(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 30 abril 1814 – Barcelona, 16 setembre 1888)
Filantrop i industrial. Enriquit a Amèrica, donà part del seu patrimoni per a la fundació de l’anomenat Asil Duran, a Gràcia (Barcelona), perquè hi fossin instruïts i hi aprenguessin un ofici els joves internats per llur rebel·lia a l’autoritat paterna, i que fou confiat a l’orde de Sant Pere ad Vincula.
Finançà una institució semblant a Castelló d’Empúries, inaugurada pòstumament el 1898.
(Barcelona, 1888 – Buenos Aires, Argentina, 1977)
Heraldista. Fill de Lluís Domènech i Montaner, i germà de Pere.
Fou col·laborador en l’obra del seu pare Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), i publicà Nobiliari català de llinatges (1923-30), Heràldica de la catedral de Barcelona (1929) i Notícia crítica del gran priorat de Jerusalem a Catalunya (1931).
(Girona, 1888–1936 / 1986 – )
Diari. Fundat amb el títol de “Diario de Gerona de Avisos y Noticias”, fins a l’1 de gener de 1932 no arribà a catalanitzar-se plenament, títol inclòs, bé que abans ja hi sovintejaven les col·laboracions en català.
Fou una publicació amb gran prestigi i influència a Girona. Políticament simpatitzà amb la Lliga i sortí fins a l’esclat de la guerra civil.
El 1986, amb la desaparició de “Los Sitios”, la capçalera tornà a presidir un periòdic escrit en castellà, que fou catalanitzat una altra vegada el 1991.
Enllaç web: Diari de Girona
(Saragossa, 23 juny 1807 – Tortosa, Baix Ebre, 1888)
Es destacà en l’organització de la defensa de Gandesa durant els repetits atacs que sofrí, per part de Cabrera i d’altres caps carlins, durant la Primera Guerra Carlina, i participà en diverses accions dels liberals al camp enemic, fets que li valgueren una gran popularitat.
(Olot, Garrotxa, 8 juny 1888 – 11 febrer 1960)
Metge i historiador. Des de molt jove fins a la seva mort dirigí el Museu-Biblioteca d’Olot. També fou director de l’hospital olotí de Sant Jaume.
Publicà bon nombre de treballs mèdics i diverses obres d’investigació sobre temes referents a Olot i la Garrotxa, com: El centenari d’un manuscrit olotí, Historial bibliogràfic de la premsa olotina, L’epigrafia domèstica i rural, Pretèrits olotins, La plaça de braus d’Olot i El llibre d’Olot.
Gran part dels seus escrits han restat inèdits, entre ells una història extensíssima de la ciutat d’Olot.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 28 juny 1842 – 26 setembre 1899)
Compositor i escriptor. Col·laborà amb Josep Anselm Clavé en l’organització de diferents cors populars i fundà l’Euterpe Caldense.
Compongué obres de música religiosa (Passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist), corals (Los segadors, Los llenyaters) i sarsueles (La mar vella, El maldito).
Publicà articles de crítica musical a “El Diluvio” i al “Diario de Barcelona”, els volums de poesia Flors boscanes (1878) i Primavera (1880), i una Guía cicerona del viajero o bañista en Caldas de Montbuy (1873).
Fou el pare del poeta Ramon Cuspinera i Vendrell (Barcelona, 1888 – 1917).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1819 – Barcelona, 16 gener 1888)
Tenor, advocat i polític. Estudià batxillerat a Cervera i dret a València, alhora que adquiria una formació musical.
Debutà al Liceo Artístico de Madrid (1842) i actuà a París (1845) i a Itàlia (1846-48). De retorn a Barcelona, actuà al Liceu amb gran èxit (1848), i a la temporada següent, al teatre del Palacio Real de Madrid.
Fou diputat provincial i diputat a les corts (1876-78) per Igualada, i més tard, director general d’Agricultura, Indústria i Comerç.
El 1878 publicà una Cartilla ilustrada de viticultura y arte de elaborar y tratar debidamente los vinos.
(Barcelona, 1831 – 1888)
Escenògraf. Deixeble de l’Escola de Llotja, amplià estudis a París.
A Barcelona treballà per al Teatre Odeon (1865) i, més tard, per al Liceu (decoracions per a Don Carlos de Verdi, i per a L’Africaine de Meyerbeer).
Fou mestre de Joan Ballester i de Francesc Soler i Rovirosa.
Va excel·lir pel seu magistral domini de la perspectiva i per la seva extraordinària sensibilitat pel que fa al color.
(Mataró, Maresme, 1840 – Barcelona, 1888)
Periodista i polític. Inicià estudis al seminari de Barcelona.
Milità al partit republicà i, essent diputat, proposà a la diputació de Barcelona la conversió de Catalunya en estat republicà federal dins l’estat espanyol (febrer 1873). Visqué anys a Madrid i a París.
Havia col·laborat als periòdics “El Café”, “El Principado” i “El Diluvio”, i publicà París a sangre y fuego. Jornadas de la Commune (1871), El rey de los carlistas (1879), Retratos a la pluma (1884), Estudios sobre el arte de escribir bien (1885) i la novel·la Elvira (1885).
Utilitzà el pseudònim de Manuel Manrique de Lara.
(Barcelona, 29 agost 1888 – 1963)
Metge. Germà de Manuel. Es llicencià en 1911. Fou deixeble de Ramon Turró. Del 1918 al 1922 treballà a l’Argentina.
Destacà com a radiòleg. Col·laborà amb Vicenç Carulla.
Publicà nombrosos treballs professionals.
Dades dels Països Catalans 