(Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 18 octubre 1826 – Matanzas, Cuba, 1893)
Metge. Fill d’Antoni Giberga i Bosch. Pertanyia al partit liberal.
Es destacà secundant les campanyes dels patriotes cubans per aconseguir l’autonomia política.
(Barcelona, 24 octubre 1893 – Buenos Aires, Argentina, 18 abril 1972)
Jurista i polític. Fou professor de dret del treball a la Universitat de Barcelona (1917-36), diputat a les corts del 1933 per la Lliga Catalana i fugaç conseller de treball del govern de la Generalitat (16-18 desembre 1935).
Assessor de la Junta de Burgos durant la guerra civil. Posteriorment s’exilià a l’Argentina.
Autor de Derecho español del trabajo (1936) i El sindicalismo como fenómeno social y problema jurídico (1958).
(Mataró, Maresme, 26 juliol 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 17 setembre 1972)
Escenògraf i decorador. Fill de l’ebenista Tomàs Fontanals i Sivilla i germà de Francesc. Residí a París fins al 1914. Fou deixeble de l’acadèmia de Francesc Galí a Barcelona.
Començà treballant com a decorador i realitzà nombroses pintures amb aquest fi. Degut a la seva preparació al taller d’arquitectura de Puig i Cadafalch i el seu viatge a Alemanya (1919), el menaren vers l’escenografia.
Home d’una gran cultura, fou mestre de teatres de Madrid. A Barcelona intervingué en els treballs de muntatge de l’Exposició Internacional del 1929 i en la realització del Poble Espanyol de Montjuïc.
En esclatar la guerra civil, se n’anà a Mèxic, on aconseguí molt d’èxit amb la decoració d’establiments de luxe i s’especialitzà en el muntatge de decorats per al cinema.
(Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat, 25 octubre 1893 – Barcelona, 23 febrer 1919)
Crític literari i poeta. Fill de Manuel Folguera i Duran. A causa d’una greu malaltia va haver d’abandonar els estudis d’enginyeria.
Va ésser un dels membres més destacats i ben dotats de l’avantguarda noucentista i va assajar la poesia cal·ligràfica. Traductor de poetes francesos i italians, col·laborà també a diverses publicacions.
Va publicar tres llibres de poemes i alguns assaigs, dels quals destaca Les noves valors de la poesia catalana (1919). Com a poeta simbolista, donà a conèixer uns Poemes de neguit (1915) i El poema espars (1917). Pòstumament sortiren Poemes (1920), Articles (1920), Traduccions i fragments (1921) i Cartes a Claudi Rodamilans.
Amb J.M. López-Picó va fundar la publicació “La Revista” (1915).
(Arenys de Mar, Maresme, 6 juliol 1893 – Barcelona, 1981)
Industrial i economista. Col·laborà en la creació de l’Escola de Teixits de Punt de Canet de Mar (1929), del patronat del qual fou president (1936-56).
Sobre qüestions d’economia va publicar Tabla de precios de venta (1929), Los factores económicos y el momento político catalán (1933), Nacionalismo económico español (1934), Armas de los imperialismos plutocráticos (1938) i Política nacionalista (1939). També va traduir de l’italià diverses obres.
Fou membre del patronat de l’Arxiu Històric i del Museu Fidel Fita d’ençà del 1935.
(Catalunya, 1890 – 1893)
Novel·la de Narcís Oller. Planteja les conseqüències morals del precipitat enriquiment que produí l’alça borsària, durant la Febre d’Or, en una família menestral de Barcelona.
La primera part de l’obra (La pujada) narra l’escalada econòmica, social i política del protagonista -Gil Foix- fins a la direcció d’un ambiciós projecte ferroviari, entre l’adulació interessada dels uns, la desconfiança menestral dels seus i l’atordiment eufòric d’ell mateix, que amaga la contradicció entre la amoralitat dels negocis i la moral tradicional familiar.
La segona (L’estimbada) analitza l’esperada fallida del protagonista i les seves causes i conseqüències morals, de les quals romanen al marge -amb moralitzant esquematisme- tots els que no es deixaren enlluernar per l’opulència i no abandonaren llurs ideals artístics.
L’autor reconeix, tanmateix, al món dels negocis una contribució cega però positiva al progrés.
L’obra -narrada en tercera persona i situada, amb notables inexactituds, entre el 1880 i el 1882- vol tipificar, constantment, la improvisada burgesia de la Restauració (utilitza deliberadament abundants castellanismes), com una part del retaule de la Catalunya contemporània que inicià amb La papallona i Vilaniu, alguns dels personatges de la qual reapareixen a La febre d’or.
(Falset, Priorat, 28 març 1893 – 14 setembre 1936)
Poeta. Publicà Les hores dolces (1920), Elegia del Priorat i altres versos (1927), La mala collita (1930) i el llibre en prosa La gent del Llamp (1920).
El 1931 dirigí la revista “Priorat” de Falset i emprengué moltes tasques culturals a la seva comarca.
Morí assassinat per un escamot revolucionari.
(Barcelona, 9 març 1886 – 1893)
Revista mensual en castellà.
Era el portaveu de la facció més dretana dels defensors del Memorial de Greuges (Francesc Romaní i Puigdengolas, que en fou director, Eusebi Güell, Josep Pella i Forgas, etc.).
(Torelló, Osona, 6 febrer 1862 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 19 juliol 1893)
Dibuixant i comediògraf. Oncle de Lambert Escaler i Milà.
Excel·lí en la caricatura i les visions humorístiques.
Publicà un àlbum amb el títol de Fullaraca. És autor del drama Al peu de la creu (1892).
(Sabadell, Vallès Occidental, 30 abril 1893 – 1988)
Pintor. Format a Sabadell, viatjà a París (1926-27) i s’orientà cap a una pintura de caire cezannià, centrada en el tema urbà i en la figura.
Exposà a París, Sabadell (Acadèmia de Belles Arts) i Barcelona (sales Dalmau i Parés; Galeries Laietanes).
Dades dels Països Catalans 