Arxiu d'etiquetes: 1911

Nonell i Monturiol, Isidre

(Barcelona, 30 novembre 1872 – 21 febrer 1911)

Pintor i dibuixant. No féu estudis sistemàtics en cap institució oficial, sinó que es formà amb preferència al costat de mestres independents, el més remarcable dels quals va ésser Lluís Graner, que tenia com a models gent pobra, models que impressionaren Nonell i que, llevat de la darrera etapa de l’obra d’aquest, són les úniques persones que figuren en els seus quadres.

Les primeres obres són paisatges, que va fer amb el grup Sant Martí, del qual també formaven part els pintors Ricard Canals i Joaquim Mir. El 1893 va fer la primera exposició, davant la indiferència general, indiferència i fins i tot oposició que durà fins a l’exposició que l’any 1910 va realitzar al Faianç Català, la qual va marcar el seu primer èxit públic.

El 1894, durant una estada de tres mesos a Caldes de Boí, pintà i dibuixà la sèrie dels cretins, que exposà tot seguit a Barcelona. El 1895 conegué Picasso, amb qui establí una estreta amistat i, preocupat pels problemes de la matèria, realitza algunes innovacions. A partir del 1897 féu diverses estades a París, on el marxant Ambroise Vallard li preparà algunes exposicions i on residí durant un quant temps.

nonell1

L’ambient dels Quatre Gats féu més propícia la realització del seu treball i li donà un cert encoratjament enfront dels fracassos repetits que tenia la seva obra en les exhibicions públiques, cosa que encara feia més retret el seu caràcter.

L’exposició del 1903 va ésser també un altre fracàs. El pintor, completament marginat, optà per contestar, quan l’interrogaven sobre la pròpia obra, amb la frase, que ha esdevingut cèlebre, “jo pinto i prou”. Tanmateix, això no és veritat, perquè, si bé l’obra de Nonell marcà la introducció a Catalunya dels problemes formals que havien aparegut arreu (n’és un exemple el divisionisme cromàtic que caracteritza les obres del període de les gitanes i dels retrats), aquests mateixos problemes li venien proposats per la recerca d’una millor expressió plàstica del drama humà que plasmava en les pròpies teles.

Pintura profundament psicològica, l’obra de Nonell es a l’inici del sentit que el color adquirí amb l’expressionisme i amb l’informalisme. Dels colors terrosos clars de l’obra inicial passà a les masses cromàtiques blaves, negres i rogenques, i arribà, durant el darrer període de l’obra, a una coloració a base de roses clars. A més del color, s’interessà sempre per les possibilitats plàstiques de la matèria.

Fou també un dibuixant ple d’expressió, com ho demostren sobretot els dibuixos publicats a la revista “Pèl & Ploma”.

Després de la seva mort, l’obra de Nonell ha estat cada cop més valorada, fins al punt que fou presentada a l’exposició parisenca de “Les Sources du XX siècle” (1960).

Martí i Ibáñez, Fèlix

(Cartagena, Múrcia, 26 desembre 1911 – Nova York, EUA, 24 maig 1972)

Metge i sexòleg. Fill del pedagog valencià Fèlix Martí i Alpera. Obtingué el doctorat en medicina a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre Historia de la Psicología y Fisiologías místicas de la India. Fou un capdavanter com a divulgador i educador sexual. Realitzà aquesta tasca tant des de les tribunes dels ateneus i centres obrers, mitjançant els primers cursets celebrats al Principat sobre educació sexual i eugenèsia, com a través de les seves col·laboracions en publicacions literàries, sovint vinculades al moviment llibertari, com “Estudios”, “Ruta” i “Tiempos nuevos”.

A proposta de la CNT fou nomenat director general de Sanitat i Assistència Social del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec organitzà campanyes de lluita antivenèria, col·laborà a crear les bases per a una socialització de la medicina i promogué la legalització de l’avortament.

Totes aquestes realitzacions són recollides a Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social. A més d’una gran quantitat d’articles dispersos, publicà Higiene sexual. Mensaje eugénico a los trabajadores i les novel·les Mi yo rebelde, Aventura i Gesta, on analitzà la problemàtica juvenil en el nou període revolucionari.

En acabar la guerra civil s’exilià als EUA.

Maragall i Gorina, Joan

(Barcelona, 10 octubre 1860 – 20 desembre 1911)

Escriptor. Procedia d’una família d’industrials i féu els estudis de dret a Barcelona, on es llicencià l’any 1884. Fou influït per la lectura de les obres de Goethe, Dickens i Dant, bé que no tant, per Musset i Heine. Un cop llicenciat, publicà Notes autobiogràfiques (1885-86) i l’any 1888 l’Oda infinita, a la “Il·lustració Catalana”. Per aquesta època començà a ésser conegut com a poeta i escriptor, per arribar a la consolidació de la seva fama vers el 1892.

A trenta anys fou nomenat secretari de redacció del “Diario de Barcelona”, que dirigia Joan Mañé i Flaquer, del qual fou també secretari particular. Havia concorregut al certamen celebrat a Badalona el 1881 amb un poema que publicà més tard a Les disperses (1904). Entre el 1888 i el 1890 traduí al català tres obres de Goethe: Alexis i Dora (1888), Elegies romanes (1889) i El nou Pàusias i la florista (1890), que repercutiren en l’evolució de la seva poesia.

Es casà el 1890 amb Clara Noble, fet important en les seves influències literàries i morals. Adherit als corrents ideològics bàsics del catalanisme, en defensà els ideals en notes i escrits a través de la seva tasca periodística, però no participà directament en política. D’altra banda, les seves poesies, traduccions, treballs crítics i altres obres de creació diversa, contribuïren, com les obres dels altres escriptors catalans remarcables, a conscienciar el país. Durant molts anys ocupà la presidència de l’Ateneu Barcelonès i inaugurà el seu càrrec presidencial amb la lectura de l’Elogi de la Paraula. Fou membre de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Malgrat que la seva vocació d’escriptor fou tardana, aquesta fou intensa. Assistí a les festes modernistes i col·laborà a les revistes més importants d’art i literatura regeneracionista, com ara “L’Avenç”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma” i “Joventut”. La seva tasca periodística acomplí una missió orientadora de l’opinió del país. S’arriscà en els articles com ara El sentimiento catalanista, El trágico conflicto i La patria nueva. A través de “La Veu de Catalunya”, “El Poble Català”, especialment el “Diario de Barcelona”, exercí influència sobre les persones i les classes, particularment les burgeses, preocupades pel present i l’esdevenidor del país.

Arran de les desfetes colonials del 1898, va escriure Els tres cants de guerra, i, en advenir el moviment de Solidaritat Catalana, redactà L’alçament. Atacà l’opinió ben pensant amb l’article La ciutat del perdó, en que demanava l’indult dels condemnats a mort a conseqüència dels fets de la Setmana Tràgica. Lluità per la rehabilitació de l’idioma català en articles com Catalunya i avant i en escrits divulgadors com Conversa bilingüe, en què satiritzava l’alta burgesia.

Alguns articles en castellà (La joventud conservadora, Un enemigo del pueblo, El pensamiento español, Cuba i Delito imminente) consagraren la seva fama en els cercles madrilenys. L’amistat que tenia amb Unamuno cristal·litzà en una correspondència en què quedaren paleses les seves actituds i els seus gustos literaris.

Maragall interpretà la seva època a través del concepte vident i intuïtiu del poeta. Representà el punt de partença d’una part de la poesia catalana, en un moment en què Jacint Verdaguer, amb la seva obra, havia dut al punt culminant l’etapa de la Renaixença, i la cultura catalana, havent superat les preocupacions exclusivament pairalistes i afavorida per la nova puixança econòmica de la burgesia, donaba suport a una etapa literària i artística coneguda amb el nom de modernisme.

Format en el postromanticisme del segle XIX, la seva poesia expressa i canta la natura, l’art i l’amor, que convergeixen en una unitat que és el concepte maragallià de la Bellesa. La contemplació de la natura es dedueix de les relacions entre subjecte i objecte, que és un dels trets més importants de la poesia romàntica. Dins aquest corrent cal incloure Pirinenques i el Cant espiritual, on intenta precisar les relacions entre l’individu i el món exterior.

Obté la primera plenitud en les composicions escrites entre el 1888 i el 1891, obres de joventut que responen als temes de la realitat quotidiana; en són exemples L’oda infinita, Claror i Festeig vora la mar Cantàbrica.

La publicació de la primera col·lecció de Poesies (1895) resta associada a dos fets relacionats amb la història: l’entrada dins una vida estable que li proporciona una seguretat, i l’afiliació als corrents modernistes (és, per tant, als trenta anys que entra dins el moviment artístic contemporani).

Com a poeta modernista, la seva obra queda lligada cada vegada més al món exterior i, per tant, es vincula estretament a la tradició romàntica en la qual s’arriba a una mitificació divina de la bellesa. En aquest segon corrent utilitza un estil concís, esquemàtic i arrelat a la cultura mediterrània (El comte Arnau, El mal caçador i La fi d’en Serrallonga. Després van aparèixer Visions i Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911), llibre que comprèn el poema Cant espiritual, veritable oració cristiana, des d’una perspectiva d’inquietud i alhora de felicitat humana.

Escriví poemes en que expressava moments de la història de l’època que li tocà de viure, com Els tres cants de guerra (1896-99), Himne Ibèric (1906) i l’Oda nova a Barcelona. Són molt populars els poemes Goigs de la Mare de Déu de Núria, La vaca cega, La sardana i El cant de la senyera, musicat pel mestre Lluís Millet.

Tot el seu ideari sobre l’obra crítica constitueix un aspecte fonamental de la seva educació poètica. Publicà l‘Elogi de la Paraula (1903) i Elogi de la poesia (1909). El conjunt artístic i l’esplendor del modernisme el dugueren a escriure per al teatre la peça Nausica (1911). De la seva obra dramàtica cal considerar La Margarideta (1903). És remarcable també la traducció que féu d’Ifigènia a Tàurida, de Goethe, estrenada a les sessions del Teatre Íntim. L’any 1913 l’Institut d’Estudis Catalans publicà Himnes Homèrics, versió en vers, juntament amb el text grec i la traducció literal de Bosch i Gimpera.

Llopis i Lladó, Noel

(Barcelona, 4 agost 1911 – Molins de Rei, Baix Llobregat, 15 febrer 1968)

Geòleg. Llicenciat en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1932), fou professor auxiliar d’aquesta universitat i catedràtic de geografia física a Oviedo (1948-59), estudià tectònica alpina a Grenoble (1949-53) i fou el primer catedràtic d’estratigrafia a Madrid.

Durant els anys 1936-39 aixecà el primer mapa geològic d’Andorra a escala 1:50.000, publicà nombrosos treballs sobre tectònica i morfologia del Prepirineu i del Pirineu català, i sobre la hidrologia càrstica del Sistema Mediterrani.

Creà el Servicio Geológico del Instituto de Estudios Asturianos i les revistes “Breviora Geologica Asturica” i “Speleon”. Fou un dels fundadors de l’Editorial Alpina, de Granollers (1949), i publicà a més diversos treballs de divulgació.

Giralt i Miracle, Ricard

(Barcelona, 1911 – 26 novembre 1994)

Creador gràfic, dissenyador i impressor. Es formà amb el seu pare i a Llotja. Des dels anys 1930 es va dedicar a la creació de cartells, cobertes i sobrecobertes de llibres i edicions de bibliòfil. Durant molt de temps fou director artístic de Seix i Barral. Impulsà el trànsit entre el darrer noucentisme i el disseny gràfic contemporani.

El 1947 fundà Filograf, Institut d’Art Gràfic, on creà alfabets (entre ells el Gaudí, guardonat el 1962 amb el Delta d’Or), marques, plaquetes, calidoscopis, etc, compaginant magistralment tradició i innovació i on es realitzaren les diverses revistes del grup Dau al Set. El 1954 va crear l’editorial PEN.

Entre d’altres premis va rebre el Ciutat de Barcelona (1982), la Creu de Sant Jordi (1986), el Graphic Design Escellence Awards (1989), el Premio Nacional de Diseño (1991) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1992).

Ferrer i Fitó, Rafael

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)

Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).

De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.

Ferran i de Pol, Lluís

(Arenys de Mar, Maresme, 17 gener 1911 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 octubre 1995)

Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona (1933). Guanyà amb Tríptic (publicat el 1964), el premi de narracions Narcís Oller 1937. Visqué vuit anys a Mèxic, on s’havia exiliat el 1939, on fou redactor del “Full Català” i dels “Quaderns de l’Exili”.

S’hi llicencià en lletres (1946) i reflectí l’encís d’aquell país en obres com Abans de l’alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956) i Érem quatre (1960). Ja a Catalunya i en obres posteriors, com Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Entre tots o farem tot (1982) o Sedna (1985) retrata amb gran imaginació i un estil impecable el món català.

Estigué casat amb l’escriptora gal·lesa Esyllt T. Lawrence.

Escola Superior d’Agricultura de Barcelona

(Barcelona, 1911 – )

(ESAB)  Centre universitari. Creat per la diputació com a continuació de l’Escola Provincial d’Agricultura (1898), fou ampliada per la Mancomunitat de Catalunya el 1914 i per la Generalitat de Catalunya el 1931. Atorgava els títols d’enginyer i tècnic agrícola, i impartia diversos cursos monogràfics i d’especialització i formació del sector agrari.

Molt important de cara a la formació de la pagesia foren els textos d’Ensenyament Postal Agrícola. També cal fer esment de la confecció del mapa agrícola de Catalunya i la creació del Centre d’Estudis i Experimentació de Caldes de Montbui.

El 1940 li fou canviat el nom pel d’Escuela de Peritos Agrícolas y Superior de Barcelona. Des del 1980 és una escola tècnica universitària adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya, i el 1987 la diputació acordà la recuperació del nom fundacional.

Enllaç web: Escola d’Enginyeria Agroalimentària…

Cirici i Pellicer, Alexandre

(Barcelona, 24 juny 1914 – 10 gener 1983)

Tractadista i crític d’art i escriptor. Ultra la seva tasca com a tècnic artístic de publicitat, decorador, figurinista i la seva dedicació a la pintura (dècada de 1940), excel·lí com a crític i orientador de l’art contemporani català. Professor (1970) i catedràtic de sociologia de l’art a la Universitat de Barcelona (1981), organitzà el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1960).

Es destacà com a crític d’art, amb nombroses publicacions sobre l’art i els artistes dels Països Catalans (El arte modernista catalán, 1951; L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957; La pintura catalana, 1959; Art i Societat, 1964; Ceràmica catalana, 1977; L’art gòtic català, segles XIII-XIV, 1979; L’art gòtic català, segles XV-XVI, 1979)-

Però destaquen especialment les seves obres sobre l’art del segle XX: Picasso antes de Picasso (1946), El arte modernista catalán (1951), Tàpies i la transverberació (1954), Cuixart (1960), L’art català contemporani (1970), Tàpies, testimoni del silenci (1970), Miró llegit (1970), Viladecans (1975), Museus d’art catalans (1982), amb fotografies de R. Manent. La seva autoritat, en gran part exercida des de la crítica en publicacions periòdiques, tingué un gran pes en l’evolució dels corrents artístics a Catalunya.

També publicà el llibre de poesia Muntanya única (1947); els llibres de memòries: Nen, no t’enfilis (1972), Temps barrat (premi Josep Pla 1972), A cor batent (1976), Les hores clares (1977); dos llibres de visions barcelonines, amb il·lustracions d’Aurora Altisent; la guia Barcelona pam a pam (1971), i juntament amb A. Mercè i Varela, Més que un club (1975).

Afiliat al PSC fou elegit senador per Barcelona (1977, 1979, 1982) i diputat al Parlament Europeu, on defensà una proposta sobre les llengües minoritàries, que fou aprovada, i president de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.

La seva germana Maria Cirici i Pellicer  (Barcelona, 1911 – 2001) fou pintora. Ha conreat el paisatge i la pintura mural.

Fou el pare de l’arquitecte Cristian Cirici i Alomar.

Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited

(Toronto, Canadà, 12 setembre 1911 – Barcelona, 1952)

Societat. Impulsada per l’enginyer canadenc Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i distribució d’energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca.

El 1919, el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a Catalunya (vagues de la Canadenca). La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA.

Barcelona Traction havia emès diverses sèries d’obligacions, l’interès de les quals havia d’ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra civil fou interromput el pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta d’autorització monetària espanyola.

El financer mallorquí Joan March adquirí bona part de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren, el 1948, al jutjat de Reus la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida; el 1952 foren subhastades la totalitat de les accions i se les adjudicà FECSA, constituïda amb aquesta finalitat pel financer Joan March.