Arxiu d'etiquetes: 1936

Sunyol i Garriga, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 21 juliol 1898 – serra de Guadarrama, Castella, 6 agost 1936)

Polític, industrial i dirigent esportiu. Es llicencià en dret per la Universitat de Barcelona (1920), i es posà al capdavant del negoci familiar, que amplià.

De la mà d’Antoni Rovira i Virgili, el 1927 començà a col·laborar en el diari “La Nau”, vinculat al qual, el 1929, impulsà “La Nau dels esports”: setmanari esportiu català, on també col·laborà.

Políticament es vinculà inicialment a Acció Catalana i el trencament amb Rovira i Virgili a propòsit de l’escissió que hi tingué lloc, el portà a convertir el setmanari en “La Rambla” (1930). El 1931 fou elegit com a independent dins la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya diputat a corts constituents, on defensà l’Estatut de Catalunya. Afiliat a ERC (1932), tornà ser elegit diputat a les corts el 1933 i el 1936.

Fou directiu (1928) i president (juliol 1935) del Futbol Club Barcelona, així com també president de la Federació Catalana de Futbol (1929-30) i del RACC (1930).

Anant cap a Madrid amb cotxe, no s’adonà que entrava en zona franquista, on un escamot de soldats l’afusellà, amb els seus dos acompanyants, sense cap judici previ.

Convertit en un símbol del catalanisme i de l’antifranquisme, la seva figura ha estat recuperada i objecte d’homenatges després de la dictadura.

Fou el pare de Josep Ildefons Suñol i Soler.

Ferrer-Vidal i Soler, Lluís

1 Resposta

(Barcelona, 13 novembre 1861 – 15 juny 1936)

Economista, industrial i polític. Fill de Josep Ferrer i Vidal, i germà del primer marquès de Ferrer-Vidal.

Enginyer industrial, començà molt aviat a publicar a “La Renaixença” (edità la “Biblioteca Clàssica Catalana”), però es decantà per la col·laboració amb la política centralista. Adherit a la Lliga Regionalista, fou diputat i senador. Ostentà la presidència del Foment del Treball Nacional, de la Societat Econòmica d’Amics del País i de la Cambra Industrial; fou director de duanes i participà, el 1902, en la fundació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, entitat que presidí en 1904-36.

El 1898 dirigí la Junta Regional d’adhesions al programa del general Polavieja. Juntament amb Francesc Moragas i Barret, redactà l’Ideari de previsió social de la Caixa, amb el qual pretengué l’harmonia social i la conciliació entre patrons i obrers. Participà, el 1915, en el cicle de conferències muntat per la Lliga sobre El pensament català davant del conflicte europeu, on demostrà la seva preocupació per la crisi de sobreproducció. Es preocupà també per l’ensenyament tècnic i per les obres de caire benèfic. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

És autor, entre d’altres obres, de Reseña histórica del trabajo industrial en Cataluña, Necesidad de la harmonia entre los adelantos del orden físico y los actos morales del hombre, Los grandes inventos del presente siglo, Influencia de la novela en las costumbres, Comentario de los capítulos LX y LXI de la segunda parte del “Quijote” i Biografia de Cervantes.

Durruti Dumange, Buenaventura

6 Respostes

(Lleó, Castella, 14 juliol 1896 – Madrid, 20 novembre 1936)

Dirigent anarquista. A Barcelona fou el fundador, amb Francisco Ascaso, del grup anarquista Los Solidarios (1920). Incorporat a la FAI i a la CNT en proclamar-se la Segona República, va defensar, amb Ascaso i Garcia i Oliver, les tàctiques revolucionàries davant del gradualisme moderat de Ángel Pestaña i Joan Peiró.

Va donar suport, tanmateix, al no boicot de la CNT a les eleccions del 1936, que van donar el triomf al Front Popular. Va dirigir les forces anarquistes de Barcelona contra la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936.

Fundador del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, va lluitar durant la guerra civil al front d’Aragó i va morir durant la defensa de Madrid.

D’Ací i d’Allà

24 Respostes

(Barcelona, 10 gener 1918 – juny 1936)

Revista il·lustrada. Va aparèixer primer de forma mensual (1918-31) i en una segona etapa de forma trimestral (1931-36). Editada, en una primera etapa, per l’Editorial Catalana, empresa que comptava amb el mecenatge de Francesc Cambó. El primer director en fou Josep Carner, que fou succeït en el càrrec per Ignasi Folch i Torres (gener 1919).

Estava dedicada a temes literaris, històrics i d’actualitat, i els seus nombrosos col·laboradors, representants de diverses tendències intel·lectuals i polítiques, tingueren com a factor comú el catalanisme.

El 1924, la revista passà a dependre de l’empresa editora Llibreria Catalònia, d’Antoni López i Llausàs i foren introduïdes diverses modificacions (augment del format, major importància de la part gràfica, etc). S’encarregà de la direcció Carles Soldevila.

Va deixar de publicar-se en esclatar la guerra civil.

Cahner i Garcia, Max

8 Respostes

(Bad Godesberg, Alemanya, 3 desembre 1936 – Barcelona, 14 octubre 2013)

Editor, escriptor i polític. De família alemanya establerta a Catalunya de començament de segle. Llicenciat en ciències químiques i doctor en filosofia i lletres. Professor de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, es distingí com a lluitador antifranquista i promotor de la cultura catalana, motiu pel qual el 1964 fou expulsat de l’estat espanyol.

Fundador d’Edicions 62 (1961), que dirigí fins al 1969, i de Curial, Edicions Catalanes (1972), fou un dels principals impulsors de la Gran Enciclopèdia Catalana, del Congrés de Cultura Catalana i de la campanya “Català al carrer”. Col·laborador de Joan Coromines en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i director de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya (1981-85).

Ha estat conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat (1980-84) i dirigí la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent (1985-94). Ha publicat Epistolari de Renaixement (1977-78).

El 1994 es presentà a les eleccions europees amb un partit de nova creació, impulsat per ell mateix, amb el nom de la històrica Acció Catalana.

Bricall i Masip, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 desembre 1936 – )

Economista i polític. Doctor en dret i en ciències econòmiques, ha estat professor a ESADE, a la universitat de Saragossa (1976), catedràtic d’economia política a la Universitat de Palma (1981) i, en diversos períodes, professor a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic des del 1982. Director d’estudis del Centre d’Estudis de Planificació (1968),

Ha publicat la seva tesi doctoral Política econòmica de la Generalitat (1936-1939) (1970, en dos volums), La planificació econòmica (1973), Introducció a l’economia (1977), El sistema financer (1977), a més de participar en alguns treballs col·lectius.

Secretari general de la Presidència de la Generalitat (1977-79), fou conseller de Governació (desembre 1979-abril 1980) amb el govern Tarradellas. A les eleccions autonòmiques de l’abril de 1984, fou elegit diputat independent en la candidatura del PSC-PSOE. Renuncià a l’escó el 1986, abans de ser elegit rector de la Universitat de Barcelona, càrrec que mantingué fins al 1994.

Bloc Obrer i Camperol

36 Respostes

(Barcelona, 1930 – Catalunya, 1936)

(BOC)  Organització política marxista. Fundada arran de la fusió del Partit Comunista Català i la Federació Comunista Catalano-Balear, disconformes amb el Partit Comunista d’Espanya i dissidents de la III Internacional.

Sota la direcció de Joaquim Maurín, secretari general, reivindicava la lluita revolucionària, i propugnava la federació de nacions socialistes de l’Estat espanyol i l’autodeterminació de Catalunya. Impulsà la creació de l’Aliança Obrera (1933).

S’escindí en dues fraccions: l’una es fusionà (1936) en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb altres organitzacions marxistes, i l’altra s’uní amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin (1935) per formar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Blay i Fàbregas, Miquel

4 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.

Be Negre, El

7 Respostes

(Barcelona, 23 juny 1931 – agost 1936)

Setmanari satíric, Inspirat en el setmanari francès “Le Canard Enchaîné”. Editat per Màrius Gifreda, fou dirigit per Josep Maria Planas i, artísticament, durant un temps, per Valentí Castanys. El seu to indiscret, mordaç, sarcàstic i fins provocador correspon a una època d’àmplies llibertats polítiques.

Bé que gairebé totes les col·laboracions eren sense signar, en foren redactors principals, entre d’altres, Rossend Llates, Joan Cortès, Carles Sindreu, Àngel Ferran, Just Cabot, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, que hi publicava sobretot uns versos satírics molt personals. Les caricatures eren arma de crítica i complement valuós de les sàtires i paròdies en prosa o en vers. Els il·lustradors més assidus foren Castanys, Jaume Passarell, Soka i Tísner.

I entre les víctimes més freqüents cal comptar els radicals, com Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias, els germans Xirau i Palau, els polítics i escriptors de “L’Opinió”, nucli important de l’Esquerra Republicana, personatges eclesiàstics, figures de l’espanyolisme, els Escamots d’Estat Català i, en certes èpoques, sobretot, la FAI, de la qual condemnaven el terrorisme.

El setmanari fou un revulsiu, no sempre just, contra certes tares o improvisacions de la societat catalana. El 1932 publicà un almanac. En esclatar la guerra civil deixà de publicar-se; elements de la FAI n’assassinaren el director, Josep Maria Planas.

El 1979 aparegué una revista setmanal que, amb el nom de “Amb potes rosses”, en pretenia la continuïtat, però desaparegué al cap de tres mesos per motius econòmics.

Ascaso Abadia, Francisco

4 Respostes

(Almudévar, Aragó, 1 abril 1901 – Barcelona, 20 juliol 1936)

Dirigent anarquista. Fill d’una família de pagesos pobres. Es traslladà a Barcelona (1922) i constituí, juntament amb Durruti, Garcia i Oliver i d’altres, el grup anarquista “Los solidarios”. Intentà atemptar contra Martínez Anido a la Corunya, i participà a l’assassinat del cardenal Soldevila (Saragossa 1923). Empresonat i fugat, viatjà per Amèrica i París.

Tornà a Barcelona amb la proclamació de la Segona República. A partir de l’abril de 1931 dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari “Solidaridad Obrera” i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT. Intransigent amb el nou règim de la Segona República i convençut de la possibilitat d’una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l’alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria del Front Popular (febrer del 1936).

Tornà a Barcelona i en produir-se l’aixecament del 19 de juliol de 1936, fou ferit de mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.