(Barcelona, 4 desembre 1827 – Madrid, 22 novembre 1902)
Enginyer i publicista. Pare de José Canalejas Méndez. Estudià a Madrid i a Lieja. Per encàrrec del famós banquer José de Salamanca va construir algunes línies fèrries.
Milità al partit liberal i fou diputat i senador. Director de la companyia del ferrocarril de Ciudad Real, a Badajoz. Dirigí la revista “El Eco Agrícola”, i col·laborà a “El Ingeniero Industrial”.
És autor, entre altres treballs, d’un Anuario de los progresos tecnológicos de la industria y de la agricultura (1861) i Estudio de la situación moral y material de los reclusos de la casa municipal de corrección de Barcelona (1860).
Doctor enginyer. Especialitzat en la química de la cel·lulosa i en la indústria del paper.
Fou director de fàbriques papereres, de la Secció de la Cel·lulosa de l’Institut d’Investigacions Tècniques, i del Centre d’Estudis d’Investigació i d’Assessorament de la Indústria del Paper a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona.
És autor de diversos treballs de recerca sobre la cel·lulosa de les plantes anuals, especialment l’espart, l’albardí i l’eix fructífer del banner de Canàries, i sobre la preparació de paper a partir d’aquestes fibres.
Publicà nombrosos articles sobre aspectes filosòfics i humanístics de l’activitat tècnica, organitzà el Museu de la Tècnica a l’Escola d’Enginyers i col·laborà en alguns projectes importants d’arquitectura i urbanisme.
Modista. De formació autodidacta, va començar treballant a la botiga de teixits del seu pare. En un primer moment conreà el gènere de punt.
Fundà la seva casa d’alta costura el 1926, que tancà el 1970, bé que continuà treballant com a Asunción Bastida SA fins el 1975.
Fou una de les més importants representants de l’alta costura a l’estat espanyol. Introduí conceptes innovadors com l’ús del cotó per a vestits de festa a l’estiu (1934) o l’obertura de boutiques difusores de complements els anys 1950.
Fou coneguda pel nom comercial d’Asunción Bastida.
Dirigí el butlletí de l’Associació i publicà nombrosos treballs. Dugué a terme una extraordinària campanya de difusió i publicitat de l’excursionisme per tot el país.
Partidari de les relacions amb clubs alpins i estrangers, les inicià i les fomentà assistint a diversos congressos.
Fou especialment important el seu impuls en la campanya de reconstrucció del monestir de Ripoll.
Sobresortí en la pintura de gènere i en els quadres de costums que presentà en nombroses exposicions a Girona, Barcelona, Madrid i París entre el 1866 i el 1893.
Algunes obres seves es conserven a Olot, Girona, Barcelona i Madrid.
(Carles Saldaña i Beüt) Artista. Quan només tenia un any la seva família es traslladà a Barcelona. Va començar a actuar en cafès-concert, i a partir del 1932 es dedicà plenament a la revista, on obtingué grans èxits i esdevingué l’artista més popular del gènere, gràcies al seu caràcter afable i a la seva espontaneïtat.
Va publicar el llibre de memòries Rialles, llàgrimes i “vedettes” (1962).
Poeta i escriptor romàntic. Conegut popularment per Mossèn Cinto. De família camperola, a 11 anys ingressà al seminari de Vic, visqué en una masia de Sant Martí de Riudeperes, on féu de pagès i després de preceptor. Aquests anys de seminari i de vida camperola crearen en ell una facultat d’identificació amb la poesia popular, característica de tota la seva obra.
Va concórrer als Jocs Florals, on fou distingit l’any 1865. El 1867 presidí les reunions de l’Esbart de Vic, els membres del qual havien de tenir gran importància en la renaixença literària de la comarca, i el 1870 fou ordenat sacerdot.
Format en la preceptiva clàssica, se sentí atret per l’èpica; va concebre un poema sobre el descobriment d’Amèrica i, en el curs de la realització, la idea primitiva evolucionà fins a esdevenir el poema L’Atlàntida, premiat als Jocs Florals de Barcelona del 1877. El 1879 publicà Idil·lis i cants místics i el 1880, any en què fou proclamat mestre en gai saber, va publicar Cançons de Montserrat i Llegenda de Montserrat (versió definitiva, 1888-89).
L’Oda a Barcelona (1883) acusa la influència de Victor Hugo i conté una erudició mitològica i històrica que no ofega la inspiració ni l’impuls patriòtic. El 1885 publicà Canigó, hi perduren elements descriptius de la natura i l’obsessió d’interpretar el paisatge amb criteri cosmogònic (com en els primers cants de L’Atlàntida), però el to líric i la influència formal de l’èpica de l’edat mitjana (atribuïble potser a l’estudi de la poesia heroica-popular reivindicada per Milà i Fontanals) donen al conjunt més humanitat i frescor. El 1887 publicà El somni de Sant Joan i el 1890 inicià la publicació de la trilogia Jesús infant (1896), on són glosades llegendes dels Evangelis apòcrifs amb la musicalitat i la capacitat emotiva dels millors Idil·lis.
El 1893 s’inicià l’època dolorosa de la vida de Verdaguer marcada per la influència de persones que explotaven la ingenuïtat del poeta. Verdaguer era almoiner del marquès de Comillas, i sembla que algunes persones es valien de la seva ingenuïtat amb preteses intuïcions místiques; aleshores fou retirat al santuari de la Gleva, prop de Vic. Abandonà el retir sense permís del bisbe i aquest el privà de la celebració de la missa (1895).
La polèmica arribà al carrer amb els articles de Verdaguer aplegats a En defensa pròpia. A aquesta època pertanyen les obres Roser de tot l’any (1894), Sant Francesc (1895) i Flors del calvari (1896). El 1898 li foren retornades les llicències i passà a la diòcesi de Barcelona, on li fou concedit un benefici a la parròquia de Betlem. Els reculls Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901), Flors de Maria i una abundant producció de tema eucarístic (pòstuma) constitueixen les obres més importants d’aquesta darrera època.
Morí a la Vil·la Joana, i l’enterrament constituí una gran manifestació popular de dol.
La poesia de Verdaguer, lligada al convencionalisme dels certàmens acadèmics, troba el to autèntic quan interpretava les llegendes populars (religioses o profanes); l’apropament al poble era assolit no solament pels camins del sentiment i l’emoció, sinó per un art de llenguatge i de l’expressió poètica que donaren flexibilitat moderna a l’idioma. Aquestes qualitats són també aplicables a la prosa: Rondalles (1905); discursos (Record necrològic de Rubió i Ors), i l’expressivitat descriptiva del Diari d’un pelegrí a Terra Santa (1886).
Dades dels Països Catalans 