(Artesa de Segre, Noguera, 29 juliol 1896 – Aspa, Segrià, 2 febrer 1948)
Organista, folklorista i religiós. Fou organista de la catedral de Lleida.
Féu una notable labor de folklorista des de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, així com per mitjà de nombrosos concerts, conferències i premsa.
Publicà Aportació al cançoner popular ilerdenc (en dos volums), i començà la publicació del cançoner popular de les comarques del Baix Segre i de les Garrigues.
(Barcelona, 4 gener 1896 – 28 octubre 1955)
Farmacèutic (1917) i veterinari (1924).
Professor de genètica i zootècnia de la facultat de veterinària de Madrid (1932), catedràtic de zootècnia de l’Escola d’Agricultura de Barcelona (1936) i catedràtic de parasitologia animal de la facultat de farmàcia de Barcelona (1946).
És autor de tres tractats: Parasitología animal, Veterinaria práctica i Zoogenética.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1834 – Barcelona, 1896)
Pintor. Deixeble de Pau Milà a Llotja, del qual seguí la seva línia purista. Estudià després a Madrid.
Fou un típic pintor d’història (Translació de Jaume el Conqueridor a Poblet) i, a l’adveniment d’Amadeu de Savoia, esdevingué retratista seu.
(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)
Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.
És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).
Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.
Deixà també poemes en català.
(Barcelona, 25 juliol 1826 – Madrid, 3 octubre 1907)
Financer. Fill d’Ignasi Girona i Targa i germà de Manuel, Casimir i Ignasi, juntament amb els quals crearen nombroses empreses i la construcció del canal d’Urgell.
Fou també un dels fundadors del Banco de Castilla (1871).
Fou el pare de Jaume Girona i Canaleta (Barcelona, 1856 – 1896) Banquer. Li fou concedit el comtat d’Eleta.
(Girona, 16 novembre 1839 – 22 gener 1896)
Escriptor i historiador. Fundà i dirigí diversos periòdics locals (“La Espingarda”, 1861; “El Eco de Gerona”, 1864; “La Crónica de Gerona”, 1864; “Revista de Gerona”, 1876). Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Girona i cronista de la ciutat; participà en la creació de l’Associació Literària de Girona, que presidí (1875).
És autor d’Escritores gerundenses (1867), Memorias literarias de Gerona (1873), El sitio de Gerona (1881), Obispos de Gerona (1889), Epistolario del cardenal gerundense fray Benito de Sala y de Caramany (1889), etc, i també de Tossa, noticias históricas… (1883).
Com a poeta, concorregué assíduament als jocs florals de Barcelona (dels quals fou mantenidor el 1876), amb el pseudònim de Lo Trobador de l’Onyar publicà un volum de Poesies catalanes (1862-67) i Follies (1868).
Fou el pare de Ferran i d’Eduard Girbal i Jaume.
(Lleida, 1896 – Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 13 juny 1959)
Historiador. Fill de Manuel Gaya i Tomàs. Estudià al seminari de Lleida i es llicencià en dret a Barcelona.
Instal·lat a Cornellà de Llobregat, inicià els seus treballs sobre l’antiga universitat de Lleida: Comentarios al período preparatorio de la fundación del Estudio de Lérida (1949), Los valencianos en el Estudio General de Lérida (1950), Cancilleres y Redactores del Estudio de Lérida (1951) i Los jesuitas en la universidad de Lérida (1954).
(Barcelona, 30 agost 1896 – 6 octubre 1969)
Enginyer industrial. S’especialitzà en fotoquímica i tecnologia fotogràfica.
Ocupà diversos càrrecs a la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1926-63) i fou catedràtic a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1942).
El 1920 fundà una empresa fotogràfica que el 1928 es transformà en Industria Fotográfica Nacional S.A. “Infonel”. Ha estat relacionat amb nombroses societats estrangeres.
Publicà diversos tractats i articles, edità “El Progreso Fotográfico” i és autor d’un Curs de Fotografía (1921) editat pel CADCI, i de Manipulacions Fotogràfiques (1922), inclòs dins la Col·lecció Minerva.
(Estanyol, Gironès, 1 maig 1896 – Andorra la Vella, Andorra, 22 març 1977)
Músic, polític i escriptor. Deixeble d’Enric Morera i de Déodat de Séverac, fundà amb aquest el Cor Català de Perpinyà i diverses corals occitanes.
Participà en els Fets de Prats de Molló (1926). Tornà a Barcelona i hi fundà la coral Els Cent Homes. Fou elegit diputat per Esquerra Republicana (1932) i fou director general de radiodifusió de Catalunya (1936-39).
Exiliat a Andorra, participà en programes en català de Ràdio Andorra i hi fundà els Cors Andorrans.
Publicà La batalla de Prats de Molló (1930) i Glossari andorrà (1966) i harmonitzà cançons populars occitanes.
(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
Dades dels Països Catalans 