(Barcelona, 1843 – 1902)
Pintor. Fou deixeble de Josep Serra i de l’Escola de Llotja de Barcelona.
Sobresortí en la pintura de gènere i en els quadres de costums que presentà en nombroses exposicions a Girona, Barcelona, Madrid i París entre el 1866 i el 1893.
Algunes obres seves es conserven a Olot, Girona, Barcelona i Madrid.
(València, 6 octubre 1902 – Barcelona, 11 setembre 1968)
(Carles Saldaña i Beüt) Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l’artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat.
Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i “vedettes” (1962).
(Folgueroles, Osona, 17 maig 1845 – Vallvidrera, Barcelona, 10 juny 1902)
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
(Barcelona, 1 juliol 1902 – 15 març 1983)
Arquitecte. Fill de Francesc de Paula Sert i Badia. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i després anà a París per treballar amb Le Corbusier. Fou cofundador del GATCPAC, que més endavant s’havia de fer extensiu a altres indrets de l’estat espanyol sota el nom de GATEPAC.
Interessat, com Le Corbusier, en la integració de les arts, realitzà el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937, juntament amb Picasso, Julio González, Calder i Miró.
L’any 1939 emigrà als EUA. Del 1947 al 1956 va ésser president del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna, i des del 1958 fou degà de la Harvard Graduate School of Design i professor d’arquitectura a la universitat de Harvard. Com a urbanista és autor de diversos projectes per a diferents ciutats ibero-americanes.
Entre les seves construccions més notables, sempre de caràcters típicament mediterranis, cal destacar l’ambaixada dels EUA a Bagdad (1955), el Museu de la Fundació Maeght (1959-64) als encontorns de Saint-Paul-de-Vence (França), els grups d’estatges per a la universitat de Harvard (1958-65) i de Boston (1960-65), l’estudi del pintor Miró a Palma de Mallorca, l’edifici de la Fundació Joan Miró i Centre d’Estudis d’Art Contemporani, a Barcelona (1975), i el complex hoteler “Porta Catalana” a prop de la Jonquera (1981).
(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)
Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.
Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.
Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.
Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.
Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.
(Figueres, Alt Empordà, 7 agost 1843 – Madrid, 25 novembre 1902)
Poeta. A partir de l’any 1872 va prendre part de manera activa en el moviment de la Renaixença, després d’haver actuat intensament com a membre de La Jove Catalunya, agrupació literària de la qual fou un dels fundadors. Poeta floralesc, va concòrrer diverses vegades als certàmens celebrats a Barcelona del 1868 al 1900. Representa un cas típic de poeta amb una obra que no correspon a les anomenades composicions de certamen. Fou proclamat mestre en gai saber.
Romàntic apassionat, seguidor de lord Byron, pren temes bíblics per a les seves composicions (El cant de Salomó, Maria de Magdalena, El cant de la sulamita) i es basa també en arguments de rondalles populars i llegendes, com Lo comte Garí i Joan de Serrallonga.
Traslladat a Madrid el 1878, es dedicà a l’estudi de la lexicografia i l’estilística de l’idioma clàssic castellà, treballà en el Diccionario crítico del idioma castellano (1900) i col·laborà en el Diccionario enciclopédico hispano-americano. Les seves Poesies foren publicades a la “La Ilustració Catalana” el 1906.
(Sant Carles de la Ràpita, Montsià, 27 octubre 1902 – Barcelona, 2 gener 1984)
Novel·lista, biògraf i periodista. Des de jove visqué a Barcelona. El 1931 publicà la primera novel·la, L’inútil combat, seguida de Terres de l’Ebre (1932, premi Fastenrath 1935), i Camins de nit (1935).
La seva novel·lística representa l’actualització de la novel·la rural partint de tipus camperols i de la descripció d’un ambient que mena a una constant lluita entre l’home i la natura. Enmig de la desolació del paisatge sobresurten uns personatges feréstecs que, a través d’una narrativa violenta i tallada, ressalten pels trets morals i pel seu clam existencialista.
Després de la guerra civil, publicà també en castellà. Fou amb Tino Costa, novel·la catalana publicada el 1947, que retornà a les tècniques anteriors. Les obres de l’etapa castellana són inferiors a la catalana, com la discutida biografia Verdaguer (1951), L’hora negra (1961), Narracions del delta (1965) i L’espera (1967). Col·laborà habitualment a la premsa.
(Reus, Baix Camp, 9 setembre 1902 – Barcelona, 18 novembre 1986)
Historiador, geògraf i escriptor. Cursà la carrera de dret i estudis de director d’empreses tèxtils a Barcelona. S’interessà per l’excursionisme i, posteriorment, per la geografia i la història. Fou fundador de la Societat Catalana de Geografia.
Entre la seva extensa producció investigadora destaquen els estudis demogràfics –Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI (1957), El fogatge de 1365-1370. Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV (1962), Indagaciones sobre la población de Cataluña en la primera mitad del siglo XIX (1966), El cens del comte de Floridablanca (1969-70), Estadístiques de població de Catalunya en el primer vicenni del segle XVIII (1974) i El fogatge de 1553 (dos volums), que conté la primera relació publicada de caps de casa-, edicions de geografies antigues –Pere Gil i la seva geografia de Catalunya (1949), Mateu Aymerich S. J. i la seva història geogràfica i natural de Catalunya (1949)-, estudis geogràfics –La realitat comarcal de Catalunya (1966), La divisió comarcal de Catalunya (1967), de la qual havia estat ponent (comarques tarragonines) el 1932, Elements de geografia (1938, amb Eduard Fontserè), també fou membre del consell de redacció de la Geografia de Catalunya (1960-74)-, estudis històrics –Historia de la Real Academia de Ciencias y Artes en el siglo XVIII (1965), La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya (1969), Pau Vila (1981)- i guies excursionistes sobre les terres tarragonines.
És autor també de novel·les, narracions i altres obres: La terra d’en Gallarí, La gerra d’ossos, Siurana, Saó de llegenda, Capta de fantasies i Jocs tradicionals de brivalla i de joventut de Reus. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1979. El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1986, el premi Jaume I d’Actuació Cívica Catalana.
(Barcelona, 19 setembre 1902 – 12 desembre 1991)
Fotògraf. Començà a interessar-se per la fotografia pels volts del 1920. Molt ben relacionat amb ambients de l’avantguarda catalana, fou membre fundador de l’ADLAN (1932), i després de la guerra civil, del Club Cobalto 49 (1949). Féu una llarga sèrie de fotografies de l’obra de Gaudí (1930), que contribuïren a la seva revalorització estètica; posteriorment ha insistit sobre aquesta temàtica.
Molt amic de Joan Miró, entre 1940 i 1948 el fotografià regularment en plena activitat. Tingué igualment bona amistat amb Calder, Picasso i Éluard, i treballà per a marxants tant importants com A. Maeght o C. Zervos. El 1951 obtingué la medalla d’or de la Triennal de Milà.
Inspirat per Joan Prats, fou l’autor de les fotografies dels Fotoscops, llibres a través dels quals han estat analitzades visualment moltes obres d’art, principalment de Gaudí i de Miró. S’ha manifestat sempre com a fotògraf sensible, amb preocupacions esteticistes. Del 1972 al 1975 fou president de la Fundació Joan Miró que, el 1982, li dedicà una exposició retrospectiva.
(Guissona, Segarra, 14 abril 1902 – Barcelona, 11 juliol 1987)
Jurista i notari de Barcelona des del 1930. Fill de Josep Faus i Condomines. Degà del Col·legi de Notaris (1951-60) i especialista en dret matrimonial, publicà un nombre ingent de treballs sobre aquesta especialitat: La separación de hecho en el matrimonio (1945), La vida licenciosa del cónyuge viudo y sus consecuencias jurídicas (1959), etc.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans (1968). També ha escrit diversos treballs sobre la compilació del dret civil especial de Catalunya, com ara Ante la presentación en las cortes del Proyecto de compilación (1959), Sentido ético y progresivo de la Compilación (1962), etc.
Fou el pare de Francesc Faus i Pascuchi.
Dades dels Països Catalans 