(Granollers, Vallès Oriental, 31 agost 1913 – 25 gener 1985)
Ceramista. La seva obra, sobretot gresos, aplicada a objectes ornamentals i a l’elaboració de plafons (Cap sa Sal, Costa Brava i pavelló espanyol a la Fira de Nova York), presenta una gran riquesa cromàtica i formal, en joc constant amb la llum ambiental.
Després de la primera exposició a Barcelona (1936), la seva obra fou àmpliament difosa i obtingué importants premis internacionals.
(Olot, Garrotxa, 18 setembre 1913 – 2 gener 2006)
Escriptor. Ha viscut durant molts anys a Mallorca.
És autor d’una obra de teatre en castellà, que guanyà el premi Ciutat de Palma de 1951, i de dues en català: El bosc de la senyora àvia i Cafè de plaça (1965).
(Barcelona, 1913 – 1924)
Organisme, creat a partir del Consell d’Investigació Pedagògica creada per la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts de la diputació de Barcelona, el qual el 31 de gener de 1916 emprengué una nova etapa i adoptà el nom definitiu, que passà a dependre de la Mancomunitat de Catalunya el 14 d’abril de 1920. El primer director fou Eugeni d’Ors, i Alexandre Cirici el primer secretari.
D’entre les seves activitats cal assenyalar l’organització de les Escoles d’Estiu, l’extensió del sistema Montessori, la creació dels Estudis Normals, la fundació de les escoles pilot de la Mancomunitat, el servei de publicacions “Quaderns d’Estudi”, “Butlletí dels Mestres” i els textos de divulgació de la “Biblioteca Minerva”; organitzà, també, una magnífica biblioteca pedagògica i assessora els altres organismes de la Mancomunitat per a l’establiment de biblioteques especialitzades.
Suspeses les activitats del Consell per la Dictadura de Primo de Rivera, la seva obra es perpetuà a través del Consell Informatiu de Pedagogia, creat el 1930, i sobretot pel Consell de Cultura de la Generalitat, que nasqué amb l’adveniment de la República.
(Països Catalans, 1913 – 1932)
Reunions professionals de metges.
El primer congrés (Barcelona, juny 1913), que aplegà més de 500 participants, fou organitzat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El presidí Miquel Àngel Fargas i constà d’una ponència sobre la vàlua semiològica de la sang i d’uns temes recomanats. Hom creà l’Associació General de Metges de Llengua Catalana, que s’ocupà des d’aleshores de convocar els congressos.
El segon (Barcelona, juny 1917) fou presidit per Joan Freixas i Freixas. Hi foren tractades quatre ponències: règim alimentari, càncer, endocrinologia i anestèsies locals, i hom celebrà una exposició bibliogràfica, inventariada en una Bibliografia Medical de Catalunya.
El tercer congrés (Tarragona, juny 1919), fou presidit per Josep M. Roca i Heras. D’aquest congrés sorgí el Sindicat de Metges de Catalunya.
El quart congrés (Girona, juny 1921), fou presidit per Josep Pascual i Prats; hom hi estudià dues ponències.
El cinquè congrés (Lleida, juny 1923), presidit per Josep Tarruella, s’ocupà de la litiasi biliar i de les hemorràgies cerebrals.
El sisè congrés (Barcelona, juny 1930), fou presidit per August Pi i Sunyer.
El setè congrés (Palma de Mallorca, juny-juliol 1932), fou presidit per Joaquim Trias.
A partir del vuitè congrés foren anomenats Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana.
(Olot, Garrotxa, 3 desembre 1913 – 24 abril 2012)
Poeta i impressor. Ha publicat el relat La facècia (1960) i és autor de pàgines literàries molt elaborades destinades a llibres de bibliòfil, així com de traduccions d’E. A. Poe i de J. Anouilh. Els texts del seu muntatge audiovisual Olot dins la mà tingueren àmplia difusió per Catalunya.
El 1982, com a homenatge a la seva tasca en pro de la llengua catalana fou publicat un recull dels seus poemes titulat Mirall a trossos.
Ha guanyat diversos premis literaris, entre ells, en els Jocs Florals de Xile del 1962.
(el Masnou, Maresme, 25 novembre 1913 – 19 juliol 2000)
Músic. Autodidacte, reaccionà contra la complicació de la música contemporània posterior a Schönberg.
S’inicià en un diatonisme radical sense voler-se apartar de l’evolució de la música contemporània (ampliació de l’àmbit sonor de l’orquestra), amb l’adopció de les troballes tímbriques i rítmiques de Webern.
Formà part del Cercle Manuel de Falla, a Barcelona (1947), i del Grup de Música (1958).
Les seves obres més importants són: dos Llibres de sons (1956, 1966), un per a instruments d’arc i l’altre per a instruments de tecla, una Sonata per a piano (1956), una altra Sonata, per a piano i violí (1967), i Homenatge cantat, cicle de cançons amb text d’Antonio Machado (1969).
(Martorell, Baix Llobregat, 1913 – 7 febrer 2001)
Cronista de la seva vila natal, d’on fou conservador del Museu Municipal Vicenç Ros (1945) i director del museu anomenat L’Enrajolada (1967).
Ha publicat Resumen histórico de Martorell (1945), Anecdotologi de Francesc Pujols (1953), El invicto conde del Llobregat y los hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia (1961), Retaule històric de Molins de Rei (1953), etc.
(Girona, 14 agost 1913 – Blanes, Selva, 29 novembre 2003)
Poetessa. Formà part de l’equip iniciador de la revista “Presència” de Girona.
Autora dels llibres de poesia: Cançons del color del temps (1949), Retrobar-me en la terra (1958) i Immortal (1960).
(Barcelona, 21 novembre 1913 – 28 desembre 1968)
Historiadora del gravat. Encarregada de la secció de gravats del Museu d’Art Modern de Barcelona des del 1950.
Col·laborà en L’art català; la seva obra més important és el Catálogo de la colección de Grabados de la Biblioteca de El Escorial (1964).
(Barcelona, 18 maig 1913 – Arenys de Mar, Maresme, 23 juliol 1982)
Filòsof i editor. Llicenciat en filosofia i lletres el 1932, exercí de professor a l’Institut Escola i el 1933 a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat el 1939, arran de la victòria franquista.
El 1941 fundà, amb Alexandre Argullós, Edicions Ariel.
Des del 1969 exercí com a professor d’història de la filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 