(Barcelona, 6 gener 1888 – Tortosa, Baix Ebre, 3 febrer 1975)
Pintor. Residí molts anys a l’Amèrica del Nord.
Ha destacat conreant el paisatge, dins una línia fidel a les derivades de l’estil modernista.
(Barcelona, 1865 – 1888)
Pintor. Deixeble de Simó Gómez. Estudià també a París, on residí i treballà durant anys. La seva mort prematura sembla haver frustrat un artista estimable.
Algunes obres seves foren adquirides pel Museu de Pintures de Perpinyà.
(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)
Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.
Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.
Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb Josep Clarà.
Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis.
D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.
(Barcelona, 1888 – 1960)
Locutor de ràdio i escriptor.
El 1926 abandonà la carrera teatral per ingressar, com un dels primers locutors dels Països Catalans, a Ràdio Barcelona, on foren cèlebres les seves interpretacions teatrals radiofòniques (Terra baixa, El místic, etc).
Autor d’obres teatrals, com L’Agència comercial (estrenada al CADCI de Barcelona, el 1934), Les sabates de Lídia (1934), El vell flautista (1950) i altres.
(Barcelona, 1822 – 7 gener 1888)
(Caterina Casals i Mirambell) Actriu. Debutà el 1845 al Teatre Nou.
Treballà a l’Odeon, al Circ Barcelonès, al Novetats, al Romea, etc.
Entre les seves interpretacions cal destacar Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer, i El ferrer de tall, de Frederic Soler.
S’especialitzà en papers de característica.
(Barcelona, 21 novembre 1888 – 5 maig 1952)
Filòsof. De família obrera, treballà d’empleat de banca fins que creà un negoci propi.
De formació autodidàctica, començà a conrear la novel·la i el periodisme. Estudià amb Serra i Húnter, en 1920-32 en fou auxiliar, i es doctorà el 1927.
Professor d’estètica a la Universitat de Barcelona (1943) i n’obtingué la càtedra el 1950. Intentà de convertir l’estètica en una ciència independent, contrària a l’irracionalisme i al fisiologisme.
Col·laborador de la “Revista de Catalunya”, entre d’altres.
Entre els seus treballs excel·leixen L’Escola escocesa i la seva influència en els filòsofs catalans del segle XIX (1922), Els estudis filosòfics a Catalunya (1927), La estética inglesa en el siglo XVIII (1927), De la bellesa (1936), Dos poetas: Valéry y Claudel y la estética (1946) i Estudios estéticos y otros ensayos filosóficos (1958).
(Talarn, Pallars Jussà, 17 setembre 1830 – Tarragona, 27 gener 1888)
Metge i historiador. Fou catedràtic d’història natural i director de l’Institut de Tarragona. Publicà molts treballs de medicina i d’altres d’història i d’ensenyament: foren molts remarcables els que dedicà a la història local de Tremp.
Era membre de les Acadèmies de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
Publicà Topografía médica de Tarragona, Monografía de la fidelísima villa de Tremp i Pintura mural bizantina del castillo de Marmellá.
(Barcelona, 20 febrer 1888 – Buenos Aires, Argentina, 21 març 1948)
Director de teatre. Dirigent del Casal Català i del Comitè Llibertat de Buenos Aires.
Fundà i dirigí la publicació mensual “Catalònia” (1923), i fundà el primer Esbart Dansaire Català a l’Argentina.
(Barcelona, abril 1829 – febrer 1887)
Eclesiàstic. Col·laborà als diaris “El Áncora”, “El País” i “La España”, i fundà les publicacions “Ecos del Amor de María” (1867) i “Los Santos Ángeles” (1873).
És autor de nombrosos llibres de religió i de pietat i d’una Historia de la imagen y santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1877).
El seu germà Domènec Martí i Cantó (Barcelona, segle XIX – 1888) fou advocat i gaudí de bon prestigi professional. Era membre de diverses corporacions doctes.
Dades dels Països Catalans 