(Vic, Osona, 30 gener 1914 – 12 abril 1992)
Pintor. De formació gairebé autodidacta. Destacà com a paisatgista.
Ha exposat a Barcelona i a Madrid, amb bon èxit, i obtingut nombrosos premis. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona, així com a bones col·leccions catalanes i americanes.
(Barcelona, 23 agost 1914 – 17 juliol 2014)
Dibuixant. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Massana.
Col·laborà a “L’Esquella de la Torratxa” amb el pseudònim de Nyerra.
S’ha dedicat a la il·lustració i a la decoració.
(Argentona, Maresme, 1914 – Begur, Baix Empordà, 6 febrer 1997)
Escultor. De família de fusters.
S’inicià amb un expressionisme que reviu el romànic i ha evolucionat cap a una depuració quasi abstracta, que recorda Bráncusi, però de religiosa espiritualitat.
(Barcelona, 1907 – 1914)
Setmanari cultural i de pensament polític. Sortí en tres etapes: “La Cataluña” (1907-10), Cataluña (1911-12) i Catalunya (1913-14).
Inicialment en fou director Joan Torrendell, que també el finançà; posteriorment, Miquel dels Sants Oliver (1911) i Ramon Rucabado (1912), i, finalment, a partir de 1913 se’n va fer càrrec López-Picó.
Responia a la voluntat de difondre els plantejaments regionalistes i estava sota la influència de la Lliga Regionalista i especialment de Prat de la Riba. La primera època fou de difusió de les idees dels qui formaven la Solidaritat Catalana, com també de divulgació d’escrits d’intel·lectuals espanyols.
A partir de 1911 adoptà una línia marcadament noucentista, orientada per les tesis d’Eugeni d’Ors i dels joves de la Joventut Nacionalista de la Lliga. Finalment, el 1913 inicià l’etapa en llengua catalana, després d’unes dures crítiques de Josep Carner a la utilització del castellà, amb una línia més marcadament literària.
(Barcelona, 1851 – 1914)
Associació formada per corredors de canvi, banquers i homes de negocis, amb finalitats borsàries.
Conegut aviat amb el nom de Borsí, hom hi feia la liquidació de les operacions de borsa. Tancat el Casino Mercantil el 1914, el Borsí de Barcelona tingué, des del 1915, caràcter de borsa oficial, i els antics associats del casino s’agruparen en l’Associació del Mercat Lliure de Valors, institucions que perduraren fins al 1940.
El 1890 inaugurà un esplèndid edifici, obra de Tiberi Sabater, decorat i amb escultures de Rossend Nobas, a la plaça de la Verònica.
Després del 1940 s’hi instal·là l’Escola de Belles Arts, i posteriorment l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics.
(Barcelona, 14 agost 1914 – 14 desembre 1987)
Escriptor, crític i assagista. Estudiós de la llengua i literatura catalanes.
Publicà valuosos treballs, especialment del període comprès entre Verdaguer i els noucentistes: De Verdaguer a Carner (1960), Art poètica de Maragall (1971), Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer (1986). És autor també de La correspondència comercial en català (1977) i Els grups de vocals en contacte (1977).
Com a traductor, es destacà per la traducció que féu de l’obra de Petrarca, Sonets, cançons i madrigals (1955).
(Barcelona, 12 març 1914 – 28 juliol 2010)
Pianista. Cursà estudis a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i es perfeccionà amb Ricard Viñes.
Exercí una notable tasca pedagògica i ha fundat el premi Maria Canals d’execució musical.
És autora del llibre Una vida dins la música (1969), i ha fet nombrosos enregistraments.
Estava casada amb l’escriptor, compositor i crític musical Rossend Llates i Serrat.
Enllaç web: Concurs Maria Canals
(Palafrugell, Baix Empordà, 1864 – Reims, França, 1914)
Industrial. Continuà els negocis suro-tapers que el seu oncle Antoni Prats havia fundat a Reims el 1845, i creà un conjunt d’indústries, a Palafrugell i a Reims, on treballaven més de 250 obrers.
Fou president de la Cambra Oficial de Comerç d’Espanya a París.
(Catalunya, 28 maig 1914 – segle XX)
Institució creada per la Mancomunitat de Catalunya. Fou destinada a proporcionar crèdits als municipis.
El comitè d’administració era format per un comitè administratiu de sis membres i presidit pel president de la Mancomunitat.
El patrimoni era format per 20.000 obligacions de 500 pessetes cadascuna, amortitzables en 60 anys, que donaven el 4,5% d’interès.
Fou un element fonamental, juntament amb els emprèstits, per a la vida financera de la Mancomunitat.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 20 octubre 1834 – Barcelona, 31 octubre 1914)
Dramaturg.
Autor de nombroses peces teatrals dins la línia de Serafí Pitarra, entre les quals destaquen: La capital de l’imperi (1866), Un anglès a Mataró (1867), La mestressa (1869), Embolica que fa fort (1870), De dalt a baix (sarsuela) i, en col·laboració amb Narcís Campmany i Pahissa, La copa del dolor (1867).
Absent molts anys de Barcelona, en tornar estrenà Amor i fortuna (1910).
Dades dels Països Catalans 