(Barcelona, 11 març 1893 – 18 gener 1971)
Actor i escriptor. S’inicià en el teatre al Centre Nacionalista Republicà. Posteriorment, actuà amb la companyia del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans.
A partir del 1939 va dedicar-se al cinema i al teatre radiofònic.
Entre les obres teatrals que va escriure destaca El crit de la terra (1961).
(Reus, Baix Camp, 8 gener 1893 – 12 gener 1909)
Pianista. Fou molt precoç. Als deu anys triomfava ja en uns concerts al Palau Reial de Madrid.
Estudià amb Enric Granados i més tard al Conservatori de París, amb Rislar.
La seva carrera restà trencada per la mort prematura.
(Ripoll, Ripollès, 3 maig 1893 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 8 gener 1971)
Organista i compositor. Deixeble de Lluís Romeu i Josep Colomer. Fou nomenat el 1912 organista de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
Compongué nombroses obres religioses i col·leccionà dos reculls de cançons populars catalanes. Intervingué en l’elaboració del Cancionero popular español.
(Gràcia, Barcelona, 1893 – Barcelona, 21 juliol 1983)
Historiador i arxiver. Des del 1942 fou arxiver de l’Arxiu General de Protocols de Barcelona.
Investigà sobre la vida i l’obra d’artistes catalans, la història del llibre català, oficis, comerç i història política.
De la seva copiosa obra destaca: Los seguros de vida de esclavos en Barcelona (1955), Mensajeros barceloneses en la corte de Nápoles de Alfonso V de Aragón, 1435-58 (1963), Guadamassilers i guadamassils (1972), El paper a les terres catalanes (1972), Comandas comerciales barcelonesas de la baja Edad Media (1973), Manuscrits catalans anteriors a la impremta (1975) i Miscel·lània de notes històriques del monestir de Valldonzella (1976).
(Moradillo de Roa, Castella, 11 juliol 1893 – Miranda de Ebro, Castella, 8 octubre 1966)
Botànic. Deixeble de Carles Pau i col·laborador de Germà Sennen i de Pius Font i Quer.
Ocupà a partir del 1942 la càtedra de botànica de la facultat de farmàcia de Barcelona.
Publicà nombroses notes sobre la flora del Principat, Andorra i Castella i també s’interessà per la micologia.
(Barcelona, 7 novembre 1893)
(o bomba del Liceu) Atemptat anarquista, portat a terme per Santiago Salvador, contra el públic del Gran Teatre del Liceu. Segons ell, en venjança per l’execució de Paulí Pallàs.
Salvador llançà dues bombes “orsini” a la platea del Liceu durant la representació del segon acte de Guglielmo Tell, que inaugurava la temporada. N’esclatà una, que va provocar 20 morts i nombrosos ferits.
Salvador era un farsant il·luminat sense militància, però l’atemptat incrementà la repressió indiscriminada iniciada feia ja mesos. Ultra les nombroses detencions, foren executats sis obrers a més del mateix Salvador.
L’atemptat inicià un debat entre l’anarquisme internacional sobre la validesa de la violència, i fou rebutjat pel mateix Kropotkin.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 1893 – Barcelona, 23 abril 1939)
Polític. Fill d’un immigrant de Graus. Membre, des de molt jove, d’Unió Catalanista, fou director de “Pàtria Nova” i de “L’Intransigent”, i col·laborador de “Subversió Nacionalista” (1918).
Fundà, amb altres militants nacionalistes, La Falç, fou membre del CADCI i féu una intensa tasca propagandística a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Funcionari de l’ajuntament de Barcelona durant la guerra civil, fou detingut el 1939, condemnat a mort per un consell de guerra sumaríssim i executat.
Fou el pare de Roser Latorre i Gaia.
(Barcelona, 1893 – 1978)
Pintor i dibuixant. Germà de Lluís. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic.
Residí algun temps a París. Féu diverses exposicions a l’estranger.
Col·laborà a la premsa humorística barcelonina signant amb el seu segon cognom.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 16 febrer 1893 – Barcelona, 14 febrer 1977)
Anarco-sindicalista. Treballador del suro.
Membre del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (1920-21 i 1931-36), durant la guerra civil fou conseller de Defensa de la Generalitat (desembre 1936-maig 1937).
Fou un dels fundadors, a Perpinyà, del Moviment Llibertari Espanyol (març 1939).
Tornà de l’exili el 1976.
(Igualada, Anoia, 7 maig 1893 – 29 setembre 1934)
Setmanari republicà autonomista. Fou fundat per Joan Serra i Constansó sota el títol d'”El Igualadino”, redactat en castellà.
A partir de la tercera època (desembre 1911 – desembre 1914) fou escrit totalment en català. Fou publicat un quant temps a Vilanova del Camí.
Amb interrupcions, aparegué fins al 1923. Finalment, fou el portaveu de l’ERC (abril 1933 – setembre 1934).
Dades dels Països Catalans 