al programa polític del dictador: clausurà el camp del Futbol Club Barcelona i l’Orfeó Català (1925), suprimí entitats excursionistes i culturals, clausurà el Foment Català de Sallent (1925) i imposa reiterades suspensions i multes a diaris i revistes catalanes. Fou destituït en caure Primo de Rivera.

Mestres i Oñós, Apel·les

20 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.